25 de novembre 2007

Caputxeta vermella


Com podien permetre els cortesans de Versalles que les infantes de palau pensaren per elles mateixes? Mai. L'educació dirigida per a fer-les bones esposes passava per la seua anul·lació com a éssers autònoms. Per tant, fins i tot els contes infantils havien de ser tot un exemple del seu destí a la vida.

El conte de la Caputxeta Vermella, que la tradició francesa anomenava "la falsa àvia", diferia prou del conte adaptat després per Perrault. En la versió popular original, la xiqueta era enganyada pel llop i es ficava amb ell al llit, però una vegada allí s'adonava de que no estava amb la seua àvia. Aleshores, amb un enginyós pla, la Caputxeta diu al llop que necessita eixir a fora per a fer de ventre. El llop accepta amb la condició de que es lligue una cordeta al turmell. Caputxeta ix de la casa, es deslliga la corda, la nua a un arbre i s'escapa de ser menjada com ho havia estat la seua avia uns moments abans.

A la versió adaptada de Perrault, la Caputxeta passava a ser completament ingènua i confiada. A causa de aquest comportament la xiqueta es devorada pel llop. Anys després, els germans Grimm afegiren la figura dels homes caçadors que trauen a Caputxeta de l'estòmac del llop. La moralitat que aquesta versió intentava oferir a les noies de l'època era la de sigueren sempre obedients i s'apartaren de gent i d'idees estranyes.

Com aquest, molts dels contes d'aquesta època són un exemple de transmissió ideològica, elaborada per a conduir a les noies de l'època cap a una submissió complaent. Per a una personalitat en formació, com la de una xiqueta, seria convenient eradicar i substituir aquestes històries de nines dòcils i princeses necessitades d'un príncep blau per unes altres que reafirmen la seua condició de persones actives, independentment del seu sexe. Pot semblar excessiu pensar que un simple conte pot determinar les futures actituds d'una nena, però és que són molts petits elements de la seua infància (jocs, joguines, expressions, comportaments dels adults, televisió, pautes de consum, etc.) les que juntes sí que poden provocar aquest futur comportament. Tota pedra fa paret, i si traiem una nova pedra de aquest mur del sexisme, potser servisca per a que pel buit que deixe la pedra, córrega una ràfega d'aire fresc que ens permeta respirar un poquet millor a totes i tots els qui ens considerem persones.

21 de novembre 2007

Alacant i Elx


Fa uns dies m'enviava un bon amic un article aparegut al diari Información comparant el desenvolupament recent de dos ciutats tan pròximes i tan diferents com són Alacant i Elx. En ell, s' assenyalava que mentre Elx ha sabut eixir amb dignitat d'una greu crisi industrial i ha sabut construir un projecte de futur conservant la pròpia identitat, Alacant viu en una permanent improvisació, sense projecte de ciutat i amb una imatge projectada que reflexa una accelerada decadència i pèrdua d'oportunitats.

És cert que Alacant s'està tornant cada vegada menys habitable i que l'equip de govern d'Elx (amb major o menor encert) té unes línies directrius generals clares sobre quin model de ciutat vol per al futur. Però després de veure el resultat de les darreres eleccions municipals les reflexions que podem fer sobre la percepció del ciutadà són moltes. A Alacant, després de destrossar la ciutat i d'haver-la convertit en un d'aquells pobles andalusos del segle XIX dominats per un cacic (en aquest cas el cacic no és altre que Enrique Ortiz), la ciutadania els ha premiat amb una clara majoria absoluta, obviant els nombrosos casos de corrupció que es troben als tribunals. Elx, que comparativament amb Alacant, ha progressat a un ritme infinitament superior, ha vist com a les eleccions, el seu equip de govern ha patit un sever càstig i al punt ha estat de perdre l'alcaldia.
Tan allunyada està la percepció de la realitat de la realitat mateixa? O és que de veritat la majoria de la gent prefereix el model (o "no model") alacantí al d'Elx? Són molts els raonament que se m'acudeixen, però destacaria, entre ells, aquestos:

- S'ha produït una certa "futbolització" de la política. Això és que els partits polítics, per a molta gent, han deixat de tindre una identificació de classe i ara, ser del PP o del PSOE és com ser del Barça o del Madrid. I el mateix ocorre si escoltes la Cope o la Ser que si lliges el Marca o l'Sport. Molts són del seu partit polític preferit i el defensaran faça el què faça. Tots els arguments del seu partit seran assimilats i defensats, i totes les actuacions de l'altre partit tindran el seu atac corresponent. Tant se val si ets de família rica o si cobres 600 euros al mes. Ets del PP perquè ets del PP.

- Les eleccions municipals, per a altra gent, són una mena de sessió de control al govern nacional. Aquells que han estat en contra de la derogació del transvasament de l'Ebre, contra la política antiterrorista, la política autonòmica, etc. votaran al PP encara que aquestes qüestions tinguen molt poc a veure amb la política municipal. Pensen que una pèrdua de vots del PSOE a nivell municipal serà un càstig per al PSOE a nivell estatal.

- N'hi ha un tercer raonament que, per a mi, és el més preocupant. I és que de vegades pense que les característiques del model de ciutat d'Alacant s'assemblen més a les característiques de la societat de consum actual. Per a una persona que va de la seua casa al treball, del treball a sa casa, de sa casa al centre comercial i del centre comercial a un pub irlandés o a una discoteca, ¿presenta algun dèficit Alacant? Cada vegada més gent, seduïda per la publicitat, basa el seu creixement personal en l'oci del consum. No és ja que es consumisca per a gaudir de l'oci. És que el fet de consumir és ja un oci. No necessiten un centre històric acondicionat per a passejar, parcs per a oxigenar la ciutat, centres municipals que oferisquen una variada oferta cultural o llocs per a practicar activitats esportives. No. Només els fa falta uns accessos ràpids a un centre comercial segur i amb una gran oferta d'espais per a comprar. Mai se n'adonaran de la pèrdua d'identitat de la seua ciutat perquè allò en el qual s'identifiquen és amb les seues marques preferides, iguals a Alacant que a Santander o a Roma. Creuen que el progrés d'una ciutat és la diversificació de la seua oferta comercial. Una ciutat amb un Ikea està més desenvolupada que una que no el tinga. No volen la ciutat del poble, sinò la ciutat de l'individu. I en tot això potser que Alacant porte avantatge sobre Elx.

Serà un perill si els polítics se n'adonen que no és necessari fer una ciutat habitable, racional i amb projectes de futur per a tindre el favor dels ciutadans. Confie en que l'obertura de El Corte Inglés o el Media Markt a Elx no haja estat el començ d'una nova etapa per a aquesta bonica ciutat.

12 de novembre 2007

Canvi climàtic (i III)


Tercera i darrera part d'aquest "especial" dedicat al canvi climàtic. Intentaré no donar més la brasa fins que no em tornen a tocar la moral amb més parides oposades a tot rigor científic. Si segueixen amb articles com el què estic dedicant-me a comentar, hauré de fundar un nou bloc monotemàtic.

Bé, vaig prometre explicar la meua teoria del per què d'algunes teories conscientment publicades encara que es conega la seua falta de rigor científic per part de l'autor.

Hem de distingir dos actors en aquest procés:

  1. Els científics. Malgrat el suposat "consens" del qual parlen pràcticament en tots els articles a favor de les tesis del calfament apocalíptic, la realitat és ben diferent. Dels 2.500 firmants del darrer informe de l'IPCC, només 51 van participar en la seua redacció. La majoria de la resta només eren pseudoburòcrates que aportaren la signatura. En una recent enquesta a 133 climatòlegs alemanys, només el 37% es subscrivien les tesis de l'IPCC. Aquells científics que es declaren escèptics han estat apartats escandalosament de mitjans divulgatius de masses com la revista "Nature" o de les notícies que apareixen totes les setmanes als mitjans generalistes. Hi ha una pràctica de molts departaments universitaris que és la de "abaixar-se els pantalons". Mossegar-se la llengua si no volen ser desacreditats i apartats dels medis científics més prestigiosos.
  2. Els polítics. Els mitjans de producció energètica tradicionals estan patint una crisi que fa perillar l'estabilitat econòmica mundial. El petroli està cada vegada més car, en mans de països inestables i, en alguns casos, enemics de les superpotències econòmiques (Iran, Veneçuela, Rússia). La Unió Europea es troba en una posició realment perillosa enfront una possible crisi energètica, ja que és molt depenent de l'exterior en carbó, gas o petroli. Cal buscar noves fonts d'energia segures que garanteixen el futur energètic europeu. Les energies renovables estan molt lluny d'estar en condicions de substituir les fonts tradicionals. L'energia nuclear es presenta com la alternativa idònia. Els principals exportadors d'urani són països amics (Canadà, Austràlia). Les reserves estan augmentant gràcies a l'encariment del mineral, que fa que algunes explotacions passen a ser rentables. Les noves centrals de tercera generació i les de quarta, en un futur no molt llunyà, aprofiten en molt major grau l'urani, eliminen problemes derivats del residus i són més segures. Només queda un problema: l'opinió pública és molt adversa enfront una nova revolució nuclear (al 2005, l'Eurobaròmetre assenyalava que només el 12% de la població donava suport a un futur amb energia nuclear) i alguns països ja havien dit que el seu futur no passava per l'energia nuclear, com el Regne Unit (no més centrals nuclears a partir de 2003), Holanda (tancament de la seua central abans de 2013), Alemanya (tancament de totes les centrals abans de 2024) o Itàlia (sense centrals). No obstant això, aquestos països estan revisant les seues polítiques energètiques, plantejant l'expansió de centrals nuclears al seu territori. Casualment, totes les justificacions tenen la finalitat d'evitar el "desastre climàtic". Aquí us deixe alguns enllaços: Regne Unit(i aquí), Alemanya, Itàlia, Holanda, J. Almunia com a candidat a president del Govern (1999), J. Almunia com a comisari europeu (2007)
Presentar l'energia nuclear com un "mal menor" que ens lliurarà de un "mal major" serà l'única manera de que els ciutadans europeus accepten la creació d'una xarxa de centrals nuclears al seu territori. The Economist, la revista més prestigiosa entre els empresaris, deia: "La indústria nuclear ha de persuadir a la gent de que és neta, barata i suficientment segura com per a confiar amb ella sense el suport d'un govern". També hi ha hagut declaracions de l'IPCC en les quals es reclama directament la construcció de centrals nuclears per a frenar el "canvi climàtic". I la perla la deixa George W. Bush, que resumeix tot allò diguent en una frase: "Si realment estan preocupats pels gasos d'efecte hivernacle, aleshores donaran suport a l'energia nuclear". Si Austràlia i els Estats Units no van firmar el protocol de Kioto, va ser per altres raons i interessos diferents que un altre dia explicaré.

Com a conclusió, una xarxa d'interessos econòmics, geopolítics i acadèmics estan darrere de tot allò que envolta a les teories del canvi climàtic d'origen humà. Un sector de científics es beneficia de la elaboració i divulgació d'una sèrie de tesis que preveuen un negre futur com a conseqüència de les accions de ésser humà sobre el clima terrestre. Aquestos informes són utilitzat per alguns estats (sobretot de la Unió Europea) per a crear una opinió pública favorable a un nou boom nuclear que els garanteixa la independència energètica.

Hi ha un perill evident en la difusió d'aquestes teories. El discurs ecologista s'està monopolitzant entorn el canvi climàtic i en una hipotètica enquesta és probable que la major part de la gent establira el canvi climàtic com el principal problema ecològic. Arribarà un dia en el qual s'enfonse aquest mite, quan no vegem l'Horta de València sota la Mediterrània, quan no estiguem amb catàstrofes dia sí dia també o quan (probablement d'aquí a quinze anys) les temperatures baixen bruscament degut al mínim solar que ens afectarà. Llavors, el moviment ecologista patirà un descrèdit absolut i la gent deixarà de banda el respecte pel medi, pensant que tot és un engany més. Ja hi ha editorials filofeixistes com la de Libros libres que publiquen llibres de científics escèptics. La Cope i Libertad Digital aporten nombroses proves dels enganys climàtics. La dreta està tenint una arma perfecta per a atacar a l'esquerra en un dels seus discursos senyers: l'ecologisme. Les paraules de Rajoy sobre el seu cosí no van ser solament una anècdota.

Sóc un ecologista convençut, però al costa de la senyera del meu planeta i dels éssers vius que l'habiten, està la senyera del rigor científic, de la veritat i del seny.

M'han quedat moltes coses a dir, molts detalls que ressenyar, però pense que per hui ja heu tingut prou dosi de canvi climàtic. Algun altre dia no podré aguantar-me i hauré d'escriure alguna cosa més sobre el tema. Gràcies per a arribar fins aquí llegint. Espere no haver cansat a ningú.





05 de novembre 2007

Canvi climàtic (II)




Continue amb el comentari de l’article referent al nou fitxatge de l’Al Gore, el físic Antonio Ruiz de Elvira, publicat al diari Público del 28-10-2007 (pàg. 7).

Centrant-nos en l’article, el propi periodista ja ens diu que la seua postura oscil·la entre el rigor científic i l’pessimisme. Jo apostaria més per la segona opció, ja que comença dient que “estamos en un punto muy, muy crítico”.

Ja he parlat abans del tema del gel a Groenlàndia. Però al cos de l’article diu que “el hielo en los polos se está derritiendo a un ritmo mucho mayor del esperado”. Li sobrava el plural, ja que, encara que a l'Àrtic, la banquisa està minvant, la tendència al pol sud és la contrària. (estrany calfament "global").

Al següent pàrraf afirma que la situació serà irreversible en 16 o 17 anys, potser 20. Si fóra així, mai haguerem eixit del clima del fanerozoic, on la concentració de CO2 a l'atmosfera era 25 vegades major que a l'actualitat. A continuació llença una nova profecia apocalíptica dient que mitja Espanya deixarà de viure de allò que ha viscut sempre i l'altra mitja es quedarà sense aigua. Deduïm que ens quedarem sense aigua aquells que no tenim aigua, la indústria basca tancarà perquè augmentarà 5 graus la temperatura o que part de Castella es lliurarà de les gelades i per això no podrà cultivar res. Si no explica millor les argumentacions, no m'entere de res. I després acusa a Rajoy de dir "tonterías". Potser s'entendria millor del què creu amb Rajoy.

Més tard, intenta demostrar que el canvi climàtic ja el tenim damunt, i ho fa posant-lo com a causa de un fenomen tan estrany en aquestes terres com és la "gota freda" a l'octubre. Diu que són conseqüència de que "el Mediterráneo está tan caliente como una olla de vapor". Senyor Ruiz, el fet de què la Mediterrània conserve a l'octubre part de la calor acumulada a l'estiu és una de les causes naturals de la intensificació de les precipitacions relacionades amb les gotes fredes, tal com va ocórrer el més passat a la Marina Alta, el 3/11/1987 a Gandia (720 mm en un dia) o a la capçalera del riu Guadalentín el 15/10/1879 (600 mm en una hora). No és cert que fa tres setmanes la Mediterrània tinguera unes temperatures fora de l'habitual. Fins i tot estava una miqueta més fred del què és normal, com podem veure aquí. Si aquesta tardor ha estat especialment prolífica en l'aparició de gotes fredes a la Mediterrània ibèrica (fins a quatre en un més), és perquè l'anticicló de les Açores ha desobeït les catastrofistes prediccions de l'IPCC i porta des de la primavera sense fer-nos gairebé cap visita, deixant via lliure als despreniment d'aquestes bosses d'aire fred. Recordem que els "experts" del canvi climàtic anuncien des de fa temps el potenciament d'aquest anticicló en la nostra Península. Però clar, encara que s'equivoquen, li donen la volta a la truita i aquestes pluges també són conseqüència del calfament planetari.

D'altra banda, referint-se als incendis de Califòrnia, em causa un dubte: o bé el periodista no ha plasmat correctament el què Ruiz havia dit, o és que el propi Ruiz va entrar en el terreny de l'absurd. Diu que aquestos incendis tenen a veure amb el fet de què Califòrnia depén de l'aigua de les nevades de les Muntanyes Rocoses. És com si diguérem que un incendi a prop de Benidorm té a veure amb que les nostres comarques depenen de les nevades a la Serralada Ibèrica, que envien aigua per al trasvassament Tajo-Segura. A més, arriba a dir de l'aigua de les Rocoses que "se está acabando. De ahí las sequías que sufren". Sembla mentida que un "expert" en clima no sàpiga que són les sequeres les què provoquen que l'aigua s'acabe, no a l'inrevés. I acaba amb una nova profecia apocalíptica: "en 30 o 40 años se van a quedar sin agua para beber. Y en España tenemos una situación muy parecida y nadie ve nada". Señor Ruiz, aclarem les coses:

- Amb els espectaculars progressos dels darrers anys en matèria de dessalament, segurament dins de 30 o 40 anys, a Califòrnia no hauran de preocupar-se de si el riu Colorado porta aigua o no per a beure.

- Aquesta sequera a Califòrnia, encara que ha estat forta, no ha superat a la dels anys 30 (anomenada dustbowl o taça de pols) ni a la dels anys 50.


- Com les rèpliques han d'estar basades en dades, aquí us deixe un mapa de l'1 de març amb els espessors de neu de l'oest dels Estats Units. Encara que es troben en una època de sequera no estan tan allunyats de la mitjana. La major part del territori està entre el 70 i 100% dels valor mitjans, la qual cosa no defineix una situació extrema.



- Els incendis forestals a Califòrnia en octubre són freqüents degut als anomenats "vents de Santa Anna", que són corrents càlides i molt seques que bufen des de l'interior per diferències de pressió en aquestes dates. Enguany, unes pluges a l'hivern van afavorir el creixement del sotbosc i una primavera i estiu molt secs el van convertir en material inflamable de primera qualitat, la qual cosa van agreujar el risc de grans incendis. Una inoportuna plaga d'escarabats negres va debilitar i assecar una mica més el bosc i la manca de pressupostos per a portar a terme una eficaç actuació preventiva van ser els ingredients per a que passara allò que va passar. Però cap d'aquestos factors estan fora de la normalitat climàtica de la regió.

El més greu de les falsedats d'aquest article de Ruiz de Elvira no és que haja pogut errar a l'interpretar dades, cosa que pot ocórrer si desconeixes un tema (un article meu parlant sobre genètica podria ser vertaderament desastrós). Allò que em preocupa és que el senyor Ruiz sap que està mentint. Les dades que he emprat per a desmentir les seues afirmacions segur que les ha de conéixer una persona que, segons diu ell, es dedica a la climatologia. I m'estranya que un físic com ell no conega a la perfecció el procés de formació d'una gota freda, per exemple.

Per què diu tot això, i per què ho fa amb profusió als mitjans de comunicació de masses? Per a no cansar-vos més explicaré la meua hipòtesi al següent article. Per a complementar el tema us deixe amb una entrevista a Manuel Toharia, eminent científic i director del museu de les Ciències Príncep Felip de València.