Prostitució (2ª part)

On són els límits de la prostitució? Ja vaig apuntar una definició a l'anterior article publicat. Prostitució és qualsevol tipus de comerç sexual basat en la venda del propi cos amb la finalitat d'aconseguir un benefici a canvi de proporcionar plaer sexual a un client. Però n'hi ha casos que, sense formar part del nostre imaginari particular sobre aquestes pràctiques, també poden incloure's en elles, almenys en la teoria.

Anem a posar un cas particular. Cadascun que reflexione sobre en quina mesura podem incorporar el fet en la generalitat de les pràctiques "prostitutives":
Tenim a un jugador de futbol famós. El xic no té una gran bellesa ni una personalitat que el facen admirar. En definitiva, que si treballara a una fàbrica seria un home "normalet". Aquest futbolista té una xicona que, segons els cànons actuals de bellesa femenina, podríem dir que és físicament impressionant. Això sí, quan parla ens recorda a les protagonistes dels típics acudits sobre rosses.

Evidentment cap la possibilitat de que siguen personalitats complementàries i de que aquestes siguen dues persones profundament enamorades que vulguen passar la resta de la seua vida junts. Però (i que tot quede entre nosaltres), ¿cregueu que el xic hauria triat a la xica si aquesta tinguera un físic normalet-tirant a baix però molt més intel·ligent? ¿La xica hauria triat al xic si en la seua nòmina cobrara mil euros al mes, però fóra més guapo i intel·ligent?

Si a les dos preguntes heu respost que no, cas que hauríem de qualificar com a possible, aquestes serien les meus conclusions:

- A ell el que més l'importa és posseir aquest cos d'infart.

- Ella es deixa posseir si es posen a la seua disposició un bon grapat d'euros per a satisfer els seus capritxos o aconseguir una fama que li repercutirà encara més diners.

Si això és d'aquesta manera, una de les diferències amb la típica prostitució de clubs o carrer és el tipus de contracte acordat. Un seria un contracte verbal temporal i l'altre seria un contracte fixe amb indemnitzacions en cas de matrimoni.

P.D. El què el ric siga home i la maca siga ella, pot ser canviat si ho preferiu. No afecta a les conclusions. Ho he posat així només perquè potser siga un dels supòsits més visibles i més típics.

Prostitució (1ª part)

Segons la viquipèdia, la prostitució fa referència a qualsevol tipus de comerç sexual basat en la venda del propi cos amb la finalitat d'aconseguir un benefici a canvi de proporcionar plaer sexual a un client.

A partir d'aquí la polèmica està servida tinguem l'opinió que tinguem. I moltes de les postures al respecte tenen alguna part de raó. De primeres caldria separar la prostitució obligada de la voluntària. Aleshores ja tenim una part en la qual, pràcticament tot el món es mostra favorable a la total persecució.

Pel que fa a la prostitució voluntària podríem dir que és un dels màxims exponents dels principis de l'economia capitalista, en la qual tot, absolutament tot, pot passar a ser una mercaderia, fins i tot el cos com a objecte sexual. La persona que es prostitueix amb la mediació de proxenetes tindria una certa semblança amb un treballador/a què ven la seua força de treball a un patró que li facilita feina i s'emporta la major part dels beneficis produïts. Qui es prostitueix pel seu propi compte se semblaria a un treballador/a autònom/a.

La prostitució és un dels treballs que suposen un major grau d'humiliació a nivell humà. La persona prostituïda i el client/a trauen el seu costat més animal, on els sentiments humans es deixen de banda. Els instints més primitius són els protagonistes. Una educació i unes relacions socials basades en la igualtat ajudarien molt a fer disminuir aquestes pràctiques, però és una utopia la eradicació total. Mentre n'hi haja persones amb dificultats per a mantindre relacions sexuals mitjançant el desig mutu, seguirà existint la prostitució. Ningú es pot lliurar del factor biològic humà i no totes les persones són tan fortes per a poder controlar els seus instints.

Aleshores, per a qui crega realment que aquestes pràctiques sempre existiran, veurà necessari establir alguna regulació per tal de protegir a aquelles persones que, voluntària i lliurement, decideixen vendre el seu cos com a objecte sexual. A més, seria una manera efectiva de lluitar contra les xarxes i màfies que segresten i esclavitzen a éssers humans per a vendre'ls com si fóra ramat per al gaudiment de Neo-neanderthals.

Paula, que treballa en la prostitució, en una entrevista que li van fer deia que "Si es persegueixen les companyes que treballen al carrer, aniran a refugiar-se als clubs. Els amos dels clubs s’enriquiran i els polítics que els ajudin també. Això és una màfia. També és molt important dir que quan es parla de prostitució es diu que moltes prostitutes ho fan per obligació. A l’hora de la veritat, la majoria de les que treballem al carrer no estem obligades, realment ho fem en plena consciència. No tinguem una posició victimista, és millor tenir una posició de lluita. Lluitem per les companyes que prenen la decisió de prostituir-se, no per les que estan esclavitzades. Justament al tenir uns drets, podríem denunciar la situació de les companyes que estan esclavitzades."

No li faltarà una bona part de raó a aquelles i aquells que defensen una posició diferent a la meua en aquest tema. Jo tinc molt clar que la situació ideal seria aquella en la qual no hi haguera cap persona que tinguera la necessitat de prostituir-se ni cap persona que tinguera la necessitat de contractar aquestos "serveis". Supose que arribar a tal situació seria més fàcil quan ningú tinguera la necessitat de ser explotat per cap altra persona, en allò que es diu "capitalisme", "liberalisme" o qualsevol altre eufemisme que es vulga emprar. Però en un món on tot es compra i es ven, i on l'afecte i l'estima passen per un dels moments més febles de la història, la prostitució segueix estant present a la nostra societat cada vegada amb més força.

Deixe el tema així d'obert. Espere les vostres opinions per al debat.

Gràcies per anticipat i salut.

Espais naturals i espais artificials

Sempre m'han agradat aquestes coses de la vida que són paradoxals. Aquestes coses que semblen bones però que tenen el seu costat dolent, i viceversa. Un es dona compte que aquest món pot ser de tot, menys simple. És allí on un avança en el seu camí cap a l'objectivitat, dins de la enorme subjectivitat que és la nostra personalitat.

Seguint amb la temàtica ambiental dels passats articles posaré dos exemples que ens trenquen amb la frontera que separa allò natural i allò artificial:

Un és el cas del Delta de l'Ebre. Pocs s'atrevirien a dir que aquest és un espai creat en bona part per l'acció de l'home. Si mirem un mapa antic, posem del segle XVII, podem comprovar que el Delta poc s'assembla al dels mapes de l'actualitat. La seua superfície és molt menor a la d'avui. Fins i tot n'hi ha torres a Amposta que es trobaven a voramar, i que ara romanen a alguns quilòmetres cap endins. Per aquella època, la Corona de Castella va deforestar milers de quilòmetres quadrats de bosc als Pirineus i de les serralades Ibèriques amb la finalitat de proveir a les drassanes de fusta per a construir vaixells de la seua Armada. Degut la manca d'arbres del sòl, l'erosió va començar a actuar de manera massiva en aquestes àrees. Aquestos materials van ser transportats pel riu Ebre i s'acumularen amb rapidesa a la seua desembocadura. Les terres van començar aleshores a guanyar terreny a la mar Mediterrània i formaren la imatge actual del Delta del Ebre. Com podem veure, una acció tan negativa com la destrucció de milers de hectàrees de bosc, va servir per a que sorgira un dels espais amb més riquesa ecològica de la Península Ibèrica. El què ha passat després ja se sap: regulació de la conca del riu amb presses, que retenen els sediments i sustracció d'aigua per a reg i abastiment urbà. D'aquesta manera és gairebé inevitable que el delta torne a patir una regressió important els pròxims anys.

Per altra banda cal parlar del cas del Fondo d'Elx-Crevillent. Fa cent anys era un espai ocupat per un ecosistema de saladar, on no hi havia aigua superficial, pero si al subsol a pocs centímetres de la superfície i amb una forta salinitat. En 1923 la companyia "Riegos de Levante S.A." va començar a excavar aquest paratge i rodejar-lo amb murs amb la finalitat de fer-lo servir com a embassament regulador de les aigües elevades del riu Segura i dels assarps de la Vega Baixa. En 1942 van acabar les obres del segon embassament amb una capacitat total de 16 hm2. Des d'aleshores,e la zona ha canviat radicalment. La riquesa faunística és espectacular i el paratge, paradoxalment ha estat declarat “Parc natural”, quan en realitat és un medi artificialitzat.

El Fondó acaba d’eixir de la major sequera dels darrers huit anys i la làmina d’aigua havia desaparegut. El Parc havia recuperat el seu aspecte primitiu, natural, però tots i totes desitjavem que tornara la mà de l’home i què ens permetera gaudir de la bellesa artificial d’aquesta joia.

Per desgràcia, aquestos dos casos són excepcions, i les accions humanes gairebé sempre són altament destructives. Però l’ésser humà no és un càncer per al planeta, sinò que ho son les conseqüències dolentes de les pràctiques d’alguns (molts) dones i homes a la Terra. No sent vergonya de ser humà, sinò que sent ràbia i indignació per aquells que han fet mal amb algun acte i tornen a actuar de la mateixa manera.

Incendis forestals i repoblacions

Què bonic és veure després d'un incendi a centenars de joves repoblant el bosc cremat. Amb plançons de pi a la ma donant-los un nou lloc per a viure i tornant a la natura aquesta verdor que la caracteritza. Però sense saber-ho, acaben de deixar a la muntanya el primer piròman.

Des dels temps de la llei sobre Patrimoni Forestal de l'Estat de 1941 a la de la nova llei de monts de 2003, s'han promogut les repoblacions forestals. Però com ha passat des de sempre, els encarregats de dur a terme aquestes accions volen veure els resultats de les seues accions a curt termini. A les terres mediterrànies de la Península Ibèrica l'espècie estel·lar per a repoblar les muntanyes ha estat el pi blanc. L'avantatge es recolza en què en pocs anys els terrenys cremats tornen a vestir-se de verd, donant a les institucions i persones que han col·laborat en les plantacions la satisfacció de complaure's en la feina ben feta. No vull negar la seua bona fe, però no puc dir que facen el millor possible per a l'ecosistema idoni.

El pi blanc (Pinus halepensis) és una espècie que necessita del foc. Un autèntic piròman. I no dubta en expandir les flames per a colonitzar un terreny i el·liminar competidors. L'interior del pi es composa d'una resina altament inflamable (un tronc de pi és una bomba incendiària) i asseca freqüentment els seus fulls aciculars per a formar un mantell propagador de foc als peus de l'arbre. Ho deixa tot ben llest per a que siga realment difícil apagar un incendi a una pineda. Quan el foc ha actuat, les llavors del pi, preparades per a aguantar altes temperatures, germinen plàcidament sobre un sòl net de competidors. A més, el pi blanc augmenta l'acidesa de sòl i impedeix la formació d'un sotabosc. No es tracta de extingir aquesta espècie, però si de limitar la seua presència i portar-la només als seus àmbits específics.

En la majoria d'ocasions el més recomanable és no repoblar, ja que el bosc és regenera per sí mateix. Si l'erosió amenaça amb emportar-se part del sòl d'un aiguavessant, convé primerament sembrar el terreny amb espècies arbustives autòctones, les quals creixen ràpidament i agarren els materials fèrtils. Si es pretén recuperar el bosc autòcton és aconsellable escampar llavors en comptes de realitzar plantacions. La biodiversitat d'un carrascar o de la garriga mediterrània és la primera mesura preventiva per a evitar incendis desastrosos. Un gran nombre d'espècies vegetals suposa diferents velocitats de combustió, amb la qual cosa es dificulta la propagació del foc.

Hem de recuperar, per tant els nostres espais de vegetació autòctona, encara que no arribem a veure les formacions vegetals totalment desenvolupades. No vulguem donar-li a la natura una escala de temps adaptada a la vida d'un humà. Cada ésser viu té el seu propi rellotge vital, i cal respectar-lo.

Però sobretot, com a conclusió, evitem la repoblació més desastrosa que pot existir. Les plantacions de rajoles, formigó i asfalt. Plantacions de diners. Plantacions de mort.