Canvi climàtic (I)

No us confoneu: les paraules de Rajoy de l’altre dia restant importància a les teories sobre el canvi climàtic no tenien base científica. Només era part de l’estratègia del “si tu dius blanc, jo dic negre”. Per això puc salvar-me en no donar-li la raó al tio Mariano.

I és que cada vegada sóc més escèptic en tot el renou que estan muntant amb el suposat calfament global. Pense que tinc la suficient formació acadèmica universitària com per a poder opinar amb una sòlida base científica sobre el tema. I la notícia que vaig poder llegir ahir al diari Público (pàg. 7), va ser per a arrencar-me els pocs pèls que encara em queden al cap. Era una entrevista feta a Antonio Ruiz de Elvira, físic i assessor científic d’Al Gore El titular ja era suficientment alarmista com per a aventurar-me a la lectura de l’article: “Si Groenlandia se deshiela, el agua inundará Sevilla”. En un principi, aquesta afirmació ja és falsa, ja que la descongelació de tot el gel groenlandès equivaldria a una pujada del nivell de la mar de 7 metres, i Sevilla està a 20 metres sobre aquest nivell. Però bé, imaginem que en comptes de dir “Sevilla” ha dit “Doñana”. En aquest cas no li faltaria la raó, de la mateixa manera que si jo dic que si cau un gran meteorit sobre Elx el palmerar desapareix. Però la qüestió és la següent: es descongelarà Groenlàndia?

Ni en el més pessimista del ja de per sí pessimista informe del IPCC (panell intergovernamental sobre el canvi climàtic) s’arribaria a una temperatura suficient com per a fondre més que una mínima part d’un enorme tros de gel de més de 3.000 metres de profunditat a algunes desenes de graus sota zero. Si alguna cosa s’està discutint en sectors científics seriosos és si davant un hipotètic calfament terrestre, Groenlàndia guanyaria o perdria gel. És cert que l’illa està veient com les glaceres costaneres retrocedeixen des de fa més d’un segle, però també és cert que l’augment de temperatura està provocant a l’interior una major acumulació de gel procedent de l’intensificació de les precipitacions de neu.

En cas de ser negatiu el balanç, l’IPCC pronostica una elevació del nivell de la mar de ¡¡¡ 10 centímetres !!! En el cas de la NASA, aquest augment està xifrat en 4 cm (veure figura). No sé, però crec que es queda un poc per davall del nivell necessari per a inundar “el altar myjor de la Catedral de Sevilla” o “la costa de Huelva, Cádiz, la Huerta de Valencia...”.

I això és només el titular. Per a no cansar-vos més, ho deixe de moment aquí. En el següent article entraré a comentar el cos de l’entrevista. No té desperdici.

Chávez i Alejandro Sanz

“HUGO CHÁVEZ AMORDAZA A ALEJANDRO SANZ”

Aquest era el titular del diari El País que vaig poder trobar el 10/10/2007 a la secció de cultura. Vaig llegir la notícia completa i immediatament l’escepticisme va fer que em posara a investigar si allò que es comentava era cert. I és que segons El País, el dia 1 de novembre estava previst un concert del cantant al Poliedro de Caracas. La vengativitat del president veneçolà ha fet que s’enrecorde d’unes paraules que va pronunciar Alejandro Sanz en 2004 dient que no li agradava Chavez. Per això, ha decidit prohibir l’actuació programada.

Allò que de primeres em va fer sospitar (apart de la ja de per sí odi del Grupo Prisa cap a la revolució bolivariana a Veneçuela) va ser que les acusacions estaven fetes amb poca claritat. “Nadie da una versión oficial de lo sucedido, pero todo el mundo sabe que Hugo Chávez tiene buena memoria” (todo el mundo? És que han fet l’enquesta?) , “La suspensión parece que tiene que ver con estas afirmaciones (referint-se a les paraules de Sanz criticant a Chávez)”, “No sabemos la razón por la que se ha cancelado expresamente solamente la actuación de Sanz (deien els organitzadors, l’empresa Evenpro)”. Malgrat tots aquestos dubtes el titular de la notícia era contundent.

Bé, investigant vaig poder traure aquestes dades importants:

- El Poliedro va passar a titularitat pública el passat mes de setembre, per a destinar-lo a activitats relacionades amb la universitat. També es podrà utilitzar per a actes culturals si el preu de les entrades el fa accessible per a tot el món.

- L’estat del recinte era deficient i per aquesta causa anaven a portar-se a terme obres d’acondicionament. Per aquesta raó es va suspendre un acte el 8 d’octubre i estaven pendents de revisió tres dates més.

- Es respectaven les actuacions que estaven ja contractades, com el concert de Serrat i Sabina del 9 de novembre.

- Malgrat haver venut 8.000 entrades, Evenpro encara no havia firmat un contracte d’arrendament del recinte. A més, va anunciar a la seua pàgina web que el concert no estava suspés, i que estaven negociant un nou lloc per a realitzar l’acte.

- Les crítiques de Alejandro Sanz a les quals es referia el diari deien de Chávez: "No me gusta. A mí, si me dieran tres millones de firmas para que dejara de cantar, dejaría de cantar de inmediato". Donen la impressió de ser suaus per a fer encara més cruel el suposat atac de Chávez a la llibertat d’expressió. No obstant això, ometen unes altres declaracions de Sanz, com les que al diari Clarín manifestaven que Chávez era un assassí i el comparava amb Hitler, Franco o Pinochet. També acusava a l’esquerra llatinoamericana de ser feixista.

- Actualment ja s’ha posat nova dat per al concert d’Alejandro Sanz a Caracas. Serà el proper 14 de febrer i el recinte potser siga l’estadi universitari de beisbol, propietat de la fundació UCV, vinculada a la Universitat Central de Veneçuela. O siga, que és el mateix ministre que “suposadament” va prohibir el recinte el què ara segurament oferirà unes instal·lacions també dependents del Ministeri d’Educació Superior. Sembla una contradicció, no? Però no us preocupeu. Aquesta notícia no serà portada de El País ni de cap diari de gran difusió.

En definitiva, així és com es manipula una notícia amb la finalitat d’oferir un estat d’opinió favorable als interessos de un determinat grup empresarial o polític. Recordem que un dels principals accionistes del grupo PRISA és el Grupo Cisneros, que domina la indústria dels mitjans de comunicació de Veneçuela, i que, per descomptat, és opositora del govern de Chávez.

Llastima que això només ho sapiguem uns pocs. Mentrestant seguirem esperant una altra desinformació sobre Veneçuela. Estarem atents.

Lorenzo

Lorenzo era un xic poc espavilat, ja ho deien tots al seu voltant des de que va començar a dir les seues primeres paraules. A l’escola havia d’estudiar diàriament si volia traure un cinc pelat. Però la seua màxima dificultat van ser sempre els idiomes. Era absolutament incapaç de pronunciar una sola paraula en cap llengua que no fóra la de la seua ciutat natal: Valladolid. Es rodejava de desenes de diccionaris per a traduir totes aquelles paraules estrangeres al seu idioma natal. No podia pronunciar ni un simple “Yes”. La gent el mirava com un animal estrany. Quan escoltava música deia als seus amics: “Ponme una canción de los Cantos Rodados”. Un company li responia “Querrás decir de los Rolling Stones”. Ell sempre responia el mateix: “Es que yo no entiendol inglés”. Desenes de riures esclataven al seu voltant. Els xiquets eren cruels amb el seu problema. “¿De quien es esta canción?” “de Miguelito Campoviejo” “Jajaja, que se llama Mike Oldfield, burro” “Es que yo no entiendol inglés”. La història continuava: “que no es Marcos Pantanos. Que ha ganado el Tour Marco Pantani” “Es que yo no entiendo el italiano”.

En clase d’anglés, a l’escola, mai va aconseguir superar el zero de nota. William Shakespeare es transformava, segons ell, en Guillermo Sacudelanza. Sempre el mateix: “Es que yo no entiendo inglés”. Avui dia, als 24 anys, encara no ha tret el graduat escolar. Tots els anys intentant traure’s l’anglés. Impossible. La seua vida és un fracàs. Aquells que no el respecten es riuen a la seua cara amb les seues traduccions. Aquells que es tallen un poquet, s’aguanten el riure o fingixen anar al bany per a esclatar allí. I és clar. Continua solter.

Gràcies a un familiar seu que treballa a TVE, va aconseguir una invitació per a anar al programa “Tengo una pregunta para usted”. Li van haver d’escriure una pregunta perquè a ell només se li ocorregueren algunes com ¿Usted veía La vuelta al mundo de Guillermo Niebla? o ¿Le gusta el helado de todas las frutas?. El seu cunyat va ser l’encarregat de donar-li un paperet amb allò que tenia que llegir-li a Josep Lluís Carod-Rovira. “Todo está controlado, no puede meter la pata”. Però sí, la va ficar. Aquí baix deixe l'enllaç al vídeo amb la seua intervenció.

Tot i que li va ocòrrer el de sempre, aquesta vegada va ser diferent. Al dia següent, a la COPE, el pseudoperiodista Federico Jiménez Losantos y el seu equip van rebre la seua incapacitat amb aplaudiments. Per primera vegada no es va sentir incomprés en aquest món de políglotes.

http://www.youtube.com/watch?v=QNjTZaKj9_s&mode=related&search=

No hi ha democràcia a Cuba?

Ecuador, Ucraïna, Turquía... Aquesta setmana aquestos són els procesos electorals que s'han produït al món. Els distints mitjans de comunicació així ens ho han fet veure. Un a un, tots els països democràtics passen pels diaris generals quan els ciudatans són convocats a les urnes.

I a Cuba? Segurament la majoria de la gent respondrà que a Cuba no hi ha democràcia. No tenen eleccions perquè és una dictadura on el cap d'estat es perpetua i s'encarrega en tot moment de sometre a la població als seus dessitjos. Si jo no intentara buscar un poc més enllà dels grans mitjans de comunicació de masses, també creuria això.

Però sí. A Cuba hi ha eleccions, descaradament silenciades cada dos anys i mig fora de l'illa. El proper 21 d'octubre tots els cubans majors de 16 anys estan convocats per a triar els seus representants. No caiguem en la tentació de dir: "són una farsa les eleccions perquè només es pot votar al Partit Comunista de Cuba". No, no és un sistema electoral basat en els partits polítics, sinò en les persones. A l'estat espanyol es trien partits. Aquestos nomenen les persones que ocuparan els càrrecs. A Cuba qualsevol pot ser candidat només amb alçar la ma a una assemblea, sense pagar ni un pes i sense necessitat de comptar amb una poderosa maquinària de propaganda electoral. És una democràcia de baix a dalt.

Expliquem-ho: Primerament es convoquen les assemblees de nominació de candidats. Constisteixen en reunions de veïns de cada barri, demarcació o àrea rural, de lliure assistència, en les que trien per majoria a la persona què els representarà entre tots aquells assistents que ho dessitgen. En 2005 van haver més de 41.000 assemblees en les que van participar 8 milions de cubans (el 81% de l'electorat). Quan cada àrea té el seu candidat, s'exposa a nivell de demarcacions electorals les fotos i biografies dels candidats de cada una d'elles. Cada circumscripció electoral ha de tindre entre 2 i 8 delegats sorgits de cada una de les assemblees.

L'elecció dels membres de l'Assemblea Popular té lloc en una data única, i fins el dia de les votacions, les fotos dels candidats i les seues biografies a nivell de mèrits socials són exposades en panells públics. No és necessari que el candidat siga afiliat al PCC. Es tria un diputat per cada 20.000 habitants o fracció major de 10.000 i cada municipi triarà com a mínim a dos diputats. Està prohibida la propaganda electoral. Si en la primera volta cap candidat arriba al 50% dels vots es farà una segona volta una setmana després.

Desde les primeres eleccions, la participació ha estat impresionant (més del 95% a totes les convocatòries). El procés i el reconte és públic i les persones que vigilen les urnes són escolars. Fidel Castro va ser un dels candidats triats a la provincia de Santiago de Cuba.

És convenient dir que l'oposició al règim es va movilitzar demanant el vot en blanc o nul, però en 1998 no van obtindre més d'un 5% de resultats.

Una vegada constituida l'Assemblea Nacional pels diputats triats, s'elegeixen quins d'aquestos formen el Consell d'Estat, que tria al president, que serà cap d'estat i cap de govern.

Sembla ser que per als formadors d'opinió dels nostres indrets, qualsevol cosa que no siga una democràcia representativa basada en partits polítics, no és democràcia. Tot i que el sistema cubà siga, segurament, el què més s'aproxime a la democràcia directa en tot el món. Moltes vegades, el Parlament es traslada a les universitats, a centres industrials o rurals i requereix la participació ciutadana per a analitzar i discutir les iniciatives proposades.

No és un sistema perfecte, però. És millor que el què tenim? Creuriem més en la política si tinguerem més responsabilitat en les decissions que ens afecten?