El barri de Sankt Pauli s'allunya de la imatge rica i elegant d'Hamburg. És un barri obrer on la meitat dels seus habitants són estrangers. Molta de la gent que no treia riquesa del grandiós port ni de la pròspera indústria de la ciutat anava a parar a aquest districte. No obstant això, aquest barri de a penes 35.000 habitants és conegut sobretot pel seu equip de futbol: el FC St. Pauli.
No és un equip famós per la seua trajectòria, ni pels seus inexistents títols. Només ha militat set temporades a la primera divisió alemanya. Però va ser a partir dels anys 70 quan aquest club va perfilar una idiosincràsia i una actitud particular que és, desafortunadament, molt poc freqüent al món actual del futbol mundial. El seu estadi, el Millentorn (21.000 espectadors), es plena setmana rere setmana encara que estiguen en la tercera divisió. Milers de joves onegen pancartes antifeixistes i banderes pirates (l'emblema del club). En 1988 es va mobilitzar l'afició en contra d'un projecte d'uns inversors que preveien la construcció d'un gran estadi, un centre comercial i una ciutat esportiva. El encariment posterior del sòl al seu barri, l'especulació, aburgesament d'un barri obrer o el desallotjament de cases okupes, van ser motiu suficient per promoure manifestacions, minuts de silenci, pintades, etc. El club i els promotors van haver de tornar-se enrere. El poble havia guanyat. Després d'allò, el club va guanyar encara més en militància. Els estaments oficials del club reflexen obertament el seu antifeixisme, antirracisme, antisexisme i antihomofòbia.
Organitzen tots el anys partits i torneigs contra el racisme. Durant l'any del mundial FIFA d'Alemanya 2004 va organitzar un torneig paral·lel amb pobles sense seleccions (Groenlàndia, Zanzíbar, Gibraltar, Tibet, la República turca del nord de Xipre i, com no, la República de Sankt Pauli).
La proporció de dones entre els espectadors és de les majors del món. El seu president ha declarat públicament la seua homosexualitat (cosa impensable en la majoria de clubs). I, com no, el club té el seu propi equip femení.
Gràcies a l'iniciativa del seu jugador Benjamin Adrion, des de fa alguns anys el club ha obert el projecte "visca amb aigua de St. Pauli", mitjançant el qual fan arribar filtres i depuradores a les guarderies de La Havana.
L'estructura administrativa del club és totalment democràtica. No existeix una línia divisòria entre directius i aficionats. Els seguidors poden participar en la gestió de l'equip quan ho demanen. Aquest fet ha motivat que, fins i tot, etnòlegs de l'Universitat d'Hamburg estudien aquest peculiar cas.
És una bona senyal el fet de que els seus aficionats siguen odiats a mort per les nombroses penyes nazis de la lliga alemanya. I no és precisament rivalitat merament esportiva el que n'hi ha, ja que tenen immillorables relacions amb penyes civilitzades d'equips com el Celtic de Glasgow, Athletic de Bilbao, Girondins de Bordeus, Schalke 04 o el Mainz.
Per això, per a una persona que li agrade el futbol com un esport que puga plenar el temps d'oci i per a qui l'assistència a un estadi siga acte social que puga omplir una vesprada de dissabte o diumenge, potser gaudisca del moment en el qual surten al camp el FC St. Pauli i el seu contrincant amb el Hells Bells dels AC/DC sonant per megafonia. Si en aquest moment mires al teu voltant, no veus cap simbologia feixista i sí llibertat i ganes de passar-ho bé, a molts de nosaltres ens agradaria tindre un St. Pauli a la nostra ciutat.
Malauradament, el cas del FC Sankt Pauli és una excepció al món del futbol. Però, no obstant això, serveix per a adonar-nos de que aquest esport no té la culpa de ser víctima d'interessos econòmics, niu de grups feixistes, lloc de refugi per a especuladors i corruptes, arma d'"atontament" del poble, etc. Són algunes persones les culpables de que el futbol siga així, no el futbol en sí. És com si pel fet de que es feren moltes pel·lícules dolentes el món del cinema fera fàstic. El futbol pot ser fascinant, una excusa per al agermanament de persones de diferents ciutats o països, un acte social o, fins i tot, un recurs educatiu. Però clar, encara queda un llarg camí per a que passe això. Ara per ara, la majoria de clubs ajuden econòmicament els grups feixistes com el Real Madrid a Ultra Sur o l'Elx C.F. a la Jove Elx en el cas de la meua ciutat. Per això, la gent que odiem el feixisme no hem de deixar de banda el món del futbol. No és una cosa sense interés, ja que potser el proper diumenge molts xiquets, que només vagen a animar el seu equip, entren en contacte amb (en aparença) una inofensiva penya que els convertisquen en la següent generació d'imbècils feixistes que substituiran els seus cervells per odis irracionals.
No és un equip famós per la seua trajectòria, ni pels seus inexistents títols. Només ha militat set temporades a la primera divisió alemanya. Però va ser a partir dels anys 70 quan aquest club va perfilar una idiosincràsia i una actitud particular que és, desafortunadament, molt poc freqüent al món actual del futbol mundial. El seu estadi, el Millentorn (21.000 espectadors), es plena setmana rere setmana encara que estiguen en la tercera divisió. Milers de joves onegen pancartes antifeixistes i banderes pirates (l'emblema del club). En 1988 es va mobilitzar l'afició en contra d'un projecte d'uns inversors que preveien la construcció d'un gran estadi, un centre comercial i una ciutat esportiva. El encariment posterior del sòl al seu barri, l'especulació, aburgesament d'un barri obrer o el desallotjament de cases okupes, van ser motiu suficient per promoure manifestacions, minuts de silenci, pintades, etc. El club i els promotors van haver de tornar-se enrere. El poble havia guanyat. Després d'allò, el club va guanyar encara més en militància. Els estaments oficials del club reflexen obertament el seu antifeixisme, antirracisme, antisexisme i antihomofòbia.
Organitzen tots el anys partits i torneigs contra el racisme. Durant l'any del mundial FIFA d'Alemanya 2004 va organitzar un torneig paral·lel amb pobles sense seleccions (Groenlàndia, Zanzíbar, Gibraltar, Tibet, la República turca del nord de Xipre i, com no, la República de Sankt Pauli).
La proporció de dones entre els espectadors és de les majors del món. El seu president ha declarat públicament la seua homosexualitat (cosa impensable en la majoria de clubs). I, com no, el club té el seu propi equip femení.
Gràcies a l'iniciativa del seu jugador Benjamin Adrion, des de fa alguns anys el club ha obert el projecte "visca amb aigua de St. Pauli", mitjançant el qual fan arribar filtres i depuradores a les guarderies de La Havana.
L'estructura administrativa del club és totalment democràtica. No existeix una línia divisòria entre directius i aficionats. Els seguidors poden participar en la gestió de l'equip quan ho demanen. Aquest fet ha motivat que, fins i tot, etnòlegs de l'Universitat d'Hamburg estudien aquest peculiar cas.
És una bona senyal el fet de que els seus aficionats siguen odiats a mort per les nombroses penyes nazis de la lliga alemanya. I no és precisament rivalitat merament esportiva el que n'hi ha, ja que tenen immillorables relacions amb penyes civilitzades d'equips com el Celtic de Glasgow, Athletic de Bilbao, Girondins de Bordeus, Schalke 04 o el Mainz.
Per això, per a una persona que li agrade el futbol com un esport que puga plenar el temps d'oci i per a qui l'assistència a un estadi siga acte social que puga omplir una vesprada de dissabte o diumenge, potser gaudisca del moment en el qual surten al camp el FC St. Pauli i el seu contrincant amb el Hells Bells dels AC/DC sonant per megafonia. Si en aquest moment mires al teu voltant, no veus cap simbologia feixista i sí llibertat i ganes de passar-ho bé, a molts de nosaltres ens agradaria tindre un St. Pauli a la nostra ciutat.
Malauradament, el cas del FC Sankt Pauli és una excepció al món del futbol. Però, no obstant això, serveix per a adonar-nos de que aquest esport no té la culpa de ser víctima d'interessos econòmics, niu de grups feixistes, lloc de refugi per a especuladors i corruptes, arma d'"atontament" del poble, etc. Són algunes persones les culpables de que el futbol siga així, no el futbol en sí. És com si pel fet de que es feren moltes pel·lícules dolentes el món del cinema fera fàstic. El futbol pot ser fascinant, una excusa per al agermanament de persones de diferents ciutats o països, un acte social o, fins i tot, un recurs educatiu. Però clar, encara queda un llarg camí per a que passe això. Ara per ara, la majoria de clubs ajuden econòmicament els grups feixistes com el Real Madrid a Ultra Sur o l'Elx C.F. a la Jove Elx en el cas de la meua ciutat. Per això, la gent que odiem el feixisme no hem de deixar de banda el món del futbol. No és una cosa sense interés, ja que potser el proper diumenge molts xiquets, que només vagen a animar el seu equip, entren en contacte amb (en aparença) una inofensiva penya que els convertisquen en la següent generació d'imbècils feixistes que substituiran els seus cervells per odis irracionals.
3 comentaris:
No coneixia eixe equip de futbol. Me pareix molt interessant, és lo que hauria de ser: una afició, un joc, un fet esportiu, per a pasar-ho bé amb els amics, coneixer gent... i no una excusa per a que els clubs guanyen i gasten quantitats vergonyoses de diners en futbolistas, marketing, promocions immobiliaries, etc.
Pdata. M'agrada molt la foto del pont.
Què interessant, la veritat és que el futbol cada vegada té més i més infuència en la gent jove: modes, comportaments... una bona i una mala acció per part d'un jugador mediàtic repercuteix en el comportament de molts xavals, molt més del que ens pensem. Al ser un joc d'equip, el futbol pot difondre el companyerisme, el respecte al contrari i la sana competitivitat. Però també tot el contrari. També és un recurs didàctic.. no son pocs els articles que parlen de la relació entre futbol i geografia. Fet i fet, molts coneixem ciutats espanyoles i europees gràcies al seu equip!
Un llibre interessant, al que no li pesen els anys: "El fútbol, mitos, ritos y símbolos", de Vicente Verdú.
Llegiu una entrevista al respecte en
http://www.cuatro.com/participacion/edigitales/index.html?view=Resultado&id=2214&pagina=4
jo crec que qualsevol amant del futbol es un poc del sankt pauli. fa uns anys vaig estar a hamburg i estaven organitzant una festa per recollir diners. desgraciadament no vaig poder anar. espere tornar algún dia.
i la foto del pont és molt bonica.
Publica un comentari a l'entrada