Apadrina un xiquet (2ª part)

El què sempre s'ha dit: millor és donar una canya de pescar i ensenyar a fer-la servir que donar un peix.

Hem creat un problema des del primer món (amb la connivència de molts dirigents del tercer món, és clar), i ara sembla que repartint aliments a uns quants xiquets amb cares tristes anem a millorar la situació a les seues comunitats. Quan n'hi ha una època de fam, enviem avions carregats amb tones de cereals. Mentretant ja ha mort molta gent i, a partir d'ara, aquest regal farà baixar el preu dels cereals per davall del seu cost de producció i arruinarà als pocs llauradors que havien pogut salvar les seues collites. Quan comence a ploure de nou o s'acabe la guerra, ens oblidarem d'aquelles terres i esperarem pacientment a que el telenotícies ens torne a mostrar imatges de cossos famolencs.

Quan accedeix al poder un dirigent amb una ferma decissió de camviar la situació per l'arrel, ens dediquem a atacar-lo per tal de defendre els interessos de les multinacionals del primer món. Molt prompte comença a sonar la paraula dictador, encara que haja guanyat les eleccions amb majoria absoluta.

Però seguim amb la conciència tranquila, perquè cada dia donem 0,70 € a un xiquet. Quan deixe de ser xiquet, si arriba a l'edat adulta, aquesta quantitat es transformarà en misèria, SIDA, explotació, guerres, fam, abussos, humiliacions...