Com podien permetre els cortesans de Versalles que les infantes de palau pensaren per elles mateixes? Mai. L'educació dirigida per a fer-les bones esposes passava per la seua anul·lació com a éssers autònoms. Per tant, fins i tot els contes infantils havien de ser tot un exemple del seu destí a la vida.
El conte de la Caputxeta Vermella, que la tradició francesa anomenava "la falsa àvia", diferia prou del conte adaptat després per Perrault. En la versió popular original, la xiqueta era enganyada pel llop i es ficava amb ell al llit, però una vegada allí s'adonava de que no estava amb la seua àvia. Aleshores, amb un enginyós pla, la Caputxeta diu al llop que necessita eixir a fora per a fer de ventre. El llop accepta amb la condició de que es lligue una cordeta al turmell. Caputxeta ix de la casa, es deslliga la corda, la nua a un arbre i s'escapa de ser menjada com ho havia estat la seua avia uns moments abans.
A la versió adaptada de Perrault, la Caputxeta passava a ser completament ingènua i confiada. A causa de aquest comportament la xiqueta es devorada pel llop. Anys després, els germans Grimm afegiren la figura dels homes caçadors que trauen a Caputxeta de l'estòmac del llop. La moralitat que aquesta versió intentava oferir a les noies de l'època era la de sigueren sempre obedients i s'apartaren de gent i d'idees estranyes.
Com aquest, molts dels contes d'aquesta època són un exemple de transmissió ideològica, elaborada per a conduir a les noies de l'època cap a una submissió complaent. Per a una personalitat en formació, com la de una xiqueta, seria convenient eradicar i substituir aquestes històries de nines dòcils i princeses necessitades d'un príncep blau per unes altres que reafirmen la seua condició de persones actives, independentment del seu sexe. Pot semblar excessiu pensar que un simple conte pot determinar les futures actituds d'una nena, però és que són molts petits elements de la seua infància (jocs, joguines, expressions, comportaments dels adults, televisió, pautes de consum, etc.) les que juntes sí que poden provocar aquest futur comportament. Tota pedra fa paret, i si traiem una nova pedra de aquest mur del sexisme, potser servisca per a que pel buit que deixe la pedra, córrega una ràfega d'aire fresc que ens permeta respirar un poquet millor a totes i tots els qui ens considerem persones.
El conte de la Caputxeta Vermella, que la tradició francesa anomenava "la falsa àvia", diferia prou del conte adaptat després per Perrault. En la versió popular original, la xiqueta era enganyada pel llop i es ficava amb ell al llit, però una vegada allí s'adonava de que no estava amb la seua àvia. Aleshores, amb un enginyós pla, la Caputxeta diu al llop que necessita eixir a fora per a fer de ventre. El llop accepta amb la condició de que es lligue una cordeta al turmell. Caputxeta ix de la casa, es deslliga la corda, la nua a un arbre i s'escapa de ser menjada com ho havia estat la seua avia uns moments abans.
A la versió adaptada de Perrault, la Caputxeta passava a ser completament ingènua i confiada. A causa de aquest comportament la xiqueta es devorada pel llop. Anys després, els germans Grimm afegiren la figura dels homes caçadors que trauen a Caputxeta de l'estòmac del llop. La moralitat que aquesta versió intentava oferir a les noies de l'època era la de sigueren sempre obedients i s'apartaren de gent i d'idees estranyes.
Com aquest, molts dels contes d'aquesta època són un exemple de transmissió ideològica, elaborada per a conduir a les noies de l'època cap a una submissió complaent. Per a una personalitat en formació, com la de una xiqueta, seria convenient eradicar i substituir aquestes històries de nines dòcils i princeses necessitades d'un príncep blau per unes altres que reafirmen la seua condició de persones actives, independentment del seu sexe. Pot semblar excessiu pensar que un simple conte pot determinar les futures actituds d'una nena, però és que són molts petits elements de la seua infància (jocs, joguines, expressions, comportaments dels adults, televisió, pautes de consum, etc.) les que juntes sí que poden provocar aquest futur comportament. Tota pedra fa paret, i si traiem una nova pedra de aquest mur del sexisme, potser servisca per a que pel buit que deixe la pedra, córrega una ràfega d'aire fresc que ens permeta respirar un poquet millor a totes i tots els qui ens considerem persones.
7 comentaris:
Uf me acuerdo haber visto algún anuncio televisivo del franquismo...donde la mujer tenía que estar dispuesta para recibir a su marido con los brazos abiertos tras el trabajo...mesa y cama preparada.
Por fortuna, las cosas se están igualando. Desafortunadamente aún queda camino por andar, pero espero que con el tiempo y el esfuerzo de todos se pueda llegar a una igualdad absoluta.
Un abrazo
Molt bò aquest post. Com marca la ideologia tot allò que ens envolta.
Cultura, comportaments,... i quina poca importància li donem!!
Ente tots i totes ens urgeix cercar, construïr noves pedres: pedres de llibertat.
Si, noi, és ben cert, la cosa és que que els contes en versió original, és a dir tal com raja, són alguns una mica bèsties, pobre mainada...Petons!
Salutacion i gràcies per l'enllaç. Et correspondré ben aviat, però avui estic una mica endormiscat...
Una abraçada!
Magnífica reflexión, Miquel.
Nada más leerla lo primero que me ha venido a la cabeza han sido aquellas ¿ilustres y sabias? declaraciones de la siempre conservadora Ana Botella, allá por Junio del 2001:
"La Cenicienta es un ejemplo para nuestra vida por los valores que representa. Recibe los malos tratos sin rechistar, busca consuelo en el recuerdo de su madre"
Los valores transmitidos en estos cuentos han quedado totalmente anquilosados, quedando como meros cuentos usados para adormecer a los niños cuando aun no saben leer.
De todos modos, mucho me temo que los valores transmitidos quedan totalmente anulados en cuanto el niño crece y ve que los héroes cabalgando en caballos alados sólo existen en las canciones de Rhapsody, Avantasia y Nightwish; y que el ideal de la vida ociosa en un Castillo en poco más que un imposible. También cabe contemplar que constantemente vemos viajar valores en dirección contraria tanto en la sociedad como en los medios: en la dirección de la equiparación.
Aunque para seguir manteniendo el mito ya están las comedias juveniles romanticonas made in USA de protagonistas física e intelectualmente perfectos, a quienes la suerte siempre les sonríe. Pero eso ya es harina de otro costal.
Salud y Libertad.
Pablo Iglesias.
ciertamente, me horrorizo ahora de muchos cuentos que me contaban de pequeño. sólo veo sometimientos, degollaciones, dejadez parental. son terribles... pero están tan metidos en nuestra cultura (son algo tan natural) que será difícil cambiarlos.
y como dice pablo iglesias, las historias que nos cuentan a los mayores tampoco facilitan mucho el tema...
Publica un comentari a l'entrada