04 de desembre 2007

FC Sankt Pauli

El barri de Sankt Pauli s'allunya de la imatge rica i elegant d'Hamburg. És un barri obrer on la meitat dels seus habitants són estrangers. Molta de la gent que no treia riquesa del grandiós port ni de la pròspera indústria de la ciutat anava a parar a aquest districte. No obstant això, aquest barri de a penes 35.000 habitants és conegut sobretot pel seu equip de futbol: el FC St. Pauli.

No és un equip famós per la seua trajectòria, ni pels seus inexistents títols. Només ha militat set temporades a la primera divisió alemanya. Però va ser a partir dels anys 70 quan aquest club va perfilar una idiosincràsia i una actitud particular que és, desafortunadament, molt poc freqüent al món actual del futbol mundial. El seu estadi, el Millentorn (21.000 espectadors), es plena setmana rere setmana encara que estiguen en la tercera divisió. Milers de joves onegen pancartes antifeixistes i banderes pirates (l'emblema del club). En 1988 es va mobilitzar l'afició en contra d'un projecte d'uns inversors que preveien la construcció d'un gran estadi, un centre comercial i una ciutat esportiva. El encariment posterior del sòl al seu barri, l'especulació, aburgesament d'un barri obrer o el desallotjament de cases okupes, van ser motiu suficient per promoure manifestacions, minuts de silenci, pintades, etc. El club i els promotors van haver de tornar-se enrere. El poble havia guanyat. Després d'allò, el club va guanyar encara més en militància. Els estaments oficials del club reflexen obertament el seu antifeixisme, antirracisme, antisexisme i antihomofòbia.


Organitzen tots el anys partits i torneigs contra el racisme. Durant l'any del mundial FIFA d'Alemanya 2004 va organitzar un torneig paral·lel amb pobles sense seleccions (Groenlàndia, Zanzíbar, Gibraltar, Tibet, la República turca del nord de Xipre i, com no, la República de Sankt Pauli).
La proporció de dones entre els espectadors és de les majors del món. El seu president ha declarat públicament la seua homosexualitat (cosa impensable en la majoria de clubs). I, com no, el club té el seu propi equip femení.
Gràcies a l'iniciativa del seu jugador Benjamin Adrion, des de fa alguns anys el club ha obert el projecte "visca amb aigua de St. Pauli", mitjançant el qual fan arribar filtres i depuradores a les guarderies de La Havana.
L'estructura administrativa del club és totalment democràtica. No existeix una línia divisòria entre directius i aficionats. Els seguidors poden participar en la gestió de l'equip quan ho demanen. Aquest fet ha motivat que, fins i tot, etnòlegs de l'Universitat d'Hamburg estudien aquest peculiar cas.
És una bona senyal el fet de que els seus aficionats siguen odiats a mort per les nombroses penyes nazis de la lliga alemanya. I no és precisament rivalitat merament esportiva el que n'hi ha, ja que tenen immillorables relacions amb penyes civilitzades d'equips com el Celtic de Glasgow, Athletic de Bilbao, Girondins de Bordeus, Schalke 04 o el Mainz.


Per això, per a una persona que li agrade el futbol com un esport que puga plenar el temps d'oci i per a qui l'assistència a un estadi siga acte social que puga omplir una vesprada de dissabte o diumenge, potser gaudisca del moment en el qual surten al camp el FC St. Pauli i el seu contrincant amb el Hells Bells dels AC/DC sonant per megafonia. Si en aquest moment mires al teu voltant, no veus cap simbologia feixista i sí llibertat i ganes de passar-ho bé, a molts de nosaltres ens agradaria tindre un St. Pauli a la nostra ciutat.
Malauradament, el cas del FC Sankt Pauli és una excepció al món del futbol. Però, no obstant això, serveix per a adonar-nos de que aquest esport no té la culpa de ser víctima d'interessos econòmics, niu de grups feixistes, lloc de refugi per a especuladors i corruptes, arma d'"atontament" del poble, etc. Són algunes persones les culpables de que el futbol siga així, no el futbol en sí. És com si pel fet de que es feren moltes pel·lícules dolentes el món del cinema fera fàstic. El futbol pot ser fascinant, una excusa per al agermanament de persones de diferents ciutats o països, un acte social o, fins i tot, un recurs educatiu. Però clar, encara queda un llarg camí per a que passe això. Ara per ara, la majoria de clubs ajuden econòmicament els grups feixistes com el Real Madrid a Ultra Sur o l'Elx C.F. a la Jove Elx en el cas de la meua ciutat. Per això, la gent que odiem el feixisme no hem de deixar de banda el món del futbol. No és una cosa sense interés, ja que potser el proper diumenge molts xiquets, que només vagen a animar el seu equip, entren en contacte amb (en aparença) una inofensiva penya que els convertisquen en la següent generació d'imbècils feixistes que substituiran els seus cervells per odis irracionals.

25 de novembre 2007

Caputxeta vermella


Com podien permetre els cortesans de Versalles que les infantes de palau pensaren per elles mateixes? Mai. L'educació dirigida per a fer-les bones esposes passava per la seua anul·lació com a éssers autònoms. Per tant, fins i tot els contes infantils havien de ser tot un exemple del seu destí a la vida.

El conte de la Caputxeta Vermella, que la tradició francesa anomenava "la falsa àvia", diferia prou del conte adaptat després per Perrault. En la versió popular original, la xiqueta era enganyada pel llop i es ficava amb ell al llit, però una vegada allí s'adonava de que no estava amb la seua àvia. Aleshores, amb un enginyós pla, la Caputxeta diu al llop que necessita eixir a fora per a fer de ventre. El llop accepta amb la condició de que es lligue una cordeta al turmell. Caputxeta ix de la casa, es deslliga la corda, la nua a un arbre i s'escapa de ser menjada com ho havia estat la seua avia uns moments abans.

A la versió adaptada de Perrault, la Caputxeta passava a ser completament ingènua i confiada. A causa de aquest comportament la xiqueta es devorada pel llop. Anys després, els germans Grimm afegiren la figura dels homes caçadors que trauen a Caputxeta de l'estòmac del llop. La moralitat que aquesta versió intentava oferir a les noies de l'època era la de sigueren sempre obedients i s'apartaren de gent i d'idees estranyes.

Com aquest, molts dels contes d'aquesta època són un exemple de transmissió ideològica, elaborada per a conduir a les noies de l'època cap a una submissió complaent. Per a una personalitat en formació, com la de una xiqueta, seria convenient eradicar i substituir aquestes històries de nines dòcils i princeses necessitades d'un príncep blau per unes altres que reafirmen la seua condició de persones actives, independentment del seu sexe. Pot semblar excessiu pensar que un simple conte pot determinar les futures actituds d'una nena, però és que són molts petits elements de la seua infància (jocs, joguines, expressions, comportaments dels adults, televisió, pautes de consum, etc.) les que juntes sí que poden provocar aquest futur comportament. Tota pedra fa paret, i si traiem una nova pedra de aquest mur del sexisme, potser servisca per a que pel buit que deixe la pedra, córrega una ràfega d'aire fresc que ens permeta respirar un poquet millor a totes i tots els qui ens considerem persones.

21 de novembre 2007

Alacant i Elx


Fa uns dies m'enviava un bon amic un article aparegut al diari Información comparant el desenvolupament recent de dos ciutats tan pròximes i tan diferents com són Alacant i Elx. En ell, s' assenyalava que mentre Elx ha sabut eixir amb dignitat d'una greu crisi industrial i ha sabut construir un projecte de futur conservant la pròpia identitat, Alacant viu en una permanent improvisació, sense projecte de ciutat i amb una imatge projectada que reflexa una accelerada decadència i pèrdua d'oportunitats.

És cert que Alacant s'està tornant cada vegada menys habitable i que l'equip de govern d'Elx (amb major o menor encert) té unes línies directrius generals clares sobre quin model de ciutat vol per al futur. Però després de veure el resultat de les darreres eleccions municipals les reflexions que podem fer sobre la percepció del ciutadà són moltes. A Alacant, després de destrossar la ciutat i d'haver-la convertit en un d'aquells pobles andalusos del segle XIX dominats per un cacic (en aquest cas el cacic no és altre que Enrique Ortiz), la ciutadania els ha premiat amb una clara majoria absoluta, obviant els nombrosos casos de corrupció que es troben als tribunals. Elx, que comparativament amb Alacant, ha progressat a un ritme infinitament superior, ha vist com a les eleccions, el seu equip de govern ha patit un sever càstig i al punt ha estat de perdre l'alcaldia.
Tan allunyada està la percepció de la realitat de la realitat mateixa? O és que de veritat la majoria de la gent prefereix el model (o "no model") alacantí al d'Elx? Són molts els raonament que se m'acudeixen, però destacaria, entre ells, aquestos:

- S'ha produït una certa "futbolització" de la política. Això és que els partits polítics, per a molta gent, han deixat de tindre una identificació de classe i ara, ser del PP o del PSOE és com ser del Barça o del Madrid. I el mateix ocorre si escoltes la Cope o la Ser que si lliges el Marca o l'Sport. Molts són del seu partit polític preferit i el defensaran faça el què faça. Tots els arguments del seu partit seran assimilats i defensats, i totes les actuacions de l'altre partit tindran el seu atac corresponent. Tant se val si ets de família rica o si cobres 600 euros al mes. Ets del PP perquè ets del PP.

- Les eleccions municipals, per a altra gent, són una mena de sessió de control al govern nacional. Aquells que han estat en contra de la derogació del transvasament de l'Ebre, contra la política antiterrorista, la política autonòmica, etc. votaran al PP encara que aquestes qüestions tinguen molt poc a veure amb la política municipal. Pensen que una pèrdua de vots del PSOE a nivell municipal serà un càstig per al PSOE a nivell estatal.

- N'hi ha un tercer raonament que, per a mi, és el més preocupant. I és que de vegades pense que les característiques del model de ciutat d'Alacant s'assemblen més a les característiques de la societat de consum actual. Per a una persona que va de la seua casa al treball, del treball a sa casa, de sa casa al centre comercial i del centre comercial a un pub irlandés o a una discoteca, ¿presenta algun dèficit Alacant? Cada vegada més gent, seduïda per la publicitat, basa el seu creixement personal en l'oci del consum. No és ja que es consumisca per a gaudir de l'oci. És que el fet de consumir és ja un oci. No necessiten un centre històric acondicionat per a passejar, parcs per a oxigenar la ciutat, centres municipals que oferisquen una variada oferta cultural o llocs per a practicar activitats esportives. No. Només els fa falta uns accessos ràpids a un centre comercial segur i amb una gran oferta d'espais per a comprar. Mai se n'adonaran de la pèrdua d'identitat de la seua ciutat perquè allò en el qual s'identifiquen és amb les seues marques preferides, iguals a Alacant que a Santander o a Roma. Creuen que el progrés d'una ciutat és la diversificació de la seua oferta comercial. Una ciutat amb un Ikea està més desenvolupada que una que no el tinga. No volen la ciutat del poble, sinò la ciutat de l'individu. I en tot això potser que Alacant porte avantatge sobre Elx.

Serà un perill si els polítics se n'adonen que no és necessari fer una ciutat habitable, racional i amb projectes de futur per a tindre el favor dels ciutadans. Confie en que l'obertura de El Corte Inglés o el Media Markt a Elx no haja estat el començ d'una nova etapa per a aquesta bonica ciutat.

12 de novembre 2007

Canvi climàtic (i III)


Tercera i darrera part d'aquest "especial" dedicat al canvi climàtic. Intentaré no donar més la brasa fins que no em tornen a tocar la moral amb més parides oposades a tot rigor científic. Si segueixen amb articles com el què estic dedicant-me a comentar, hauré de fundar un nou bloc monotemàtic.

Bé, vaig prometre explicar la meua teoria del per què d'algunes teories conscientment publicades encara que es conega la seua falta de rigor científic per part de l'autor.

Hem de distingir dos actors en aquest procés:

  1. Els científics. Malgrat el suposat "consens" del qual parlen pràcticament en tots els articles a favor de les tesis del calfament apocalíptic, la realitat és ben diferent. Dels 2.500 firmants del darrer informe de l'IPCC, només 51 van participar en la seua redacció. La majoria de la resta només eren pseudoburòcrates que aportaren la signatura. En una recent enquesta a 133 climatòlegs alemanys, només el 37% es subscrivien les tesis de l'IPCC. Aquells científics que es declaren escèptics han estat apartats escandalosament de mitjans divulgatius de masses com la revista "Nature" o de les notícies que apareixen totes les setmanes als mitjans generalistes. Hi ha una pràctica de molts departaments universitaris que és la de "abaixar-se els pantalons". Mossegar-se la llengua si no volen ser desacreditats i apartats dels medis científics més prestigiosos.
  2. Els polítics. Els mitjans de producció energètica tradicionals estan patint una crisi que fa perillar l'estabilitat econòmica mundial. El petroli està cada vegada més car, en mans de països inestables i, en alguns casos, enemics de les superpotències econòmiques (Iran, Veneçuela, Rússia). La Unió Europea es troba en una posició realment perillosa enfront una possible crisi energètica, ja que és molt depenent de l'exterior en carbó, gas o petroli. Cal buscar noves fonts d'energia segures que garanteixen el futur energètic europeu. Les energies renovables estan molt lluny d'estar en condicions de substituir les fonts tradicionals. L'energia nuclear es presenta com la alternativa idònia. Els principals exportadors d'urani són països amics (Canadà, Austràlia). Les reserves estan augmentant gràcies a l'encariment del mineral, que fa que algunes explotacions passen a ser rentables. Les noves centrals de tercera generació i les de quarta, en un futur no molt llunyà, aprofiten en molt major grau l'urani, eliminen problemes derivats del residus i són més segures. Només queda un problema: l'opinió pública és molt adversa enfront una nova revolució nuclear (al 2005, l'Eurobaròmetre assenyalava que només el 12% de la població donava suport a un futur amb energia nuclear) i alguns països ja havien dit que el seu futur no passava per l'energia nuclear, com el Regne Unit (no més centrals nuclears a partir de 2003), Holanda (tancament de la seua central abans de 2013), Alemanya (tancament de totes les centrals abans de 2024) o Itàlia (sense centrals). No obstant això, aquestos països estan revisant les seues polítiques energètiques, plantejant l'expansió de centrals nuclears al seu territori. Casualment, totes les justificacions tenen la finalitat d'evitar el "desastre climàtic". Aquí us deixe alguns enllaços: Regne Unit(i aquí), Alemanya, Itàlia, Holanda, J. Almunia com a candidat a president del Govern (1999), J. Almunia com a comisari europeu (2007)
Presentar l'energia nuclear com un "mal menor" que ens lliurarà de un "mal major" serà l'única manera de que els ciutadans europeus accepten la creació d'una xarxa de centrals nuclears al seu territori. The Economist, la revista més prestigiosa entre els empresaris, deia: "La indústria nuclear ha de persuadir a la gent de que és neta, barata i suficientment segura com per a confiar amb ella sense el suport d'un govern". També hi ha hagut declaracions de l'IPCC en les quals es reclama directament la construcció de centrals nuclears per a frenar el "canvi climàtic". I la perla la deixa George W. Bush, que resumeix tot allò diguent en una frase: "Si realment estan preocupats pels gasos d'efecte hivernacle, aleshores donaran suport a l'energia nuclear". Si Austràlia i els Estats Units no van firmar el protocol de Kioto, va ser per altres raons i interessos diferents que un altre dia explicaré.

Com a conclusió, una xarxa d'interessos econòmics, geopolítics i acadèmics estan darrere de tot allò que envolta a les teories del canvi climàtic d'origen humà. Un sector de científics es beneficia de la elaboració i divulgació d'una sèrie de tesis que preveuen un negre futur com a conseqüència de les accions de ésser humà sobre el clima terrestre. Aquestos informes són utilitzat per alguns estats (sobretot de la Unió Europea) per a crear una opinió pública favorable a un nou boom nuclear que els garanteixa la independència energètica.

Hi ha un perill evident en la difusió d'aquestes teories. El discurs ecologista s'està monopolitzant entorn el canvi climàtic i en una hipotètica enquesta és probable que la major part de la gent establira el canvi climàtic com el principal problema ecològic. Arribarà un dia en el qual s'enfonse aquest mite, quan no vegem l'Horta de València sota la Mediterrània, quan no estiguem amb catàstrofes dia sí dia també o quan (probablement d'aquí a quinze anys) les temperatures baixen bruscament degut al mínim solar que ens afectarà. Llavors, el moviment ecologista patirà un descrèdit absolut i la gent deixarà de banda el respecte pel medi, pensant que tot és un engany més. Ja hi ha editorials filofeixistes com la de Libros libres que publiquen llibres de científics escèptics. La Cope i Libertad Digital aporten nombroses proves dels enganys climàtics. La dreta està tenint una arma perfecta per a atacar a l'esquerra en un dels seus discursos senyers: l'ecologisme. Les paraules de Rajoy sobre el seu cosí no van ser solament una anècdota.

Sóc un ecologista convençut, però al costa de la senyera del meu planeta i dels éssers vius que l'habiten, està la senyera del rigor científic, de la veritat i del seny.

M'han quedat moltes coses a dir, molts detalls que ressenyar, però pense que per hui ja heu tingut prou dosi de canvi climàtic. Algun altre dia no podré aguantar-me i hauré d'escriure alguna cosa més sobre el tema. Gràcies per a arribar fins aquí llegint. Espere no haver cansat a ningú.





05 de novembre 2007

Canvi climàtic (II)




Continue amb el comentari de l’article referent al nou fitxatge de l’Al Gore, el físic Antonio Ruiz de Elvira, publicat al diari Público del 28-10-2007 (pàg. 7).

Centrant-nos en l’article, el propi periodista ja ens diu que la seua postura oscil·la entre el rigor científic i l’pessimisme. Jo apostaria més per la segona opció, ja que comença dient que “estamos en un punto muy, muy crítico”.

Ja he parlat abans del tema del gel a Groenlàndia. Però al cos de l’article diu que “el hielo en los polos se está derritiendo a un ritmo mucho mayor del esperado”. Li sobrava el plural, ja que, encara que a l'Àrtic, la banquisa està minvant, la tendència al pol sud és la contrària. (estrany calfament "global").

Al següent pàrraf afirma que la situació serà irreversible en 16 o 17 anys, potser 20. Si fóra així, mai haguerem eixit del clima del fanerozoic, on la concentració de CO2 a l'atmosfera era 25 vegades major que a l'actualitat. A continuació llença una nova profecia apocalíptica dient que mitja Espanya deixarà de viure de allò que ha viscut sempre i l'altra mitja es quedarà sense aigua. Deduïm que ens quedarem sense aigua aquells que no tenim aigua, la indústria basca tancarà perquè augmentarà 5 graus la temperatura o que part de Castella es lliurarà de les gelades i per això no podrà cultivar res. Si no explica millor les argumentacions, no m'entere de res. I després acusa a Rajoy de dir "tonterías". Potser s'entendria millor del què creu amb Rajoy.

Més tard, intenta demostrar que el canvi climàtic ja el tenim damunt, i ho fa posant-lo com a causa de un fenomen tan estrany en aquestes terres com és la "gota freda" a l'octubre. Diu que són conseqüència de que "el Mediterráneo está tan caliente como una olla de vapor". Senyor Ruiz, el fet de què la Mediterrània conserve a l'octubre part de la calor acumulada a l'estiu és una de les causes naturals de la intensificació de les precipitacions relacionades amb les gotes fredes, tal com va ocórrer el més passat a la Marina Alta, el 3/11/1987 a Gandia (720 mm en un dia) o a la capçalera del riu Guadalentín el 15/10/1879 (600 mm en una hora). No és cert que fa tres setmanes la Mediterrània tinguera unes temperatures fora de l'habitual. Fins i tot estava una miqueta més fred del què és normal, com podem veure aquí. Si aquesta tardor ha estat especialment prolífica en l'aparició de gotes fredes a la Mediterrània ibèrica (fins a quatre en un més), és perquè l'anticicló de les Açores ha desobeït les catastrofistes prediccions de l'IPCC i porta des de la primavera sense fer-nos gairebé cap visita, deixant via lliure als despreniment d'aquestes bosses d'aire fred. Recordem que els "experts" del canvi climàtic anuncien des de fa temps el potenciament d'aquest anticicló en la nostra Península. Però clar, encara que s'equivoquen, li donen la volta a la truita i aquestes pluges també són conseqüència del calfament planetari.

D'altra banda, referint-se als incendis de Califòrnia, em causa un dubte: o bé el periodista no ha plasmat correctament el què Ruiz havia dit, o és que el propi Ruiz va entrar en el terreny de l'absurd. Diu que aquestos incendis tenen a veure amb el fet de què Califòrnia depén de l'aigua de les nevades de les Muntanyes Rocoses. És com si diguérem que un incendi a prop de Benidorm té a veure amb que les nostres comarques depenen de les nevades a la Serralada Ibèrica, que envien aigua per al trasvassament Tajo-Segura. A més, arriba a dir de l'aigua de les Rocoses que "se está acabando. De ahí las sequías que sufren". Sembla mentida que un "expert" en clima no sàpiga que són les sequeres les què provoquen que l'aigua s'acabe, no a l'inrevés. I acaba amb una nova profecia apocalíptica: "en 30 o 40 años se van a quedar sin agua para beber. Y en España tenemos una situación muy parecida y nadie ve nada". Señor Ruiz, aclarem les coses:

- Amb els espectaculars progressos dels darrers anys en matèria de dessalament, segurament dins de 30 o 40 anys, a Califòrnia no hauran de preocupar-se de si el riu Colorado porta aigua o no per a beure.

- Aquesta sequera a Califòrnia, encara que ha estat forta, no ha superat a la dels anys 30 (anomenada dustbowl o taça de pols) ni a la dels anys 50.


- Com les rèpliques han d'estar basades en dades, aquí us deixe un mapa de l'1 de març amb els espessors de neu de l'oest dels Estats Units. Encara que es troben en una època de sequera no estan tan allunyats de la mitjana. La major part del territori està entre el 70 i 100% dels valor mitjans, la qual cosa no defineix una situació extrema.



- Els incendis forestals a Califòrnia en octubre són freqüents degut als anomenats "vents de Santa Anna", que són corrents càlides i molt seques que bufen des de l'interior per diferències de pressió en aquestes dates. Enguany, unes pluges a l'hivern van afavorir el creixement del sotbosc i una primavera i estiu molt secs el van convertir en material inflamable de primera qualitat, la qual cosa van agreujar el risc de grans incendis. Una inoportuna plaga d'escarabats negres va debilitar i assecar una mica més el bosc i la manca de pressupostos per a portar a terme una eficaç actuació preventiva van ser els ingredients per a que passara allò que va passar. Però cap d'aquestos factors estan fora de la normalitat climàtica de la regió.

El més greu de les falsedats d'aquest article de Ruiz de Elvira no és que haja pogut errar a l'interpretar dades, cosa que pot ocórrer si desconeixes un tema (un article meu parlant sobre genètica podria ser vertaderament desastrós). Allò que em preocupa és que el senyor Ruiz sap que està mentint. Les dades que he emprat per a desmentir les seues afirmacions segur que les ha de conéixer una persona que, segons diu ell, es dedica a la climatologia. I m'estranya que un físic com ell no conega a la perfecció el procés de formació d'una gota freda, per exemple.

Per què diu tot això, i per què ho fa amb profusió als mitjans de comunicació de masses? Per a no cansar-vos més explicaré la meua hipòtesi al següent article. Per a complementar el tema us deixe amb una entrevista a Manuel Toharia, eminent científic i director del museu de les Ciències Príncep Felip de València.


29 d’octubre 2007

Canvi climàtic (I)

No us confoneu: les paraules de Rajoy de l’altre dia restant importància a les teories sobre el canvi climàtic no tenien base científica. Només era part de l’estratègia del “si tu dius blanc, jo dic negre”. Per això puc salvar-me en no donar-li la raó al tio Mariano.

I és que cada vegada sóc més escèptic en tot el renou que estan muntant amb el suposat calfament global. Pense que tinc la suficient formació acadèmica universitària com per a poder opinar amb una sòlida base científica sobre el tema. I la notícia que vaig poder llegir ahir al diari Público (pàg. 7), va ser per a arrencar-me els pocs pèls que encara em queden al cap. Era una entrevista feta a Antonio Ruiz de Elvira, físic i assessor científic d’Al Gore El titular ja era suficientment alarmista com per a aventurar-me a la lectura de l’article: “Si Groenlandia se deshiela, el agua inundará Sevilla”. En un principi, aquesta afirmació ja és falsa, ja que la descongelació de tot el gel groenlandès equivaldria a una pujada del nivell de la mar de 7 metres, i Sevilla està a 20 metres sobre aquest nivell. Però bé, imaginem que en comptes de dir “Sevilla” ha dit “Doñana”. En aquest cas no li faltaria la raó, de la mateixa manera que si jo dic que si cau un gran meteorit sobre Elx el palmerar desapareix. Però la qüestió és la següent: es descongelarà Groenlàndia?

Ni en el més pessimista del ja de per sí pessimista informe del IPCC (panell intergovernamental sobre el canvi climàtic) s’arribaria a una temperatura suficient com per a fondre més que una mínima part d’un enorme tros de gel de més de 3.000 metres de profunditat a algunes desenes de graus sota zero. Si alguna cosa s’està discutint en sectors científics seriosos és si davant un hipotètic calfament terrestre, Groenlàndia guanyaria o perdria gel. És cert que l’illa està veient com les glaceres costaneres retrocedeixen des de fa més d’un segle, però també és cert que l’augment de temperatura està provocant a l’interior una major acumulació de gel procedent de l’intensificació de les precipitacions de neu.


En cas de ser negatiu el balanç, l’IPCC pronostica una elevació del nivell de la mar de ¡¡¡ 10 centímetres !!! En el cas de la NASA, aquest augment està xifrat en 4 cm (veure figura). No sé, però crec que es queda un poc per davall del nivell necessari per a inundar “el altar myjor de la Catedral de Sevilla” o “la costa de Huelva, Cádiz, la Huerta de Valencia...”.




I això és només el titular. Per a no cansar-vos més, ho deixe de moment aquí. En el següent article entraré a comentar el cos de l’entrevista. No té desperdici.

25 d’octubre 2007

Chávez i Alejandro Sanz


“HUGO CHÁVEZ AMORDAZA A ALEJANDRO SANZ”

Aquest era el titular del diari El País que vaig poder trobar el 10/10/2007 a la secció de cultura. Vaig llegir la notícia completa i immediatament l’escepticisme va fer que em posara a investigar si allò que es comentava era cert. I és que segons El País, el dia 1 de novembre estava previst un concert del cantant al Poliedro de Caracas. La vengativitat del president veneçolà ha fet que s’enrecorde d’unes paraules que va pronunciar Alejandro Sanz en 2004 dient que no li agradava Chavez. Per això, ha decidit prohibir l’actuació programada.

Allò que de primeres em va fer sospitar (apart de la ja de per sí odi del Grupo Prisa cap a la revolució bolivariana a Veneçuela) va ser que les acusacions estaven fetes amb poca claritat. “Nadie da una versión oficial de lo sucedido, pero todo el mundo sabe que Hugo Chávez tiene buena memoria” (todo el mundo? És que han fet l’enquesta?) , “La suspensión parece que tiene que ver con estas afirmaciones (referint-se a les paraules de Sanz criticant a Chávez)”, “No sabemos la razón por la que se ha cancelado expresamente solamente la actuación de Sanz (deien els organitzadors, l’empresa Evenpro)”. Malgrat tots aquestos dubtes el titular de la notícia era contundent.

Bé, investigant vaig poder traure aquestes dades importants:

- El Poliedro va passar a titularitat pública el passat mes de setembre, per a destinar-lo a activitats relacionades amb la universitat. També es podrà utilitzar per a actes culturals si el preu de les entrades el fa accessible per a tot el món.

- L’estat del recinte era deficient i per aquesta causa anaven a portar-se a terme obres d’acondicionament. Per aquesta raó es va suspendre un acte el 8 d’octubre i estaven pendents de revisió tres dates més.

- Es respectaven les actuacions que estaven ja contractades, com el concert de Serrat i Sabina del 9 de novembre.

- Malgrat haver venut 8.000 entrades, Evenpro encara no havia firmat un contracte d’arrendament del recinte. A més, va anunciar a la seua pàgina web que el concert no estava suspés, i que estaven negociant un nou lloc per a realitzar l’acte.

- Les crítiques de Alejandro Sanz a les quals es referia el diari deien de Chávez: "No me gusta. A mí, si me dieran tres millones de firmas para que dejara de cantar, dejaría de cantar de inmediato". Donen la impressió de ser suaus per a fer encara més cruel el suposat atac de Chávez a la llibertat d’expressió. No obstant això, ometen unes altres declaracions de Sanz, com les que al diari Clarín manifestaven que Chávez era un assassí i el comparava amb Hitler, Franco o Pinochet. També acusava a l’esquerra llatinoamericana de ser feixista.

- Actualment ja s’ha posat nova dat per al concert d’Alejandro Sanz a Caracas. Serà el proper 14 de febrer i el recinte potser siga l’estadi universitari de beisbol, propietat de la fundació UCV, vinculada a la Universitat Central de Veneçuela. O siga, que és el mateix ministre que “suposadament” va prohibir el recinte el què ara segurament oferirà unes instal·lacions també dependents del Ministeri d’Educació Superior. Sembla una contradicció, no? Però no us preocupeu. Aquesta notícia no serà portada de El País ni de cap diari de gran difusió.

En definitiva, així és com es manipula una notícia amb la finalitat d’oferir un estat d’opinió favorable als interessos de un determinat grup empresarial o polític. Recordem que un dels principals accionistes del grupo PRISA és el Grupo Cisneros, que domina la indústria dels mitjans de comunicació de Veneçuela, i que, per descomptat, és opositora del govern de Chávez.

Llastima que això només ho sapiguem uns pocs. Mentrestant seguirem esperant una altra desinformació sobre Veneçuela. Estarem atents.

17 d’octubre 2007

Lorenzo

Lorenzo era un xic poc espavilat, ja ho deien tots al seu voltant des de que va començar a dir les seues primeres paraules. A l’escola havia d’estudiar diàriament si volia traure un cinc pelat. Però la seua màxima dificultat van ser sempre els idiomes. Era absolutament incapaç de pronunciar una sola paraula en cap llengua que no fóra la de la seua ciutat natal: Valladolid. Es rodejava de desenes de diccionaris per a traduir totes aquelles paraules estrangeres al seu idioma natal. No podia pronunciar ni un simple “Yes”. La gent el mirava com un animal estrany. Quan escoltava música deia als seus amics: “Ponme una canción de los Cantos Rodados”. Un company li responia “Querrás decir de los Rolling Stones”. Ell sempre responia el mateix: “Es que yo no entiendol inglés”. Desenes de riures esclataven al seu voltant. Els xiquets eren cruels amb el seu problema. “¿De quien es esta canción?” “de Miguelito Campoviejo” “Jajaja, que se llama Mike Oldfield, burro” “Es que yo no entiendol inglés”. La història continuava: “que no es Marcos Pantanos. Que ha ganado el Tour Marco Pantani” “Es que yo no entiendo el italiano”.

En clase d’anglés, a l’escola, mai va aconseguir superar el zero de nota. William Shakespeare es transformava, segons ell, en Guillermo Sacudelanza. Sempre el mateix: “Es que yo no entiendo inglés”. Avui dia, als 24 anys, encara no ha tret el graduat escolar. Tots els anys intentant traure’s l’anglés. Impossible. La seua vida és un fracàs. Aquells que no el respecten es riuen a la seua cara amb les seues traduccions. Aquells que es tallen un poquet, s’aguanten el riure o fingixen anar al bany per a esclatar allí. I és clar. Continua solter.

Gràcies a un familiar seu que treballa a TVE, va aconseguir una invitació per a anar al programa “Tengo una pregunta para usted”. Li van haver d’escriure una pregunta perquè a ell només se li ocorregueren algunes com ¿Usted veía La vuelta al mundo de Guillermo Niebla? o ¿Le gusta el helado de todas las frutas?. El seu cunyat va ser l’encarregat de donar-li un paperet amb allò que tenia que llegir-li a Josep Lluís Carod-Rovira. “Todo está controlado, no puede meter la pata”. Però sí, la va ficar. Aquí baix deixe l'enllaç al vídeo amb la seua intervenció.

Tot i que li va ocòrrer el de sempre, aquesta vegada va ser diferent. Al dia següent, a la COPE, el pseudoperiodista Federico Jiménez Losantos y el seu equip van rebre la seua incapacitat amb aplaudiments. Per primera vegada no es va sentir incomprés en aquest món de políglotes.

http://www.youtube.com/watch?v=QNjTZaKj9_s&mode=related&search=

04 d’octubre 2007

No hi ha democràcia a Cuba?



Ecuador, Ucraïna, Turquía... Aquesta setmana aquestos són els procesos electorals que s'han produït al món. Els distints mitjans de comunicació així ens ho han fet veure. Un a un, tots els països democràtics passen pels diaris generals quan els ciudatans són convocats a les urnes.

I a Cuba? Segurament la majoria de la gent respondrà que a Cuba no hi ha democràcia. No tenen eleccions perquè és una dictadura on el cap d'estat es perpetua i s'encarrega en tot moment de sometre a la població als seus dessitjos. Si jo no intentara buscar un poc més enllà dels grans mitjans de comunicació de masses, també creuria això.

Però sí. A Cuba hi ha eleccions, descaradament silenciades cada dos anys i mig fora de l'illa. El proper 21 d'octubre tots els cubans majors de 16 anys estan convocats per a triar els seus representants. No caiguem en la tentació de dir: "són una farsa les eleccions perquè només es pot votar al Partit Comunista de Cuba". No, no és un sistema electoral basat en els partits polítics, sinò en les persones. A l'estat espanyol es trien partits. Aquestos nomenen les persones que ocuparan els càrrecs. A Cuba qualsevol pot ser candidat només amb alçar la ma a una assemblea, sense pagar ni un pes i sense necessitat de comptar amb una poderosa maquinària de propaganda electoral. És una democràcia de baix a dalt.

Expliquem-ho: Primerament es convoquen les assemblees de nominació de candidats. Constisteixen en reunions de veïns de cada barri, demarcació o àrea rural, de lliure assistència, en les que trien per majoria a la persona què els representarà entre tots aquells assistents que ho dessitgen. En 2005 van haver més de 41.000 assemblees en les que van participar 8 milions de cubans (el 81% de l'electorat). Quan cada àrea té el seu candidat, s'exposa a nivell de demarcacions electorals les fotos i biografies dels candidats de cada una d'elles. Cada circumscripció electoral ha de tindre entre 2 i 8 delegats sorgits de cada una de les assemblees.

L'elecció dels membres de l'Assemblea Popular té lloc en una data única, i fins el dia de les votacions, les fotos dels candidats i les seues biografies a nivell de mèrits socials són exposades en panells públics. No és necessari que el candidat siga afiliat al PCC. Es tria un diputat per cada 20.000 habitants o fracció major de 10.000 i cada municipi triarà com a mínim a dos diputats. Està prohibida la propaganda electoral. Si en la primera volta cap candidat arriba al 50% dels vots es farà una segona volta una setmana després.

Desde les primeres eleccions, la participació ha estat impresionant (més del 95% a totes les convocatòries). El procés i el reconte és públic i les persones que vigilen les urnes són escolars. Fidel Castro va ser un dels candidats triats a la provincia de Santiago de Cuba.

És convenient dir que l'oposició al règim es va movilitzar demanant el vot en blanc o nul, però en 1998 no van obtindre més d'un 5% de resultats.

Una vegada constituida l'Assemblea Nacional pels diputats triats, s'elegeixen quins d'aquestos formen el Consell d'Estat, que tria al president, que serà cap d'estat i cap de govern.

Sembla ser que per als formadors d'opinió dels nostres indrets, qualsevol cosa que no siga una democràcia representativa basada en partits polítics, no és democràcia. Tot i que el sistema cubà siga, segurament, el què més s'aproxime a la democràcia directa en tot el món. Moltes vegades, el Parlament es traslada a les universitats, a centres industrials o rurals i requereix la participació ciutadana per a analitzar i discutir les iniciatives proposades.

No és un sistema perfecte, però. És millor que el què tenim? Creuriem més en la política si tinguerem més responsabilitat en les decissions que ens afecten?

27 de setembre 2007

Sobre toponímia


Històricament, quan un poble ha intentat dominar a un altre, una de les humiliacions que patien els dominats era (i encara és) la manipulació de la toponímia. Quan n'hi han destruccions físiques a un territori, aquesta manipulació queda en un segon terme dins de la catàstrofe. Però una vegada portada a terme la reconstrucció, la dominació lingüística continua, i fins i tot pot intensificar-se.

Els noms geogràfics, en la majoria dels casos, han anat adaptant-se al parlar de la gent d'un determinat lloc durant segles. L'evolució d'unes quantes lletres pot tenir plasmada una bona part de la història d'un municipi. De vegades l'aspecte físic o humà més característic d'un poble queda reflexat en el seu topònim. Per això, la imposició d'una traducció a una llengua forastera sense cap rigor històric podriem considerar-la com un delicte cultural de primer ordre.

Un dels casos més tristos ha estat el de la capital de l'Imperi Maia, Cusco, que en quitxua vol dir "centre o melic del món". Quan arribaren els conqueridors, no es van conformar amb destruir una civilització sinò que van passar a anomenar la ciutat "Cuzco", que en castellà vol dir "gos xicotet".

Al País Valencià, les rivalitats entre Castella i la Corona d'Aragó, la posterior dominació d'aquesta després de la Guerra de Successió i la dictadura franquista, ja al segle XX, van significar la traducció indiscrimanada i sense cap rigor de molts dels nostres topònims més representatius, sobretot si sonaven a català. Aquí tenim alguns exemples:

- Col·locació de vocals al final de noms acabats en consonants (Elx > Elche, Alacant > Alicante, Crevillent > Crevillente, Albalat > Albalate).

- En molts topònims acabats en vocal tònica s'afegia una consonant (Castelló > Castellón, Redovà > Redován, El Fondó de les Neus > Hondón de las Nieves).

- La Vila Joiosa significa en castellà La Villa Alegre, però el nom que li van donar va ser Villajoyosa.

- Mutxamel és un topònim d'origen àrab o fins i tot anterior, però aquest poble va haver de patir durant molts anys el nóm de Muchamiel, quan no té res a veure amb la mel ni amb la seua producció.

- La Torre de les Maçanes vol dir la torre dels hospedatges, però en molts mapes encara podem trobar-lo com Torremanzanas. *

És cert que algunes llengües adapten topònims estrangers a la seua fonètica (Zaragoza > Saragossa, Huesca > Osca), però és dolorós quan s'imposa aquesta adaptació com a única denominació oficial a casa dels altres. Actualment, molts municipis han decidit tornar-li la oficialitat exclusiva al topònim propi. En canvi, a ciutats com Alacant, el topònim esta desapareixent de la parla popular i està éssent relegat als camps del folclore i als documents oficials bilingües.

¿Per què al País Basc i a Catalunya ha costat tan poc recuperar la normalitat toponímica i al País Valencià estem encara com estem? Quan un poble no reconeix la llengua com un dels seus patrimonis més valuosos, està condemnat a perdre la part més important de la seua identitat.


* No dispose de proves documentals, però em va comentar una persona de fiabilitat que existia algun mapa o mapes on venia escrit Beniduerme en comptes de Benidorm.

20 de setembre 2007

Disculpes

Perdoneu, però degut a una errada de configuració, la possibilitat d'escriure comentaris ha estat temporalment fora de servei. A partir d'ara podeu deixar els vostres comentaris de nou.

Gràcies.

19 de setembre 2007

Manipulacions

A l'Estat espanyol portem ja unes quantes reformes educatives, amb canvis de matèries, cicles, edats obligatòries d'escolarització, etc. Els centres educatius, tant se val si són públics o privats, han de cenyir-se als plans corresponents i als continguts, objectius i procediments plasmats a les currícula de cada assignatura. Les conselleries d'educació de cada comunitat autònoma han de vigilar que a cada centre s'acompleixca aquest currículum oficial obligatòriament.


Bé, tot això és perfectament normal i ocorre a la major part de països. No sol ser notícia el sistema educatiu d'un país en les pàgines internacionals. Però si aquest país és Veneçuela i el seu president triat democràticament a les urnes és Hugo Chávez, la cosa canvia. Ahir la notícia més important d'America Llatina era aquesta: "CHÁVEZ AMENAZA CON CERRAR LOS COLEGIOS PRIVADOS QUE RECHACEN LA SUPERVISIÓN ESTATAL" (El Mundo, 18-09-07). El titular, que en sí no és fals, està marcat per aquestes "puntadetes sublimilals" en forma de "amenaçar", "prohibir", "controlar", que rodegen sempre a les notícies relacionades amb Chávez. D'aquesta manera el lector, oient o televident reforça l'opinió de que és un dictador tirànic fet a les velles maneres.


El nou pla d'estudis plasmat en les Escoles Bolivarianes és un ambiciós projecte que persegueix una educació integral del xiquet des dels zero anys (incloent el dinar diari al col·legi) dins d'un esperit crític on els continguts de les matèries es preparen atenent primer a les especifitats locals per a després anar a l'escala regional, nacional, continental i mundial. Intenta donar una òptica nacional veneçolana integrada dins el seu àmbit natural com és América Llatina i no com fins 1998, pràcticament integrada dins els Estats Units. Aquest pla es pot fer possible gràcies a l'increment del presupost educatiu provinent dels ingressos del petroli després de la "criticada" nacionalització dels hidrocarburs. S'està adquirint material informàtic, eines per als tallers, material esportiu i tot el necessari per a formar al xiquet fora de l'entorn de carències que caracteritzava a l'educació pública d'altres etapes. N'hi ha molt més dins aquest pla però seria molt llarg d'explicar degut a l'ambició del projecte. Per a més informació: www.oei.es/quipu/venezuela/Escuelas_Bolivarianas.pdf


Però d'això poc sabrem pels mitjans de comunicació. El què ens queda és la "tirania" de Chávez. Pocs presidents han patit tanta manipulació com aquest. La informació relativa a la no renovació de la llicència de RCTV és un exemple molt clar. En http://www.rctv.net/ podem veure en directe una televisió tancada (¿?) pel tirà, canal que també es pot veure a Veneçuela per cable. Els montatges que es van fer durant la protesta contra el "tancament" van ser espectaculars. Un exemple: http://www.youtube.com/watch?v=f4oTUciyqho .


Per desgràcia, no molta gent desconfia del què li conten els mitjans de comunicació i decideix obtindre un altre punt de vista de les notícies. D'aquesta manera seran dolents aquells que els magnats dels mitjans decideixquen per interessos propis o per qualsevol altra raó. Dubtem, per favor, dubtem sempre.


- El dubte és el principi de la sabiduria. (Aristòtil)

- El dubte: escola de la veritat. (F. Bacon)

- Sense dubte no hi ha progrés. (C. Darwin)

- Es mesura la inteligència d'un individu per la quantitat d'incerteses que és capaç de suportar. (I. Kant)

- Sempre que ensenyes, ensenya a dubtar d'allò que ensenyes. (J. Ortega y Gasset)

13 de setembre 2007

Gated communities

Tancats, apartats, separats de tota realitat. S'han inventat un món feliç, irreal. Per a això els serveixen els diners: per a tancar-se. Tenen por, molta por. Estan paranoics. Se senten el centre de totes les mirades quan són fora de la seua gàbia. Tot el món és un possible atracador, lladre o assassí que està preparant l'oportunitat per a atacar-los. No confien en ningú que no siga com ells. Les diferències els fan por. Potser han conegut la llibertat fa alguns anys, però els seus fills i filles no. Han nascut ja dins la burbuixa. La realitat la veuen des de la finestreta del 4x4-tanc o a través d'una televisió en la que també busquen la irrealitat. Són insegurs amb sí mateixos, per això busquen l'admiració de la gent que els envolta amb coses materials, que són les úniques coses amb les quals creuen ser superiors. I ho exploten rodejant-se de tota mena de luxes inútils. La paraula "privat" l'admiren. S'ha convertit en un adjectiu sinònim de "és del nostre món". Són envejats per molta gent, que s’ha vist encisada per la seua abundància i que ha decidit imitar-los. I com no poden permetre’s tant de luxe, viuen en residencials tancades de “sèrie B”, adquireixen els mateixos temors i aparenten. Sobretot aparenten. Però en el fons els rics envegen. Envegen a tota la gent que per a ser feliç no necessita ni un 5% del què ells tenen. A la gent que només amb una bona ombra, un amic i una cervesa barata desprén alegria durant tota una vesprada. L'enveja els surt amb les mirades per damunt el muscle, amb el menyspreu, amb els somriures visiblement satisfets. Envegen la felicitat que dóna la llibertat, i per això odien aquesta paraula. Per què es suïcidaven els milionaris arruinats pel crack de la borsa al 1929? Sense les coses materials ja no eren res.


Tanqueu-vos. Tanqueu-vos a les vostres "gated communities". Jo no vull entrar. Preferisc passejar tranquilament pel meu barri. Em quede amb el poble que hem fet entre totes i tots des de fa segles. Preferisc ser poble.

10 de setembre 2007

Meduses mediàtiques

Vam tindre ocasió de comprovar a principi de l'estiu com milions i milions de meduses envaïen les aigües de la Mediterrània, sobretot a Andalusia. Com qualsevol altra notícia relacionada amb la natura, allí estaven preparats els mitjans de comunicació per a oferir causes i conseqüències catastrofistes per a aquest fenomen.

Com que a notícia de moda als darrers anys és el calfament global del planeta, no podia faltar aquest tema quan es parlava de les meduses. Al diari electrònic "20 minutos" del 8 d'agost venia escrit en titulars: "LA PLAGA DE MEDUSAS SE DEBE AL CAMBIO CLIMÁTICO, QUE HA PROVOCADO UN SOBRECALENTAMIENTO DEL AGUA". I llavors, la gent del carrer acumula una nova prova per a afirmar que se'ns ve damunt alguna cosa pareguda a les set plagues d'Egipte.

Però no parlem per parlar. Anem a veure què passava a la mar Mediterrànea a la primavera, que és quan es va avançar l'aparició d'aquestos animalets, ja que, segons ells, l'aigua estava bollint:

Aquesta és una imatge de la anomalia tèrmica de l'aigua marina del 23 d'abril de 2007. No sé si s'aprecia bé, però la temperatura de la Mediterrània a les costes andaluses era inferior a l'habitual (entre 0,5 i 1 Cº). ¡Però Miquelet! Que té truc la cosa. El Viceconseller de Medi Ambient de Melilla ha dit que el cicle de creixement de les meduses és de dos anys, i que el bolliment de l'aigua va ser en 2005. Comprovem-ho:

¡Ostis, tu! Que la Mediterrània estava encara més freda el 23 d'abril de 2005 que enguany. Jo crec que les meduses van eixir de la banyera calfada de les cases d'aquestos individus.

Per favor: o deixem de propagar bestieses o la gent deixarà de prendre-se seriosament els problemes ambientals. Als anys 70 el planeta s'apropava a una nova era glacial i ara estem a prop de ser un planeta de foc. I mentrestant, seguim matant la Mediterrània amb la sobrepesca, la contaminació i la regulació dels rius, cosa que elimina els depredadors naturals de les meduses.

Cada vegada tinc més clar que el capitalisme ha trobat un tresor en l'ecologisme com a arma per a portar a terme els seus interessos amb el vist i blau de la majoria de la població.

30 d’agost 2007

Encara viu

Bé, com si no haguera passat res, aquí estic de nou. Potser n'hi haja gent que no faça mai un acomiadament d'aquest tipus. No sóc així sempre, però és que tampoc sóc massa amic dels adéus. Simplement, degut a les circumstàncies, no em vaig trobar en condicions de continuar amb l'atenció necessària aquest blog ni el de les meues/meus amigues/cs virtuals.

Ara, quan les vacances ja esgoten les darreres estones d'oci total, m'apeteix tornar. Així, com resa la simple i acertada frase dels Negu Gorriak: "Així és la vida: fes el què degues".

I d'aquesta manera, sense protocols, políticament incorrecte, com me'n vaig anar, vinc. No tinc res més a dir. Almenys en aquesta entrada.

Una fortíssima abraçada a totes i tots.


28 de febrer 2007

Prostitució (2ª part)


On són els límits de la prostitució? Ja vaig apuntar una definició a l'anterior article publicat. Prostitució és qualsevol tipus de comerç sexual basat en la venda del propi cos amb la finalitat d'aconseguir un benefici a canvi de proporcionar plaer sexual a un client. Però n'hi ha casos que, sense formar part del nostre imaginari particular sobre aquestes pràctiques, també poden incloure's en elles, almenys en la teoria.

Anem a posar un cas particular. Cadascun que reflexione sobre en quina mesura podem incorporar el fet en la generalitat de les pràctiques "prostitutives":
Tenim a un jugador de futbol famós. El xic no té una gran bellesa ni una personalitat que el facen admirar. En definitiva, que si treballara a una fàbrica seria un home "normalet". Aquest futbolista té una xicona que, segons els cànons actuals de bellesa femenina, podríem dir que és físicament impressionant. Això sí, quan parla ens recorda a les protagonistes dels típics acudits sobre rosses.

Evidentment cap la possibilitat de que siguen personalitats complementàries i de que aquestes siguen dues persones profundament enamorades que vulguen passar la resta de la seua vida junts. Però (i que tot quede entre nosaltres), ¿cregueu que el xic hauria triat a la xica si aquesta tinguera un físic normalet-tirant a baix però molt més intel·ligent? ¿La xica hauria triat al xic si en la seua nòmina cobrara mil euros al mes, però fóra més guapo i intel·ligent?

Si a les dos preguntes heu respost que no, cas que hauríem de qualificar com a possible, aquestes serien les meus conclusions:

- A ell el que més l'importa és posseir aquest cos d'infart.

- Ella es deixa posseir si es posen a la seua disposició un bon grapat d'euros per a satisfer els seus capritxos o aconseguir una fama que li repercutirà encara més diners.

Si això és d'aquesta manera, una de les diferències amb la típica prostitució de clubs o carrer és el tipus de contracte acordat. Un seria un contracte verbal temporal i l'altre seria un contracte fixe amb indemnitzacions en cas de matrimoni.

P.D. El què el ric siga home i la maca siga ella, pot ser canviat si ho preferiu. No afecta a les conclusions. Ho he posat així només perquè potser siga un dels supòsits més visibles i més típics.

22 de febrer 2007

Prostitució (1ª part)


Segons la viquipèdia, la prostitució fa referència a qualsevol tipus de comerç sexual basat en la venda del propi cos amb la finalitat d'aconseguir un benefici a canvi de proporcionar plaer sexual a un client.

A partir d'aquí la polèmica està servida tinguem l'opinió que tinguem. I moltes de les postures al respecte tenen alguna part de raó. De primeres caldria separar la prostitució obligada de la voluntària. Aleshores ja tenim una part en la qual, pràcticament tot el món es mostra favorable a la total persecució.

Pel que fa a la prostitució voluntària podríem dir que és un dels màxims exponents dels principis de l'economia capitalista, en la qual tot, absolutament tot, pot passar a ser una mercaderia, fins i tot el cos com a objecte sexual. La persona que es prostitueix amb la mediació de proxenetes tindria una certa semblança amb un treballador/a què ven la seua força de treball a un patró que li facilita feina i s'emporta la major part dels beneficis produïts. Qui es prostitueix pel seu propi compte se semblaria a un treballador/a autònom/a.

La prostitució és un dels treballs que suposen un major grau d'humiliació a nivell humà. La persona prostituïda i el client/a trauen el seu costat més animal, on els sentiments humans es deixen de banda. Els instints més primitius són els protagonistes. Una educació i unes relacions socials basades en la igualtat ajudarien molt a fer disminuir aquestes pràctiques, però és una utopia la eradicació total. Mentre n'hi haja persones amb dificultats per a mantindre relacions sexuals mitjançant el desig mutu, seguirà existint la prostitució. Ningú es pot lliurar del factor biològic humà i no totes les persones són tan fortes per a poder controlar els seus instints.

Aleshores, per a qui crega realment que aquestes pràctiques sempre existiran, veurà necessari establir alguna regulació per tal de protegir a aquelles persones que, voluntària i lliurement, decideixen vendre el seu cos com a objecte sexual. A més, seria una manera efectiva de lluitar contra les xarxes i màfies que segresten i esclavitzen a éssers humans per a vendre'ls com si fóra ramat per al gaudiment de Neo-neanderthals.

Paula, que treballa en la prostitució, en una entrevista que li van fer deia que "Si es persegueixen les companyes que treballen al carrer, aniran a refugiar-se als clubs. Els amos dels clubs s’enriquiran i els polítics que els ajudin també. Això és una màfia. També és molt important dir que quan es parla de prostitució es diu que moltes prostitutes ho fan per obligació. A l’hora de la veritat, la majoria de les que treballem al carrer no estem obligades, realment ho fem en plena consciència. No tinguem una posició victimista, és millor tenir una posició de lluita. Lluitem per les companyes que prenen la decisió de prostituir-se, no per les que estan esclavitzades. Justament al tenir uns drets, podríem denunciar la situació de les companyes que estan esclavitzades."

No li faltarà una bona part de raó a aquelles i aquells que defensen una posició diferent a la meua en aquest tema. Jo tinc molt clar que la situació ideal seria aquella en la qual no hi haguera cap persona que tinguera la necessitat de prostituir-se ni cap persona que tinguera la necessitat de contractar aquestos "serveis". Supose que arribar a tal situació seria més fàcil quan ningú tinguera la necessitat de ser explotat per cap altra persona, en allò que es diu "capitalisme", "liberalisme" o qualsevol altre eufemisme que es vulga emprar. Però en un món on tot es compra i es ven, i on l'afecte i l'estima passen per un dels moments més febles de la història, la prostitució segueix estant present a la nostra societat cada vegada amb més força.

Deixe el tema així d'obert. Espere les vostres opinions per al debat.

Gràcies per anticipat i salut.

17 de febrer 2007

Espais naturals i espais artificials



Sempre m'han agradat aquestes coses de la vida que són paradoxals. Aquestes coses que semblen bones però que tenen el seu costat dolent, i viceversa. Un es dona compte que aquest món pot ser de tot, menys simple. És allí on un avança en el seu camí cap a l'objectivitat, dins de la enorme subjectivitat que és la nostra personalitat.

Seguint amb la temàtica ambiental dels passats articles posaré dos exemples que ens trenquen amb la frontera que separa allò natural i allò artificial:

Un és el cas del Delta de l'Ebre. Pocs s'atrevirien a dir que aquest és un espai creat en bona part per l'acció de l'home. Si mirem un mapa antic, posem del segle XVII, podem comprovar que el Delta poc s'assembla al dels mapes de l'actualitat. La seua superfície és molt menor a la d'avui. Fins i tot n'hi ha torres a Amposta que es trobaven a voramar, i que ara romanen a alguns quilòmetres cap endins. Per aquella època, la Corona de Castella va deforestar milers de quilòmetres quadrats de bosc als Pirineus i de les serralades Ibèriques amb la finalitat de proveir a les drassanes de fusta per a construir vaixells de la seua Armada. Degut la manca d'arbres del sòl, l'erosió va començar a actuar de manera massiva en aquestes àrees. Aquestos materials van ser transportats pel riu Ebre i s'acumularen amb rapidesa a la seua desembocadura. Les terres van començar aleshores a guanyar terreny a la mar Mediterrània i formaren la imatge actual del Delta del Ebre. Com podem veure, una acció tan negativa com la destrucció de milers de hectàrees de bosc, va servir per a que sorgira un dels espais amb més riquesa ecològica de la Península Ibèrica. El què ha passat després ja se sap: regulació de la conca del riu amb presses, que retenen els sediments i sustracció d'aigua per a reg i abastiment urbà. D'aquesta manera és gairebé inevitable que el delta torne a patir una regressió important els pròxims anys.

Per altra banda cal parlar del cas del Fondo d'Elx-Crevillent. Fa cent anys era un espai ocupat per un ecosistema de saladar, on no hi havia aigua superficial, pero si al subsol a pocs centímetres de la superfície i amb una forta salinitat. En 1923 la companyia "Riegos de Levante S.A." va començar a excavar aquest paratge i rodejar-lo amb murs amb la finalitat de fer-lo servir com a embassament regulador de les aigües elevades del riu Segura i dels assarps de la Vega Baixa. En 1942 van acabar les obres del segon embassament amb una capacitat total de 16 hm2. Des d'aleshores,e la zona ha canviat radicalment. La riquesa faunística és espectacular i el paratge, paradoxalment ha estat declarat “Parc natural”, quan en realitat és un medi artificialitzat.

El Fondó acaba d’eixir de la major sequera dels darrers huit anys i la làmina d’aigua havia desaparegut. El Parc havia recuperat el seu aspecte primitiu, natural, però tots i totes desitjavem que tornara la mà de l’home i què ens permetera gaudir de la bellesa artificial d’aquesta joia.

Per desgràcia, aquestos dos casos són excepcions, i les accions humanes gairebé sempre són altament destructives. Però l’ésser humà no és un càncer per al planeta, sinò que ho son les conseqüències dolentes de les pràctiques d’alguns (molts) dones i homes a la Terra. No sent vergonya de ser humà, sinò que sent ràbia i indignació per aquells que han fet mal amb algun acte i tornen a actuar de la mateixa manera.

10 de febrer 2007

Incendis forestals i repoblacions


Què bonic és veure després d'un incendi a centenars de joves repoblant el bosc cremat. Amb plançons de pi a la ma donant-los un nou lloc per a viure i tornant a la natura aquesta verdor que la caracteritza. Però sense saber-ho, acaben de deixar a la muntanya el primer piròman.

Des dels temps de la llei sobre Patrimoni Forestal de l'Estat de 1941 a la de la nova llei de monts de 2003, s'han promogut les repoblacions forestals. Però com ha passat des de sempre, els encarregats de dur a terme aquestes accions volen veure els resultats de les seues accions a curt termini. A les terres mediterrànies de la Península Ibèrica l'espècie estel·lar per a repoblar les muntanyes ha estat el pi blanc. L'avantatge es recolza en què en pocs anys els terrenys cremats tornen a vestir-se de verd, donant a les institucions i persones que han col·laborat en les plantacions la satisfacció de complaure's en la feina ben feta. No vull negar la seua bona fe, però no puc dir que facen el millor possible per a l'ecosistema idoni.

El pi blanc (Pinus halepensis) és una espècie que necessita del foc. Un autèntic piròman. I no dubta en expandir les flames per a colonitzar un terreny i el·liminar competidors. L'interior del pi es composa d'una resina altament inflamable (un tronc de pi és una bomba incendiària) i asseca freqüentment els seus fulls aciculars per a formar un mantell propagador de foc als peus de l'arbre. Ho deixa tot ben llest per a que siga realment difícil apagar un incendi a una pineda. Quan el foc ha actuat, les llavors del pi, preparades per a aguantar altes temperatures, germinen plàcidament sobre un sòl net de competidors. A més, el pi blanc augmenta l'acidesa de sòl i impedeix la formació d'un sotabosc. No es tracta de extingir aquesta espècie, però si de limitar la seua presència i portar-la només als seus àmbits específics.

En la majoria d'ocasions el més recomanable és no repoblar, ja que el bosc és regenera per sí mateix. Si l'erosió amenaça amb emportar-se part del sòl d'un aiguavessant, convé primerament sembrar el terreny amb espècies arbustives autòctones, les quals creixen ràpidament i agarren els materials fèrtils. Si es pretén recuperar el bosc autòcton és aconsellable escampar llavors en comptes de realitzar plantacions. La biodiversitat d'un carrascar o de la garriga mediterrània és la primera mesura preventiva per a evitar incendis desastrosos. Un gran nombre d'espècies vegetals suposa diferents velocitats de combustió, amb la qual cosa es dificulta la propagació del foc.

Hem de recuperar, per tant els nostres espais de vegetació autòctona, encara que no arribem a veure les formacions vegetals totalment desenvolupades. No vulguem donar-li a la natura una escala de temps adaptada a la vida d'un humà. Cada ésser viu té el seu propi rellotge vital, i cal respectar-lo.

Però sobretot, com a conclusió, evitem la repoblació més desastrosa que pot existir. Les plantacions de rajoles, formigó i asfalt. Plantacions de diners. Plantacions de mort.


26 de gener 2007

Complexitats


Si es calfa el planeta, a l'Antàrtida augmentarà la quantitat de gel acumulada.

No, no estic boig ni estic jugant al joc dels absurds.Quan l'aire és més càlid, la quantitat de vapor d'aigua que pot contindre és major. Per tant, a l'Antàrtida, si l'aire es calfa, augmentarà la quantitat de neu caiguda en major volum del que aquesta pujada de temperatures fora capaç de derretir als límits exteriors. A més, l'amortiguació dels contrastos de temperatura amb masses d'aire més calides de latituds més baixes faria que la penetració de perturbacions es fera més fàcil a l'interior del continent antàrtic.

Qui sap això? Només els qui tinguem coneixements científics suficients en aquesta matèria, en el meu cas en el món acadèmic de la Geografia. Però si la primera frase d'aquest article la sent qualsevol persona no formada en la matèria, no em creurà. Això passarà perquè ha aplicat la seua lògica empírica pròpia (si fa calor, es derreteix el gel) i ha estat bombardejat amb notícies pseudocientífiques als mitjans de comunicació de masses (si es calfa el planeta es derretiran tots els gels i ens ofegarem).

No vull donar una classe de climatologia, el què pretenc és extrapolar el cas a altres camps que no siguen els científics. Al terreny purament humà, la realitat social o política no és tan simplista com molts creuen o volen fer creure, de la mateixa manera que l'atmosfera té mecanismes de funcionament molt més complexos del què la majoria de la gent pensa. Si reduim el món a una divisió entre bons i dolents (els qui ho diuen són sempre els bons) els nostres punts de vista queden reduïts a una lògica absurda i maniqueista que ens allunya de qualsevol cosa que se semble a la realitat.

Aquesta és la logica d'"idiotitzament" que ens imposa George W. Bush a nivell planetari o Jiménez Losantos a nivell estatal (ETA és dolenta, els moros són dolents, per tant és completament lògic que els dolents col·laboren per a fer mal als bons, com va passar a l'11-M de Madrid). No són aquestos els únics casos mediàtics. Pràcticament tots els mitjans de comunicació estan clarament ideologitzats. Intentaran simplificar la realitat per a arrimar el major nombre de persones al seu camp de pensament. Quan un pensa de manera que trenca la lògica acceptada per la majoria, automàticament serà rebutjat. Torne a repetir la pregunta que em vaig plantejar en un altre article: Què pensaria la gent si jo dic que sóc un radical?

Moltes reflexions més poden sorgir a partir d'aquí, però ja ho deixe per a qui vullga deixar els seus comentaris aquí. Però pensem que no sempre 2+2=4, això només ocorre matemàticament a partir de base 5.

21 de gener 2007

Reflexions sobre l'egoisme


On és la frontera entre l'egoisme i l'altruisme? Sembla una incoherència tractant-se de dos paraules antònimes. Però la realitat humana és de vegades tan complexa que actituds com l'egoisme i l'altruisme són més pròximes del què ens pensem.

Una persona, quan arriba a l'edat adulta, es marca uns objectius a la vida, defineix la seua personalitat i actua segons uns principis que ella considera ètics, correctes o justificats. Si la persona arriba a fer realitat allò que s'ha proposat, arriba a la satisfacció i felicitat personal. Si hom actua buscant inexorablement aquesta satisfacció personal es converteix en egoista. I sota aquest supòsit, tots i totes som egoistes pràcticament a cada moment.

La meua formació m'ha impulsat a comportar-me a la vida d'acord a un principis basats en la justícia, la solidaritat i el respecte. Cada vegada que aporte una quantitat de diners a una organització solidària, compre al comerç just o ajude a una persona o col·lectiu, he complit amb els meus principis. Això em causa una profunda satisfacció personal, cosa que m'impulsa a repetir el comportament en un futur. El meu egoisme s'ha fos amb l'altruisme.

Ayn Rand, magnífica filòsofa d'origen rus, va crear el concepte d'egoisme racional, segons el qual cada individu cercava la satisfacció dels seus projectes racionals com a fi de la seua vida. Això s'havia de fer sense violentar els drets racionals dels demés ni acceptar que es violenten els propis. En contraposició estava el concepte d'egoisme irracional, que entrega l'individu als propis capritxos. A aquestos els anomenava egoistes sense ego.

Generalment solem dir que la societat de hui en dia és cada vegada més egoista. Ens referim en realitat a l'egoisme irracional. Quan els principis d'un individu estan basats en el benefici personal, podem dir que la satisfacció pròpia s'alimenta de la satisfacció pròpia, creant un cercle tancat on tot gira envers un mateix.

Fixem-nos en la publicitat. Comptabilitzem els anuncis que exalcen el col·lectiu i aquells que ho fan amb l'individu o nucli privat. I ara a pensar...

19 de gener 2007

San Fulgencio, un exemple per a no caure en errades.


Quina bona idea va tenir l'alcalde de San Fulgencio ara fa 25 anys. Seduït per Justo Quesada, promotor de Ciudad Quesada a Rojales, va decidir requalificar la major part de la Serra del Molar per a construir un gran nucli residencial de nova planta. Tot semblaven avantatges. Injecció de diners per a l'Ajuntament (i supose que per a algú més) mitjançant les llicencies concedides. Gent enriquida per la venda d'uns terrenys improductius. El nombre d'habitants del municipi augmentaria considerablement, amb la qual cosa el pressupost municipal també seria més gran. Més població significaria més col·locació, més dinamització, atracció per a la indústria, serveis privats, turisme, etc.

Mans a l'obra. Les modestes i barates vivendes construïdes es van publicitar sobretot al Regne Unit, d'on vingueren la major part dels compradors. Vivendes adossades amb jardí, amplis carrers, tranquil·litat. Un autèntic oasi (com el nom d'una de les urbanitzacions què existeixen a la zona).

Ha passat un quart de segle. Una cosa són els desitjos i un altra la realitat. El nombre d'empadronats del municipi ha passat de 1.500 a 10.000, però el nombre real de residents supera els 25.000. El problema és que l'Estat calcula el pressupost d'un municipi a partir del nombre d'empadronats, però el poble ha d'oferir serveis per a tots els residents. A més, la baixa densitat de poblament de la urbanització fa créixer les despeses públiques en aspectes com les infraestructures viaris o la xarxa d'aigua potable. Ja s'han produït protestes de les associacions de residents per la precària situació dels viaris i dels serveis.

L'edat mitjana del residents de La Marina se situa en els 70 anys, cosa que genera un nul interès per part de les indústries que busquen una localització òptima. El sector serveis ho aclapara tot. Una altra conseqüència és que l'avançada edat dels habitants d'aquest i d'altres conjunts residencials del voltant han bloquejat el Hospital comarcal de la Vega Baixa. A la porta d'aquest centre sanitari ja vaig poder veure una pintada que deia: Guiris fuera.

No sols va vindre gent gran a viure aquí. Hi ha gent jove que també es va veure atreta per la idea de viure sota un sol etern, cosa que ha fet que una escola que està pensada per a 200 alumnes en tinga 450. A més, els mestres es veuen amb la dificultat d'educar a xiquets que venen sense saber castellà i que han creat grups separats dels nens autòctons.

La gent del poble creu que les prioritats de l'Ajuntament, pel què fa als serveis, és per als de la urbanització. Segurament tenen raó, però les regidories tenen les mans agafades. Les associacions de residents, davant el seu descontent, ja han amenaçat amb crear un grup polític, el qual es presentaria a les eleccions municipals. Òbviament, les guanyarien, ja que els estrangers representen el 75% de la població de San Fulgencio, el percentatge més alt de tot l'Estat espanyol.

Els diners de les llicències que es van concedir ja s'han acabat. Per a no entrar en un dèficit municipal insostenible, l'Ajuntament ha de concedir noves llicencies, i la urbanització s'està estenent com una gran taca d'oli, cosa que farà que el problema augmente proporcionalment amb el tamany. Quan ja no quede sòl on construir és quan arribarà el col·lapse total. Llavors, l'alcalde de la gloriosa idea potser estiga de vacances a Tahití prenent saborosos còctels.

Quan parle del tema de la urbanització massiva al nostre territori, no em base en supòsits si a 15 km. de la meua ciutat tinc l'exemple de com evolucionaran aquestos atemptats contra la ordenació territorial. Aquí està la realitat. Ara qui vullga reflexionar, que reflexione.