Complexitats

Si es calfa el planeta, a l'Antàrtida augmentarà la quantitat de gel acumulada.

No, no estic boig ni estic jugant al joc dels absurds.Quan l'aire és més càlid, la quantitat de vapor d'aigua que pot contindre és major. Per tant, a l'Antàrtida, si l'aire es calfa, augmentarà la quantitat de neu caiguda en major volum del que aquesta pujada de temperatures fora capaç de derretir als límits exteriors. A més, l'amortiguació dels contrastos de temperatura amb masses d'aire més calides de latituds més baixes faria que la penetració de perturbacions es fera més fàcil a l'interior del continent antàrtic.

Qui sap això? Només els qui tinguem coneixements científics suficients en aquesta matèria, en el meu cas en el món acadèmic de la Geografia. Però si la primera frase d'aquest article la sent qualsevol persona no formada en la matèria, no em creurà. Això passarà perquè ha aplicat la seua lògica empírica pròpia (si fa calor, es derreteix el gel) i ha estat bombardejat amb notícies pseudocientífiques als mitjans de comunicació de masses (si es calfa el planeta es derretiran tots els gels i ens ofegarem).

No vull donar una classe de climatologia, el què pretenc és extrapolar el cas a altres camps que no siguen els científics. Al terreny purament humà, la realitat social o política no és tan simplista com molts creuen o volen fer creure, de la mateixa manera que l'atmosfera té mecanismes de funcionament molt més complexos del què la majoria de la gent pensa. Si reduim el món a una divisió entre bons i dolents (els qui ho diuen són sempre els bons) els nostres punts de vista queden reduïts a una lògica absurda i maniqueista que ens allunya de qualsevol cosa que se semble a la realitat.

Aquesta és la logica d'"idiotitzament" que ens imposa George W. Bush a nivell planetari o Jiménez Losantos a nivell estatal (ETA és dolenta, els moros són dolents, per tant és completament lògic que els dolents col·laboren per a fer mal als bons, com va passar a l'11-M de Madrid). No són aquestos els únics casos mediàtics. Pràcticament tots els mitjans de comunicació estan clarament ideologitzats. Intentaran simplificar la realitat per a arrimar el major nombre de persones al seu camp de pensament. Quan un pensa de manera que trenca la lògica acceptada per la majoria, automàticament serà rebutjat. Torne a repetir la pregunta que em vaig plantejar en un altre article: Què pensaria la gent si jo dic que sóc un radical?

Moltes reflexions més poden sorgir a partir d'aquí, però ja ho deixe per a qui vullga deixar els seus comentaris aquí. Però pensem que no sempre 2+2=4, això només ocorre matemàticament a partir de base 5.

Reflexions sobre l'egoisme

On és la frontera entre l'egoisme i l'altruisme? Sembla una incoherència tractant-se de dos paraules antònimes. Però la realitat humana és de vegades tan complexa que actituds com l'egoisme i l'altruisme són més pròximes del què ens pensem.

Una persona, quan arriba a l'edat adulta, es marca uns objectius a la vida, defineix la seua personalitat i actua segons uns principis que ella considera ètics, correctes o justificats. Si la persona arriba a fer realitat allò que s'ha proposat, arriba a la satisfacció i felicitat personal. Si hom actua buscant inexorablement aquesta satisfacció personal es converteix en egoista. I sota aquest supòsit, tots i totes som egoistes pràcticament a cada moment.

La meua formació m'ha impulsat a comportar-me a la vida d'acord a un principis basats en la justícia, la solidaritat i el respecte. Cada vegada que aporte una quantitat de diners a una organització solidària, compre al comerç just o ajude a una persona o col·lectiu, he complit amb els meus principis. Això em causa una profunda satisfacció personal, cosa que m'impulsa a repetir el comportament en un futur. El meu egoisme s'ha fos amb l'altruisme.

Ayn Rand, magnífica filòsofa d'origen rus, va crear el concepte d'egoisme racional, segons el qual cada individu cercava la satisfacció dels seus projectes racionals com a fi de la seua vida. Això s'havia de fer sense violentar els drets racionals dels demés ni acceptar que es violenten els propis. En contraposició estava el concepte d'egoisme irracional, que entrega l'individu als propis capritxos. A aquestos els anomenava egoistes sense ego.

Generalment solem dir que la societat de hui en dia és cada vegada més egoista. Ens referim en realitat a l'egoisme irracional. Quan els principis d'un individu estan basats en el benefici personal, podem dir que la satisfacció pròpia s'alimenta de la satisfacció pròpia, creant un cercle tancat on tot gira envers un mateix.

Fixem-nos en la publicitat. Comptabilitzem els anuncis que exalcen el col·lectiu i aquells que ho fan amb l'individu o nucli privat. I ara a pensar...

San Fulgencio, un exemple per a no caure en errades.

Quina bona idea va tenir l'alcalde de San Fulgencio ara fa 25 anys. Seduït per Justo Quesada, promotor de Ciudad Quesada a Rojales, va decidir requalificar la major part de la Serra del Molar per a construir un gran nucli residencial de nova planta. Tot semblaven avantatges. Injecció de diners per a l'Ajuntament (i supose que per a algú més) mitjançant les llicencies concedides. Gent enriquida per la venda d'uns terrenys improductius. El nombre d'habitants del municipi augmentaria considerablement, amb la qual cosa el pressupost municipal també seria més gran. Més població significaria més col·locació, més dinamització, atracció per a la indústria, serveis privats, turisme, etc.

Mans a l'obra. Les modestes i barates vivendes construïdes es van publicitar sobretot al Regne Unit, d'on vingueren la major part dels compradors. Vivendes adossades amb jardí, amplis carrers, tranquil·litat. Un autèntic oasi (com el nom d'una de les urbanitzacions què existeixen a la zona).

Ha passat un quart de segle. Una cosa són els desitjos i un altra la realitat. El nombre d'empadronats del municipi ha passat de 1.500 a 10.000, però el nombre real de residents supera els 25.000. El problema és que l'Estat calcula el pressupost d'un municipi a partir del nombre d'empadronats, però el poble ha d'oferir serveis per a tots els residents. A més, la baixa densitat de poblament de la urbanització fa créixer les despeses públiques en aspectes com les infraestructures viaris o la xarxa d'aigua potable. Ja s'han produït protestes de les associacions de residents per la precària situació dels viaris i dels serveis.

L'edat mitjana del residents de La Marina se situa en els 70 anys, cosa que genera un nul interès per part de les indústries que busquen una localització òptima. El sector serveis ho aclapara tot. Una altra conseqüència és que l'avançada edat dels habitants d'aquest i d'altres conjunts residencials del voltant han bloquejat el Hospital comarcal de la Vega Baixa. A la porta d'aquest centre sanitari ja vaig poder veure una pintada que deia: Guiris fuera.

No sols va vindre gent gran a viure aquí. Hi ha gent jove que també es va veure atreta per la idea de viure sota un sol etern, cosa que ha fet que una escola que està pensada per a 200 alumnes en tinga 450. A més, els mestres es veuen amb la dificultat d'educar a xiquets que venen sense saber castellà i que han creat grups separats dels nens autòctons.

La gent del poble creu que les prioritats de l'Ajuntament, pel què fa als serveis, és per als de la urbanització. Segurament tenen raó, però les regidories tenen les mans agafades. Les associacions de residents, davant el seu descontent, ja han amenaçat amb crear un grup polític, el qual es presentaria a les eleccions municipals. Òbviament, les guanyarien, ja que els estrangers representen el 75% de la població de San Fulgencio, el percentatge més alt de tot l'Estat espanyol.

Els diners de les llicències que es van concedir ja s'han acabat. Per a no entrar en un dèficit municipal insostenible, l'Ajuntament ha de concedir noves llicencies, i la urbanització s'està estenent com una gran taca d'oli, cosa que farà que el problema augmente proporcionalment amb el tamany. Quan ja no quede sòl on construir és quan arribarà el col·lapse total. Llavors, l'alcalde de la gloriosa idea potser estiga de vacances a Tahití prenent saborosos còctels.

Quan parle del tema de la urbanització massiva al nostre territori, no em base en supòsits si a 15 km. de la meua ciutat tinc l'exemple de com evolucionaran aquestos atemptats contra la ordenació territorial. Aquí està la realitat. Ara qui vullga reflexionar, que reflexione.

El Vaquilla i El Torete

Un dels pocs moments en els quals veig la televisió és en l'estona en què apague el reproductor de DVD després de veure una pel·licula. Això em va passar ahir, i un reportatge em va cridar l'atenció. Parlaven dels tres xiquets que van ser detinguts l'altre dia després de furtar un BMW i conduir-lo a gran velocitat perseguits per la policia. La reportera del programa havia aconseguit entrar al barri on vivien els nens i va conversar amb ells. No vaig poder seguir el reportatge sencer. Va ser només un avanç, però en vaig tindre prou.

Tres xiquets de 8, 10 i 13 anys, habitant infravivendes en la Jungla, un barri marginal de Madrid. Els carrers no estan asfaltats i no cal ser massa llest per a poder intuir problemes com l'atur, drogues, delinqüència, pobresa, exclusió social corrent pels carrers al costat d'aquestos nens. Semblava que només havien trencat un vidre jugant al baló. Era normal agafar un cotxe per a arribar a sa casa perquè feia molt de fred. La policia també era una cosa normal. Havia estat una aventura, i semblaven orgullosos recordant que havien fet el mateix que anys enrere van fer dos dels seus ídols: El Vaquilla i El Torete.

No vull exculpar als tres menors. Sols busque una explicació. Quan no es té res, perdre és molt difícil. Una detenció o una condemna per a qualsevol persona de classe mitjana o alta, suposa una greu taca que ens farà més difícils les nostres aspiracions de futur acomodat. Quan ja has nascut amb la taca, quan veus que el més acomodat del teu barri ho és precisament gràcies a la delinqüència, quan veus probable morir abans dels 40 anys, quan el llarg termini és la setmana vinent, quan els intents d'eixir del cercle viciós només porten a la frustració, quan tot això es junta amb 40 impediments més, ja has perdut.

Si vas a jugar un partit de futbol decisiu, i abans de començar l'arbitre ja ha entregat les actes amb un resultat en contra de huit a zero, ¿qui es pren el partit amb trascendència? No és senzill. N'hi ha qui pren el camí de l'honradesa, però n'hi ha qui no. Estic segur de que no n'hi ha major nombre de persones dolentes a La Jungla que a qualsevol barri acomodat. El què passa és que la manifestació de la maldat és diferent segons el lloc. Un ionqui eixirà a la pàgina de succesos d'un diari per haver furtat 1.000 euros en un atracament a un bar. Un empresari pot haver furtat desenes de milers d'euros a tots defraudant a Hisenda i pot haver explotat a centenars de treballadors. És un delinqüent, però per a molts és un triomfador i molt possiblement mai serà jutjat. Segur que algú de nosaltres ha comprat algun producte malgrat que sapiguera que havia estat fabricat per xiquets en altres països. En aquest cas ni tan sols haurà fet res d'il·legal.

Com buscar sol·lucions per a què casos com els dels xiquets aquestos no es repetixquen? De moment serà complicat. Vivim immersos en un sistema que necessita de les desigualtats. Si uns tenen molt és perquè molts altres no tenen res. I ara, des de que va caure el Mur, el Sistema tampoc ha de demostrar-li a ningú que el capitalisme permet oferir una qualitat de vida òptima als habitants del primer món. Si esperem que la causa del problema sol·lucione el problema, anem apanyats. De moment podem oferir una de les ajudes que millor els vindrà: comprensió i oportunitats. Cal la integració. No és cert allò que diuen de què "no volen integrar-se". Això és causa de un procés històric d'acció-reacció. Si tallem la acció tot serà més fàcil. Però no oblidem que no serà la sol·lució definitiva fins que no tallem de veritat amb la causa-arrel.

La grip

Les dones aguanten el dolor molt millor que els homes, per regla general. Era una cosa que ja sabia, però aquest matí ho he pogut confirmar una altra vegada. He agafat una petita grip. La febra no ha passat de 38º, però quan he despertat he començat a planificar el meu enterrament. Tenia ganes de tenir a algú al meu costat per a queixar-me sense parar. Em prenia la temperatura cada 5 minuts, i no he trucat a una ambulància perquè he comprés que hauria fet el ridícul.

Aquesta setmana la meua germana va agafar la mateixa grip, però un poc més forta. Quan la vaig veure, només per la veu ronca es percebia que no estava sana del tot. Simplement s'ha cuidat amb medicines i ha reposat. S'ho ha prés com allò que és: una grip sense importància.

I aquí estic jo, pensant que hauria de fer ja el meu testament perquè potser no ixca d'aquesta.

Coses de futbol

Corria el minut 95 de partit, el Saragossa anava guanyant-li al Sevilla per 2 a 1. El jugador de l'equip aragonés, Diogo, li xafa la mà a Luiz Fabiano quan disputaven una pilota. Després tot es precipita. Els jugadors s'insulten mutuament i aleshores s'embrollen en una baralla a punyades.

Lamentable. Sobre tot quan aquestos jugadors són les figures a imitar de milers de xiquets. Al dia següent, l'actitud dels informatius va ser també lamentable. En comptes d'ocultar aquesta acció i dedicar-se a allò que encara té de bonic el futbol, semblava que el partit havia estat una espècie d'introducció a l'agressió. No importa que els xiquets-esponja que absorbeixen tot el què veuen pogueren aprendre cadascun dels moviments de boxa dels futbolistes. Allò important era el morbo de la notícia, el què la gent cerca per eixir de la monotonia.

Vaig parar atenció per veure què cosa deien de l'acció. Sí, tot eren paraules de rebuig. Que si aquestes són les coses que mai s'han de veure a un camp de futbol, que si el mal exemple, que si l'esportivitat... Però vaig poder veure la baralla repetida tres vegades. I això va passar en les notícies de tres cadenes diferents.

Estem desaprofitant un mitjà del qual es podrien traure beneficis en matèria d'educació, i han construït un mitjà que contribueix a crear monstres. El què importa són els beneficis econòmics de les empreses. Vol la gent morbo? Donem-li morbo. Tot per l'audiència.

Ara recorde una de les frases que va dir la veu que comentava la "jugada": Aquestes són les coses que mai s'haurien de veure a un camp de futbol. Ni a la televisió, doneu exemple.

$m$ per a començar l'any

Qui no ha rebut un missatge al mòbil aquest cap d'any? Qui no n'ha enviat cap? Crec que poques persones podran alçar la ma. És un mètode fàcil, senzill i que permet felicitar a molta gent en poc de temps. 100 milions d'ells es van enviar en poc més de 8 hores, entre el 31 de desembre i l'1 de gener. Jo mateix vaig participar d'aquesta mena de nova tradició.

Però com sempre, m'agrada ficar el dit dins de l'ull i analitzar certs comportaments socials i les seues conseqüències.

La moda no és nova, però enguany hem vist més missatges predissenyats que mai. Sms "de conya" (una conya molt relativa, per cert) amb crítica política llençats per grups dretans contra Zapatero, altres amb humor negre (el de Saddam), verds (el nostre endarreriment social fa que encara facen molta gràcia aquestos) o de qualsevol altre tipus.

Però estaven també els sms que semblava que se sinceraven amb la persona que els rebia. Destacaven amb admiració les seues qualitats, el gran valor de l'amistat. Tot allò que tenia d'especial la persona "missatgeada". I he vist gent emocionar-se al veure-l's.

Allò em va semblar una expressió més de la societat mecanitzada i estàndard en la qual estem immersos. Sentiments estàndard, paraules unflades, molt boniques però buides de contingut. Algú rep un missatge d'aquestos, tira de noms d'agenda, reenvia i ja té una llista d'amics especials. Saben que és així, però necessiten creure-ho i així ho creuen sincerament.

Arriba un moment en el qual tot allò que es valora ja és dissenyat. L'amor no és una mirada sincera, un petó o una estona fonent-se en una càlida abraçada. La millor demostració d'amor ara és un regal. Més amor quan més car siga el regal. Una nit a un hotel luxós, una joia, un sopar amb caviar... Cada vegada que es passa la targeta de crèdit s'estima més. Altres dissenyen l'amor, tu tries, pagues, estimes i ets estimat. Els sentiments rebaixats a la categoria de mercaderia.

No cal esforç. Els operadors telefònics dissenyen amor i amistat. Tu tries la què t'agrada, pagues i estimes. Sense esforços. Per pocs euros. Una societat acomodada refuig l'esforç innecesari (sota la seua percepció) o que no siga divertit. Refuig el temps que es perd informant-se, participant social i políticament, siguent ciutadà. I amb l'acomodament, la democràcia mor. Queden els pastors i les cabres.

Més sobre violència masclista

El passat 26 de setembre un succés va commocionar a la localitat andalusa de Pulpí. Una dona va aparéixer morta a ganivetades a sa casa amb evidències d'haver estat violada. La notícia aparegué a Diario de Córdoba de la següent manera:

La Guardia Civil halló a las 6.50 horas de ayer en la cocina de su domicilio de Pulpí (Almería) el cuerpo de María Dolores P.F., una mujer de 36 años que habría sido presuntamente asesinada por su cuñado, detenido horas después de que tuviera lugar el presunto homicidio.

Més tard, el diari afirmava:

En un principio el perfil de la víctima, mujer proveniente de familia de clase baja y recientemente separada de su marido, hizo que se barajase la posibilidad de un nuevo caso de violencia de género, algo que fue descartado tanto por el Instituto Armado como por los propios vecinos de la mujer, que señalaron que la pareja "mantenía una relación ejemplar" desde su separación y que Dolores "nunca tuvo ninguna queja sobre él".

Qué passa? Que quan un masclista projecta la seua frustració violentament contra una dona no és violència de gènere perquè no eren parella? Aleshores qué és? Haguera violat aquest porc a qualsevol que vullguera matar? Fins i tot al seu veí Pascual?

La violència contra les dones, psicològica o física, no sols ocorre a l'interior de les parelles sentimentals (trencades o no). Aquestos masclistes violenten a les dones per la educació dolenta que han rebut o pels seus desequilibris mentals. Si un d'aquestos cabrons té parella i aquesta té mala sort, serà víctima. Si no és així, la que corre perill és qualsevol dona que passe pel seu davant. I totes les agressions han de contar com a violència contra les dones. I totes han de ser erradicades de la mateixa manera. Amb un profund camvi social. Molt més profund del què moltes persones es pensen.

No es tracta de que ara contabilitzem 100 mortes en comptes de 70 cada any. Això no serveix per a res. Es tracta, en definitiva, de posar-los a tots dins el mateix sac. Cal intentar, quan es puga, de reeducar a aquestos monstres i prevenir l'aparició de futurs monstres educant correctament, en tots els àmbits, als nostres fills i filles.

I un darrer apunt. Si llegiu el segon pàrraf de la notícia cal preguntar-se: per què per ser de classe baixa un home ha de ser més violent? clar que n'hi ha més agressions en famílies de classe baixa, però és perque som molts més els oprimits que els opressors. Això també és violència.

Bon any 2007 des del Racó

Espere que per a tots els que llegiu aquestes línies, l'any 2007 haja entrat amb bon peu. Després d'unes petites vacances, l'activitat d'aquest blog torna des de hui. Res més per ara. Que l'any 2007 acabe amb dificultats per a trobar notícies dolentes.

Salut.