Històries d'amor, històries d'odi

Violencia de gènere. Un home possessiu i insegur de si mateix paga la seua frustració amb la persona que hi és més a prop d'ell. Moltes vegades es repeteix la mateixa història. Que no acabem assumint-ho com un mal endèmic i inevitable a la nostra societat. 65 victimes mortals portem enguany, segons les estadístiques oficials, moltes denúncies i casos que mai eixiran a la llum.

Però el dia 14 de desembre vaig veure a la premsa un cas, el qual em negue a ficar dins el sac de tots els altres. Un home de 89 anys ofegaba amb un mocador a la seua esposa de 80. Ella portava anys patint una enfermetat als ossos i el fatídic Alzheimer avançat. Gairebé no podia caminar i no recordava res d'allò que l'envoltava. Segons els veïns la parella era modèlica i molt carinyosa. El marit sempre estava pendent d'ella i la cuidava en tot moment.

Potser hauriem de traure aquest succés del debat sobre la violència contra les dones i portar-lo al de l'eutanàsia.Tot sembla indicar que el marit, que estimava a la seua muller tant com a ell mateix, no va poder suportar la seua angúnia. No és fàcil veure a una persona, sempre en plena vitalitat, que de sobte pateix quan no reconeix ni tan sols als seus fills i a més no pot ni caminar. L'amor del marit va decidir, per instint, posar fi al patiment. Tal vegada ja havien parlat del tema alguna en alguna ocassió, "més val estar mort que sense viure", i ell va complir lo promés.

Després de acabar amb la vida de la seua esposa, ell es va penjar.

Cal contabilitzar aquest succés com un assassinat més a la negra llista de la violència contra les dones? Jo crec que no. Tot seria un suïcidi en parella, semblant a molts altres com el de "Romeu i Julieta". Amor, simplement amor.

Dimonis radicals

Sé de ben segur que si al 90% de la gent li diguera, només coneixer-los, que sóc de pensament radical els vindria aquesta concepció de mi:

• És violent.

• És un exaltat.

• No té cabuda en la democràcia.

• Encara no ha entrat en raó.

• És un intransigent.

• La seua actitud va contra la convivència.

• Està a favor del terrorisme.

• No et juntes massa amb ell.

La generalització del vocabulari dels mitjans de comunicació de masses ha provocat que n'hi hagen mots que han estat condemnats a tindre significats incorrectes o imprecisos. Al igual que en la famosa cita de Joseph Goebbels "una mentida repetida mil vegades es converteix en realitat", ara podriem dir "una incorrecció lèxica repetida mil vegades es converteix en correcta". Podriem parlar molt sobre aquest tema, descobrir quines incorreccions són degudes a traduccions dolentes, ineptitud o a la intencionalidad premeditada d'algú. Deixe a la vostra opinió el pensar de quina mena ha estat la deformació lèxica del mot "radical".

A qualsevol notícia sobre aldarulls, manifestacions violentes, càrregues policials, ideologies "estranyes", etc. li segueix la qualificació de "radical", "radicalisme" o qualsevol dels seus derivats. Tot al mateix sac.

Vegem ara aquestes tres definicions:

RADICALISME:

Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat.

EXTREMISME:

Tendència a adoptar idees extremes o exagerades, especialment en política.

FONAMENTALISME:

Exigència intransigent de sometiment a una doctrina o pràctica establerta.


Radicalisme procedeix del mot llatí radicalis "pertanyent a l'arrel". El pensament radical no té res a veure amb actituds violentes, irracional i destructores. Les desqualificacions amaguen un pensament que busca les posibles sol·lucions als conflictes socials endinsant-se en l'anàlisi de les arrels del problema. El coneixement de la realitat i les conviccions democràtiques són claus per tal d'aconseguir-ho.

No podem deixar que la manipulació del llenguatge ens puga crear una etiqueta que és justament l'antítesi del què el radicalisme proposa. Des de que el senador dels Estats Units McCarthy emprara el mot "radicals" per a despotricar contra els comunistes, no ens hem llevat de damunt aquesta pesada manipulació.

SÓC RADICAL. ¿Em deixeu dir-ho ara un poc més alt?

Bèlgica

A Bèlgica estan reconegudes tres llengües oficials. Aquestes són el francés, el neerlandés i l'alemany. El francés és la llengua pròpia de la regió de Valònia, encara que gairebé tota la població belga el coneix i sap parlar-lo amb fluïdesa. El neerlandés es parla a la regió de Flandes i l'alemany és la llengua d'un petit territori de poc més de 100.000 habitants. La capital de l'Estat, Brussel·les, és considerada com a bilingüe en francés i neerlandés.

La única llengua de l'Administració i de l'ensenyament a Flandes és el neerlandés. A Valònia és el francés. A Brussel·les ho són ambdues llengües i a la part alemanya ho és en primer lloc l'alemany i en segon el francés. L'Administració central funciona en les dues llengües, francés i neerlandés. Funcionen a Bèlgica dos sistemes educatius diferents segons la llengua emprada. Inclús les universitats més prestigioses de Bèlgica (la Catòlica de Lovaina i la Lliure de Brussel·les) es divideixen en dues universitats segons el sistema educatiu que empren. Es dóna molt freqüentment el cas de francoparlants que porten els seus fills a escoles monolingües neerlandeses per a que tinguen en un futur més oportunitats laborals siguent bilingües.

A l'exèrcit, cada soldat és enviat a una unitat monolingüe, en francés o neerlandés, segons la llengua que parle. Els oficials superior tenen l'obligació de parlar correctament les dues llengües.

Què passaria si a l'Estat espanyol es plantejara, només es plantejara, un sistema de relacions entre llengües com aquest? Quants milions de persones ho veurien com l'arribada d'alguna cosa pitjor que les set plagues d'Egipte? Quin partit polític podria guanyar unes eleccions si prometera incorporar-ho al seu programa? Per què no existeixen les assignatures d'introducció a la llengua catalana, basca o galega fora dels seus àmbits lingüístics naturals? Segons la Constitució, no són també llengües espanyoles? No serviria això per a que l'alumnat reconeguera, comprenguera i respectara a altres cultures diferents de la seua? Per què tantes persones de l'Estat espanyol no volen ser espanyoles?

Reflexionem.

Qui malbarata, paga.

Sembla ser que el Govern estatal vol impulsar noves mesures per a fomentar l'estalviament d'energia i d'aigua. Aquestes afecten directament a les butxaques de la gent que porta poca cura pel que fa a no malbaratar uns recursos cada vegada més preats. Es tracta dels famosos trams de tarificació. Com més alta siga la facturació, major preu es pagarà per unitat de mesura. Tanmateix, s'abaratiran els consums baixos per a premiar a gent conseqüent amb el medi on viu.

La idea, en principi, no és gens dolenta. Quan s'han desenvolupat milers de campanyes de conscienciació, d'educació, quan s'ha advertit dels riscos que comporta l'esgotament de recursos hídrics i el calfament planetari, quan la gent s'ha cansat de sentir allò del "consum responsable", s'ha comprovat que l'afany consumista implica una sèrie de conductes que entren en contradicció amb els valors que es pretenen inculcar. A més, la proliferació de vivendes unifamiliars, amb els seus jardins, fanals, piscines, etc. intensifiquen els grans consums. Així que, com s'ha comprovat en altres ocasions, la única cosa que queda és tocar allò que crea una consciència major: la butxaca.

De ben segur, la mesura tindrà resultats positius. És trist, però és així. Una societat capitalista, individualista, hedonista, egoista, consumista i alguns altres -istes més, no té la intenció de renunciar a cap plaer, més encara si el veí del costat segueix gaudint del seu balafiar. Benvinguda siga doncs aquest nou sistema de tarificació.

Però no tot és tan bonic. Per sobre d'aquest model planeja una important conseqüència negativa. I aquesta no és una altra que la intensificació de les desigualtats socials i de l'agreujament del sistema de privilegis d'algunes persones. Creu algú que la minoria amb més recursos va a deixar de regar el jardins de la seua mansió perquè pagará un euro més per metre cúbic? Apagaran els seixanta fanals que il·luminen el seu idílic paratge per no pagar 200 € més en la factura final de cada mes? D'aquesta manera són ells els qui queden exempts de fer l'esforç estalviador. Mentretant, nosaltres, de nou els pàries, ens toca fer el major sacrifici.

Com corregir aquests defectes del model? De moltes maneres, si s'és valent. Limitar la capacitat de les piscines, obligatorietat en elles de reutilitzar l'aigua d'un any cap a l'altre, consum màxim d'aigua permés, obligatorietat de reg amb aigua depurada per a jardins a partir de una determinada extensió, instal·lació de panells solars a partir de una determinada potència elèctrica contractada... Dotzenes d'idees es poden aplicar amb imaginació i sense por. Però és clar, no és el mateix enutjar a gent com tu o com jo, que fer-ho a gent poderosa que financia el teu partit. No és cert?

Sobre lluites obreres

N’hi ha obrers que somnien en una societat sense opressors ni oprimits. N’hi ha d’altres que somnien en ser algun dia opressors. Aquest desig es converteix sovint en una obsessió, que provoca que s’intente buscar sempre col·lectius que estiguen per davall a la piràmide social capitalista.

Un dels pitjors terrors que poden tenir és el de sentir-se la darrera merda entre els pàries de la seua terra. Si és menester, provocaran l’aparició de noves classes socials per a alleujar la frustració que els provoca aquesta batofòbia. No és una raresa el trobar-se amb gent així. Només cal anar a un bar de polígon industrial i amb no massa esforç trobareu a un grup de fornits treballadors que, entre somriures satisfets i veus de carajillo, repeteixen (sempre que no parlen de futbol, cotxes o dones) aquestes paraules durant la conversa: LOS MOROS o ELS MOROS. Ho acompanyen sempre amb insults, desqualificacions o improperis, barrejats amb simplificacions màximes, tòpics o mites infundats. Tot això amb la finalitat de creure’s que els altres són persones oprimides i ells no. Ells són una espècie de elit que camina colze a colze amb els patrons i que comparteixen un mateix destí diví dins la societat.

Potser hem de recórrer a una llengua estrangera per a trobar l’adjectiu perfecte per a ells: PARDILLOS.

Ser apolític

"Sóc apolític/a", "no m'interessa la política" o "jo passe dels polítics".

Aquestes són unes de les frasses més freqüents quan sents opinar a la gent jove (i no tan jove). No volen que la política entre a les seues vides. I amb això s'escapoleixen de la complicada situació d'haver de donar el seu punt de vista. És més fàcil així. No s'han de preocupar de veure les avorrides notícies sobre política als telediaris. No perden el temps llegint diaris, articles, ni sentint la ràdio. S'estalvien d'haver de contrastar diferents punts de vista. Ja ho deia Ignacio Ramonet: "Informar-se costa".

"Passe de política". I a més ho diuen també els personatges de moda. Fa uns dies s'ho vaig sentir dir a a la triomfadora de O.T. Beth en una entrevista a la ràdio.

Potser en comptes de dir "Sóc apolític/a", fent creure que tenen una opinió formada, podrien dir "no entenc de política, però no t'ho vaig a dir per a no quedar com un/una ignorant en aquest tema".

Però aquest tema no és una afició. No és com dir que t'agrada el futbol o no. És una responsabilitat com a ciutadans. Entendre de política i interessar-te en ella és una manera de dir-los als polítics que no poden fer el que vullguen. Que estem alerta i que a la mínima que facen alguna cosa deshonesta no se la deixarem passar. Potser no arribarem així a una democràcia plena, però almenys s'aproparà al que realment volem.

Fa molt de temps vaig veure una vinyeta de Forges. En ella un home anava a visitar a un amic a l'hospital. En arribar, el malalt li pregunta: "Com va la política per allà fora?". L'amic respon: "a mi no m'interessa la política". El malalt afegeix: "Cony, ni a mi la medicina!"

Finestra sobre la utopia (Eduardo Galeano)

Ella està a l'horitzó -diu Fernando Birri-. M'aprope dues passes, ella s'allunya dues passes. Camine deu passes i l'horitzó es corre deu passes més enllà. per molt que jo camine, mai, mai l'abastaré.

Per a què serveix la utopia? Per a això serveix: per a caminar.

Apadrina un xiquet (2ª part)

El què sempre s'ha dit: millor és donar una canya de pescar i ensenyar a fer-la servir que donar un peix.

Hem creat un problema des del primer món (amb la connivència de molts dirigents del tercer món, és clar), i ara sembla que repartint aliments a uns quants xiquets amb cares tristes anem a millorar la situació a les seues comunitats. Quan n'hi ha una època de fam, enviem avions carregats amb tones de cereals. Mentretant ja ha mort molta gent i, a partir d'ara, aquest regal farà baixar el preu dels cereals per davall del seu cost de producció i arruinarà als pocs llauradors que havien pogut salvar les seues collites. Quan comence a ploure de nou o s'acabe la guerra, ens oblidarem d'aquelles terres i esperarem pacientment a que el telenotícies ens torne a mostrar imatges de cossos famolencs.

Quan accedeix al poder un dirigent amb una ferma decissió de camviar la situació per l'arrel, ens dediquem a atacar-lo per tal de defendre els interessos de les multinacionals del primer món. Molt prompte comença a sonar la paraula dictador, encara que haja guanyat les eleccions amb majoria absoluta.

Però seguim amb la conciència tranquila, perquè cada dia donem 0,70 € a un xiquet. Quan deixe de ser xiquet, si arriba a l'edat adulta, aquesta quantitat es transformarà en misèria, SIDA, explotació, guerres, fam, abussos, humiliacions...

Apadrina un xiquet (1ª part)

No n'hi ha res com apadrinar un xiquet quan un observa imatges de la fam al tercer món. Qué bonic és portar les visites a la teua casa i traure la caixa on tens les fotos i cartes del nen al qual li envies uns quants euros. Pitjor és no fer res, però, es tracta de solidaritat pura? el que interessa en aquest cas és donar un camvi a la situació de pobresa extrema en aquestos països? o realment interessa a molta gent guanyar punts al seu ranking de popularitat entre les seues amistats i familiars? és admirable l'actitud d'aquesta gent? o bé és repudiable el fet d'emprar la miseria amb una finalitat molt llunyana de les vertaderes actituds que volem per a un futur més digne?

Maleïts egoistes aquestos solidaris.

Amenaces

12 anys y 7 mesos contra Iñaki de Juana Chaos. Per què? Segons diu el jutge per amenaces. Molt s'ha parlat d'aquestes amenaces, però encara no he sentit enlloc les paraules exactes de l'imputat. He hagut de buscar a la xarxa els fragments en qüestió. Qualsevol pensa que per una condemna així Iñaki hauria dit una cosa així com: "t'anem a matar *****, tens els dies contats. quan ixca d'aquí vas a veure les bales entrant al teu cos" o alguna cosa per l'estil.
Però no. He recopilat els fragments més polèmics dels articles. I no ho he fet de cap pamflet esquerrà, amic de Chaos. No. Per a evitar sospites ho he fet recorrent al diari "Las Provincias". Aquestes són les paraules de Iñaki de Juana Chaos, les quals li costaran més de 12 anys de presó:

"El escudo" (01-12-2004)

"El enemigo está crecido. Detenciones (...), redadas en los estados francés y español. Informaciones venenosas que pretenden inocular el virus de la desconfianza". (..)

(..) "Dispersión penitenciaria: carcelaria e intracarcelaria. Malos tratos, torturas renovadas en el tiempo pero permanentes en las formas (...). Agresiones. Sufrimiento para nuestros familiares y amigos. Compañeros enfermos a los que se chantajea con la gravedad de la situación". (..)

(..) "No necesito ser adivino para poder chillar con toda fuerza y convicción, en una expresión políticamente incorrecta: ¡La tenéis clara! Iros a la mierda con todo lo anterior porque no vais a ganar. ¿O es que todavía no os habéis dado cuenta de que tenemos un escudo invulnerable que no es otro que la razón?". (..)

(..) "Jueces prevaricadores, políticos corruptos, profesionales de la tortura, carceleros sin escrúpulos sois aburridos, cansinos y previsibles. No merecéis ningún respeto ni consideración, ni siquiera el mínimo como para cuidar el tono de esta carta”. (..)

(..) "Hace años le escuché a un muy apreciado compañero chillar con fuerza «Sacad vuestras sucias manos de Euskal Herria». Sí, sacadlas, porque otro camino sólo implica más sufrimiento. O el futuro terminará demostrando, sin duda, que os quedásteis sin ellas". (..)

"Gallizo" (30-12-2004)

(..) "En esta prisión de Algeciras, la señora Gallizo destituyó al director Miguel ángel Rodríguez, alias el Tragasables. Profesional culto que reaccionaba inmediatamente al escuchar el nombre de un preso político vasco. Y fluidamente hilaba un discurso elaborado: ‘Las resoluciones judiciales de los etarras me las paso por el forro de los cojones’" (..).

(..) "Esa cara la tenemos marcada en nuestra memoria a golpes de malos tratos y hambre. Es Francisco Sanz" (..).

(..) "Antonio Diego Martín, nombrado director del C.P. de Puerto II y procesado por torturas y rigor innecesario en la prisión de Sevilla II. Juzgado junto al ex director general de IIPP, Antonio Asunción, nunca fue apartado de su trabajo represivo, ejerciéndolo hasta ahora en la prisión de Melilla. Los presos engrilletados durante semanas a los catres. Las sesiones de tortura, desnudos y rociados de agua, los lamentos y chillidos, nunca merecieron un solo día de cese en su cargo. Al contrario, merecen un ascenso al llegar la señora Gallizo" (..)

(..) "La nueva política penitenciaria del nuevo Gobierno del señor Rodríguez Zapatero consiste en recuperar o promocionar a los personajes de más triste recuerdo para los presos en general y para el Colectivo de presos políticos vascos en particular" (..).

Condemna per amenaces? o millor seria dir condemna per denúncies? Si això són terribles amenaces, aquí estic preparat a que vinga la policia a per mi, perquè ara veig que m'he passat mitja vida amenaçant a qui comet injustícies.

Cada dia veig més clar que n'hi ha gent que obrirà una ampolla de cava (no català, per descomptat) si ETA torna a matar.

Se'n va la Dama

Demà se'n torna la Dama cap a Madrid. Els il·licitans es queden sense la peça més important de l'art íber (encara que jo tinc seriosos dubtes de que siga íbera de veritat). La immensa majoria de la gent dessitja que en un futur la Dama es quede per sempre a la nostra ciutat. La Dama. Aquesta senya de la nostra identitat, del nostre passat. Això diuen. La identitat dels íbers que (oficialment) la van crear. Dels íbers que van ser dominats per uns i van ser enriquits per altres. D'aquells que més tard es van convertir a l'Islam quan van vindre els àrabs. D'aquells que van ser desposeïts de les seues terres quan vingué Jaume I i arraconats als pitjors terrenys i amb poca aigua. D'aquells que van ser expulsats per Felip III cap al nord d'Àfrica. D'aquells que una vegada allà han estat espoliats per colonitzadors europeus. D'aquells que, buscant noves oportunitats, han vingut a la nostra ciutat. D'aquells que molts il·licitans odien, desconfien, marginen, denigren, insulten...
És realment nostre el passat de la Dama? Seria més just compartir-lo? O bé hauriem de demanar-li'l a algú?

Enveja sana

Acabe de veure els resultats de les eleccions al Principat. Ha guanyat la dreta, pero he sentit una espècie d'enveja sana quan he vist els resultats del Partit Popular. Gairebé ha empatat amb Iniciativa. Per uns moments tanque els ulls i m'imagine aquesta situació al País Valencià. Potser no viuriem al paradís, però quan estàs enmig d'un llac ple de merda, et resultaria d'allò més agradable caure't a una bassa de fang.
Procuraré no somniar massa, perque podria despertar-me a les properes eleccions "autonòmiques" i caure'm de boca des del llit. No vull ser pesimista, però la demagògia sempre ha funcionat molt bé en aquestes terres. I d'això al PP li sobra. El joc de discursos en aquestos moments al País Valencià sembla el famós "joc dels barquets". Quan qualsevol presenta unes coordenades amb iniciatives o propostes alternatives a les què tenim, arriben els "peperos" i criden "¡¡¡ AGUA !!! (para todos)". Espere que prompte poguem dir nosaltres "¡¡¡ TOCAT I ENFONSAT !!!

Fins un altra.

Benvingudes i benvinguts

Hola a tots i totes els qui buscant per aquest univers ,que és la xarxa, s'han trobat amb aquest humil raconet on un del Raval (d'Elx) us convida a deixar el que vullgueu. Poden ser salutacions, reflexions, comentaris, preguntes, propostes de debat..., en fi, qualsevol cosa que se us ocórrega. Aquí val tot. I d'avantmà promet contestar a tots i totes. Jo mentretant aniré contant-vos totes aquelles cosetes que cada dia se'm passen pel cap. Això si, sé que alguns comentaris poden ferir la sensibilitat d'alguns. No pense aplicar la pitjor censura que hi ha: la que es fa un mateix. Us pregue que feu vosaltres el mateix, tant aquí com a la vida.
Bé, i després d'aquesta petita introducció, queda inaugurat el Racó.

Una forta abraçada.