Històries d'amor, històries d'odi

Violencia de gènere. Un home possessiu i insegur de si mateix paga la seua frustració amb la persona que hi és més a prop d'ell. Moltes vegades es repeteix la mateixa història. Que no acabem assumint-ho com un mal endèmic i inevitable a la nostra societat. 65 victimes mortals portem enguany, segons les estadístiques oficials, moltes denúncies i casos que mai eixiran a la llum.

Però el dia 14 de desembre vaig veure a la premsa un cas, el qual em negue a ficar dins el sac de tots els altres. Un home de 89 anys ofegaba amb un mocador a la seua esposa de 80. Ella portava anys patint una enfermetat als ossos i el fatídic Alzheimer avançat. Gairebé no podia caminar i no recordava res d'allò que l'envoltava. Segons els veïns la parella era modèlica i molt carinyosa. El marit sempre estava pendent d'ella i la cuidava en tot moment.

Potser hauriem de traure aquest succés del debat sobre la violència contra les dones i portar-lo al de l'eutanàsia.Tot sembla indicar que el marit, que estimava a la seua muller tant com a ell mateix, no va poder suportar la seua angúnia. No és fàcil veure a una persona, sempre en plena vitalitat, que de sobte pateix quan no reconeix ni tan sols als seus fills i a més no pot ni caminar. L'amor del marit va decidir, per instint, posar fi al patiment. Tal vegada ja havien parlat del tema alguna en alguna ocassió, "més val estar mort que sense viure", i ell va complir lo promés.

Després de acabar amb la vida de la seua esposa, ell es va penjar.

Cal contabilitzar aquest succés com un assassinat més a la negra llista de la violència contra les dones? Jo crec que no. Tot seria un suïcidi en parella, semblant a molts altres com el de "Romeu i Julieta". Amor, simplement amor.

Dimonis radicals

Sé de ben segur que si al 90% de la gent li diguera, només coneixer-los, que sóc de pensament radical els vindria aquesta concepció de mi:

• És violent.

• És un exaltat.

• No té cabuda en la democràcia.

• Encara no ha entrat en raó.

• És un intransigent.

• La seua actitud va contra la convivència.

• Està a favor del terrorisme.

• No et juntes massa amb ell.

La generalització del vocabulari dels mitjans de comunicació de masses ha provocat que n'hi hagen mots que han estat condemnats a tindre significats incorrectes o imprecisos. Al igual que en la famosa cita de Joseph Goebbels "una mentida repetida mil vegades es converteix en realitat", ara podriem dir "una incorrecció lèxica repetida mil vegades es converteix en correcta". Podriem parlar molt sobre aquest tema, descobrir quines incorreccions són degudes a traduccions dolentes, ineptitud o a la intencionalidad premeditada d'algú. Deixe a la vostra opinió el pensar de quina mena ha estat la deformació lèxica del mot "radical".

A qualsevol notícia sobre aldarulls, manifestacions violentes, càrregues policials, ideologies "estranyes", etc. li segueix la qualificació de "radical", "radicalisme" o qualsevol dels seus derivats. Tot al mateix sac.

Vegem ara aquestes tres definicions:

RADICALISME:

Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat.

EXTREMISME:

Tendència a adoptar idees extremes o exagerades, especialment en política.

FONAMENTALISME:

Exigència intransigent de sometiment a una doctrina o pràctica establerta.


Radicalisme procedeix del mot llatí radicalis "pertanyent a l'arrel". El pensament radical no té res a veure amb actituds violentes, irracional i destructores. Les desqualificacions amaguen un pensament que busca les posibles sol·lucions als conflictes socials endinsant-se en l'anàlisi de les arrels del problema. El coneixement de la realitat i les conviccions democràtiques són claus per tal d'aconseguir-ho.

No podem deixar que la manipulació del llenguatge ens puga crear una etiqueta que és justament l'antítesi del què el radicalisme proposa. Des de que el senador dels Estats Units McCarthy emprara el mot "radicals" per a despotricar contra els comunistes, no ens hem llevat de damunt aquesta pesada manipulació.

SÓC RADICAL. ¿Em deixeu dir-ho ara un poc més alt?

Bèlgica

A Bèlgica estan reconegudes tres llengües oficials. Aquestes són el francés, el neerlandés i l'alemany. El francés és la llengua pròpia de la regió de Valònia, encara que gairebé tota la població belga el coneix i sap parlar-lo amb fluïdesa. El neerlandés es parla a la regió de Flandes i l'alemany és la llengua d'un petit territori de poc més de 100.000 habitants. La capital de l'Estat, Brussel·les, és considerada com a bilingüe en francés i neerlandés.

La única llengua de l'Administració i de l'ensenyament a Flandes és el neerlandés. A Valònia és el francés. A Brussel·les ho són ambdues llengües i a la part alemanya ho és en primer lloc l'alemany i en segon el francés. L'Administració central funciona en les dues llengües, francés i neerlandés. Funcionen a Bèlgica dos sistemes educatius diferents segons la llengua emprada. Inclús les universitats més prestigioses de Bèlgica (la Catòlica de Lovaina i la Lliure de Brussel·les) es divideixen en dues universitats segons el sistema educatiu que empren. Es dóna molt freqüentment el cas de francoparlants que porten els seus fills a escoles monolingües neerlandeses per a que tinguen en un futur més oportunitats laborals siguent bilingües.

A l'exèrcit, cada soldat és enviat a una unitat monolingüe, en francés o neerlandés, segons la llengua que parle. Els oficials superior tenen l'obligació de parlar correctament les dues llengües.

Què passaria si a l'Estat espanyol es plantejara, només es plantejara, un sistema de relacions entre llengües com aquest? Quants milions de persones ho veurien com l'arribada d'alguna cosa pitjor que les set plagues d'Egipte? Quin partit polític podria guanyar unes eleccions si prometera incorporar-ho al seu programa? Per què no existeixen les assignatures d'introducció a la llengua catalana, basca o galega fora dels seus àmbits lingüístics naturals? Segons la Constitució, no són també llengües espanyoles? No serviria això per a que l'alumnat reconeguera, comprenguera i respectara a altres cultures diferents de la seua? Per què tantes persones de l'Estat espanyol no volen ser espanyoles?

Reflexionem.

Qui malbarata, paga.

Sembla ser que el Govern estatal vol impulsar noves mesures per a fomentar l'estalviament d'energia i d'aigua. Aquestes afecten directament a les butxaques de la gent que porta poca cura pel que fa a no malbaratar uns recursos cada vegada més preats. Es tracta dels famosos trams de tarificació. Com més alta siga la facturació, major preu es pagarà per unitat de mesura. Tanmateix, s'abaratiran els consums baixos per a premiar a gent conseqüent amb el medi on viu.

La idea, en principi, no és gens dolenta. Quan s'han desenvolupat milers de campanyes de conscienciació, d'educació, quan s'ha advertit dels riscos que comporta l'esgotament de recursos hídrics i el calfament planetari, quan la gent s'ha cansat de sentir allò del "consum responsable", s'ha comprovat que l'afany consumista implica una sèrie de conductes que entren en contradicció amb els valors que es pretenen inculcar. A més, la proliferació de vivendes unifamiliars, amb els seus jardins, fanals, piscines, etc. intensifiquen els grans consums. Així que, com s'ha comprovat en altres ocasions, la única cosa que queda és tocar allò que crea una consciència major: la butxaca.

De ben segur, la mesura tindrà resultats positius. És trist, però és així. Una societat capitalista, individualista, hedonista, egoista, consumista i alguns altres -istes més, no té la intenció de renunciar a cap plaer, més encara si el veí del costat segueix gaudint del seu balafiar. Benvinguda siga doncs aquest nou sistema de tarificació.

Però no tot és tan bonic. Per sobre d'aquest model planeja una important conseqüència negativa. I aquesta no és una altra que la intensificació de les desigualtats socials i de l'agreujament del sistema de privilegis d'algunes persones. Creu algú que la minoria amb més recursos va a deixar de regar el jardins de la seua mansió perquè pagará un euro més per metre cúbic? Apagaran els seixanta fanals que il·luminen el seu idílic paratge per no pagar 200 € més en la factura final de cada mes? D'aquesta manera són ells els qui queden exempts de fer l'esforç estalviador. Mentretant, nosaltres, de nou els pàries, ens toca fer el major sacrifici.

Com corregir aquests defectes del model? De moltes maneres, si s'és valent. Limitar la capacitat de les piscines, obligatorietat en elles de reutilitzar l'aigua d'un any cap a l'altre, consum màxim d'aigua permés, obligatorietat de reg amb aigua depurada per a jardins a partir de una determinada extensió, instal·lació de panells solars a partir de una determinada potència elèctrica contractada... Dotzenes d'idees es poden aplicar amb imaginació i sense por. Però és clar, no és el mateix enutjar a gent com tu o com jo, que fer-ho a gent poderosa que financia el teu partit. No és cert?

Sobre lluites obreres

N’hi ha obrers que somnien en una societat sense opressors ni oprimits. N’hi ha d’altres que somnien en ser algun dia opressors. Aquest desig es converteix sovint en una obsessió, que provoca que s’intente buscar sempre col·lectius que estiguen per davall a la piràmide social capitalista.

Un dels pitjors terrors que poden tenir és el de sentir-se la darrera merda entre els pàries de la seua terra. Si és menester, provocaran l’aparició de noves classes socials per a alleujar la frustració que els provoca aquesta batofòbia. No és una raresa el trobar-se amb gent així. Només cal anar a un bar de polígon industrial i amb no massa esforç trobareu a un grup de fornits treballadors que, entre somriures satisfets i veus de carajillo, repeteixen (sempre que no parlen de futbol, cotxes o dones) aquestes paraules durant la conversa: LOS MOROS o ELS MOROS. Ho acompanyen sempre amb insults, desqualificacions o improperis, barrejats amb simplificacions màximes, tòpics o mites infundats. Tot això amb la finalitat de creure’s que els altres són persones oprimides i ells no. Ells són una espècie de elit que camina colze a colze amb els patrons i que comparteixen un mateix destí diví dins la societat.

Potser hem de recórrer a una llengua estrangera per a trobar l’adjectiu perfecte per a ells: PARDILLOS.

Ser apolític

"Sóc apolític/a", "no m'interessa la política" o "jo passe dels polítics".

Aquestes són unes de les frasses més freqüents quan sents opinar a la gent jove (i no tan jove). No volen que la política entre a les seues vides. I amb això s'escapoleixen de la complicada situació d'haver de donar el seu punt de vista. És més fàcil així. No s'han de preocupar de veure les avorrides notícies sobre política als telediaris. No perden el temps llegint diaris, articles, ni sentint la ràdio. S'estalvien d'haver de contrastar diferents punts de vista. Ja ho deia Ignacio Ramonet: "Informar-se costa".

"Passe de política". I a més ho diuen també els personatges de moda. Fa uns dies s'ho vaig sentir dir a a la triomfadora de O.T. Beth en una entrevista a la ràdio.

Potser en comptes de dir "Sóc apolític/a", fent creure que tenen una opinió formada, podrien dir "no entenc de política, però no t'ho vaig a dir per a no quedar com un/una ignorant en aquest tema".

Però aquest tema no és una afició. No és com dir que t'agrada el futbol o no. És una responsabilitat com a ciutadans. Entendre de política i interessar-te en ella és una manera de dir-los als polítics que no poden fer el que vullguen. Que estem alerta i que a la mínima que facen alguna cosa deshonesta no se la deixarem passar. Potser no arribarem així a una democràcia plena, però almenys s'aproparà al que realment volem.

Fa molt de temps vaig veure una vinyeta de Forges. En ella un home anava a visitar a un amic a l'hospital. En arribar, el malalt li pregunta: "Com va la política per allà fora?". L'amic respon: "a mi no m'interessa la política". El malalt afegeix: "Cony, ni a mi la medicina!"