FC Sankt Pauli

El barri de Sankt Pauli s'allunya de la imatge rica i elegant d'Hamburg. És un barri obrer on la meitat dels seus habitants són estrangers. Molta de la gent que no treia riquesa del grandiós port ni de la pròspera indústria de la ciutat anava a parar a aquest districte. No obstant això, aquest barri de a penes 35.000 habitants és conegut sobretot pel seu equip de futbol: el FC St. Pauli.

No és un equip famós per la seua trajectòria, ni pels seus inexistents títols. Només ha militat set temporades a la primera divisió alemanya. Però va ser a partir dels anys 70 quan aquest club va perfilar una idiosincràsia i una actitud particular que és, desafortunadament, molt poc freqüent al món actual del futbol mundial. El seu estadi, el Millentorn (21.000 espectadors), es plena setmana rere setmana encara que estiguen en la tercera divisió. Milers de joves onegen pancartes antifeixistes i banderes pirates (l'emblema del club). En 1988 es va mobilitzar l'afició en contra d'un projecte d'uns inversors que preveien la construcció d'un gran estadi, un centre comercial i una ciutat esportiva. El encariment posterior del sòl al seu barri, l'especulació, aburgesament d'un barri obrer o el desallotjament de cases okupes, van ser motiu suficient per promoure manifestacions, minuts de silenci, pintades, etc. El club i els promotors van haver de tornar-se enrere. El poble havia guanyat. Després d'allò, el club va guanyar encara més en militància. Els estaments oficials del club reflexen obertament el seu antifeixisme, antirracisme, antisexisme i antihomofòbia.


Organitzen tots el anys partits i torneigs contra el racisme. Durant l'any del mundial FIFA d'Alemanya 2004 va organitzar un torneig paral·lel amb pobles sense seleccions (Groenlàndia, Zanzíbar, Gibraltar, Tibet, la República turca del nord de Xipre i, com no, la República de Sankt Pauli).
La proporció de dones entre els espectadors és de les majors del món. El seu president ha declarat públicament la seua homosexualitat (cosa impensable en la majoria de clubs). I, com no, el club té el seu propi equip femení.
Gràcies a l'iniciativa del seu jugador Benjamin Adrion, des de fa alguns anys el club ha obert el projecte "visca amb aigua de St. Pauli", mitjançant el qual fan arribar filtres i depuradores a les guarderies de La Havana.
L'estructura administrativa del club és totalment democràtica. No existeix una línia divisòria entre directius i aficionats. Els seguidors poden participar en la gestió de l'equip quan ho demanen. Aquest fet ha motivat que, fins i tot, etnòlegs de l'Universitat d'Hamburg estudien aquest peculiar cas.
És una bona senyal el fet de que els seus aficionats siguen odiats a mort per les nombroses penyes nazis de la lliga alemanya. I no és precisament rivalitat merament esportiva el que n'hi ha, ja que tenen immillorables relacions amb penyes civilitzades d'equips com el Celtic de Glasgow, Athletic de Bilbao, Girondins de Bordeus, Schalke 04 o el Mainz.


Per això, per a una persona que li agrade el futbol com un esport que puga plenar el temps d'oci i per a qui l'assistència a un estadi siga acte social que puga omplir una vesprada de dissabte o diumenge, potser gaudisca del moment en el qual surten al camp el FC St. Pauli i el seu contrincant amb el Hells Bells dels AC/DC sonant per megafonia. Si en aquest moment mires al teu voltant, no veus cap simbologia feixista i sí llibertat i ganes de passar-ho bé, a molts de nosaltres ens agradaria tindre un St. Pauli a la nostra ciutat.
Malauradament, el cas del FC Sankt Pauli és una excepció al món del futbol. Però, no obstant això, serveix per a adonar-nos de que aquest esport no té la culpa de ser víctima d'interessos econòmics, niu de grups feixistes, lloc de refugi per a especuladors i corruptes, arma d'"atontament" del poble, etc. Són algunes persones les culpables de que el futbol siga així, no el futbol en sí. És com si pel fet de que es feren moltes pel·lícules dolentes el món del cinema fera fàstic. El futbol pot ser fascinant, una excusa per al agermanament de persones de diferents ciutats o països, un acte social o, fins i tot, un recurs educatiu. Però clar, encara queda un llarg camí per a que passe això. Ara per ara, la majoria de clubs ajuden econòmicament els grups feixistes com el Real Madrid a Ultra Sur o l'Elx C.F. a la Jove Elx en el cas de la meua ciutat. Per això, la gent que odiem el feixisme no hem de deixar de banda el món del futbol. No és una cosa sense interés, ja que potser el proper diumenge molts xiquets, que només vagen a animar el seu equip, entren en contacte amb (en aparença) una inofensiva penya que els convertisquen en la següent generació d'imbècils feixistes que substituiran els seus cervells per odis irracionals.

Caputxeta vermella

Com podien permetre els cortesans de Versalles que les infantes de palau pensaren per elles mateixes? Mai. L'educació dirigida per a fer-les bones esposes passava per la seua anul·lació com a éssers autònoms. Per tant, fins i tot els contes infantils havien de ser tot un exemple del seu destí a la vida.

El conte de la Caputxeta Vermella, que la tradició francesa anomenava "la falsa àvia", diferia prou del conte adaptat després per Perrault. En la versió popular original, la xiqueta era enganyada pel llop i es ficava amb ell al llit, però una vegada allí s'adonava de que no estava amb la seua àvia. Aleshores, amb un enginyós pla, la Caputxeta diu al llop que necessita eixir a fora per a fer de ventre. El llop accepta amb la condició de que es lligue una cordeta al turmell. Caputxeta ix de la casa, es deslliga la corda, la nua a un arbre i s'escapa de ser menjada com ho havia estat la seua avia uns moments abans.

A la versió adaptada de Perrault, la Caputxeta passava a ser completament ingènua i confiada. A causa de aquest comportament la xiqueta es devorada pel llop. Anys després, els germans Grimm afegiren la figura dels homes caçadors que trauen a Caputxeta de l'estòmac del llop. La moralitat que aquesta versió intentava oferir a les noies de l'època era la de sigueren sempre obedients i s'apartaren de gent i d'idees estranyes.

Com aquest, molts dels contes d'aquesta època són un exemple de transmissió ideològica, elaborada per a conduir a les noies de l'època cap a una submissió complaent. Per a una personalitat en formació, com la de una xiqueta, seria convenient eradicar i substituir aquestes històries de nines dòcils i princeses necessitades d'un príncep blau per unes altres que reafirmen la seua condició de persones actives, independentment del seu sexe. Pot semblar excessiu pensar que un simple conte pot determinar les futures actituds d'una nena, però és que són molts petits elements de la seua infància (jocs, joguines, expressions, comportaments dels adults, televisió, pautes de consum, etc.) les que juntes sí que poden provocar aquest futur comportament. Tota pedra fa paret, i si traiem una nova pedra de aquest mur del sexisme, potser servisca per a que pel buit que deixe la pedra, córrega una ràfega d'aire fresc que ens permeta respirar un poquet millor a totes i tots els qui ens considerem persones.

Alacant i Elx

Fa uns dies m'enviava un bon amic un article aparegut al diari Información comparant el desenvolupament recent de dos ciutats tan pròximes i tan diferents com són Alacant i Elx. En ell, s' assenyalava que mentre Elx ha sabut eixir amb dignitat d'una greu crisi industrial i ha sabut construir un projecte de futur conservant la pròpia identitat, Alacant viu en una permanent improvisació, sense projecte de ciutat i amb una imatge projectada que reflexa una accelerada decadència i pèrdua d'oportunitats.

És cert que Alacant s'està tornant cada vegada menys habitable i que l'equip de govern d'Elx (amb major o menor encert) té unes línies directrius generals clares sobre quin model de ciutat vol per al futur. Però després de veure el resultat de les darreres eleccions municipals les reflexions que podem fer sobre la percepció del ciutadà són moltes. A Alacant, després de destrossar la ciutat i d'haver-la convertit en un d'aquells pobles andalusos del segle XIX dominats per un cacic (en aquest cas el cacic no és altre que Enrique Ortiz), la ciutadania els ha premiat amb una clara majoria absoluta, obviant els nombrosos casos de corrupció que es troben als tribunals. Elx, que comparativament amb Alacant, ha progressat a un ritme infinitament superior, ha vist com a les eleccions, el seu equip de govern ha patit un sever càstig i al punt ha estat de perdre l'alcaldia.
Tan allunyada està la percepció de la realitat de la realitat mateixa? O és que de veritat la majoria de la gent prefereix el model (o "no model") alacantí al d'Elx? Són molts els raonament que se m'acudeixen, però destacaria, entre ells, aquestos:

- S'ha produït una certa "futbolització" de la política. Això és que els partits polítics, per a molta gent, han deixat de tindre una identificació de classe i ara, ser del PP o del PSOE és com ser del Barça o del Madrid. I el mateix ocorre si escoltes la Cope o la Ser que si lliges el Marca o l'Sport. Molts són del seu partit polític preferit i el defensaran faça el què faça. Tots els arguments del seu partit seran assimilats i defensats, i totes les actuacions de l'altre partit tindran el seu atac corresponent. Tant se val si ets de família rica o si cobres 600 euros al mes. Ets del PP perquè ets del PP.

- Les eleccions municipals, per a altra gent, són una mena de sessió de control al govern nacional. Aquells que han estat en contra de la derogació del transvasament de l'Ebre, contra la política antiterrorista, la política autonòmica, etc. votaran al PP encara que aquestes qüestions tinguen molt poc a veure amb la política municipal. Pensen que una pèrdua de vots del PSOE a nivell municipal serà un càstig per al PSOE a nivell estatal.

- N'hi ha un tercer raonament que, per a mi, és el més preocupant. I és que de vegades pense que les característiques del model de ciutat d'Alacant s'assemblen més a les característiques de la societat de consum actual. Per a una persona que va de la seua casa al treball, del treball a sa casa, de sa casa al centre comercial i del centre comercial a un pub irlandés o a una discoteca, ¿presenta algun dèficit Alacant? Cada vegada més gent, seduïda per la publicitat, basa el seu creixement personal en l'oci del consum. No és ja que es consumisca per a gaudir de l'oci. És que el fet de consumir és ja un oci. No necessiten un centre històric acondicionat per a passejar, parcs per a oxigenar la ciutat, centres municipals que oferisquen una variada oferta cultural o llocs per a practicar activitats esportives. No. Només els fa falta uns accessos ràpids a un centre comercial segur i amb una gran oferta d'espais per a comprar. Mai se n'adonaran de la pèrdua d'identitat de la seua ciutat perquè allò en el qual s'identifiquen és amb les seues marques preferides, iguals a Alacant que a Santander o a Roma. Creuen que el progrés d'una ciutat és la diversificació de la seua oferta comercial. Una ciutat amb un Ikea està més desenvolupada que una que no el tinga. No volen la ciutat del poble, sinò la ciutat de l'individu. I en tot això potser que Alacant porte avantatge sobre Elx.

Serà un perill si els polítics se n'adonen que no és necessari fer una ciutat habitable, racional i amb projectes de futur per a tindre el favor dels ciutadans. Confie en que l'obertura de El Corte Inglés o el Media Markt a Elx no haja estat el començ d'una nova etapa per a aquesta bonica ciutat.

Canvi climàtic (i III)

Tercera i darrera part d'aquest "especial" dedicat al canvi climàtic. Intentaré no donar més la brasa fins que no em tornen a tocar la moral amb més parides oposades a tot rigor científic. Si segueixen amb articles com el què estic dedicant-me a comentar, hauré de fundar un nou bloc monotemàtic.

Bé, vaig prometre explicar la meua teoria del per què d'algunes teories conscientment publicades encara que es conega la seua falta de rigor científic per part de l'autor.

Hem de distingir dos actors en aquest procés:

1. Els científics. Malgrat el suposat "consens" del qual parlen pràcticament en tots els articles a favor de les tesis del calfament apocalíptic, la realitat és ben diferent. Dels 2.500 firmants del darrer informe de l'IPCC, només 51 van participar en la seua redacció. La majoria de la resta només eren pseudoburòcrates que aportaren la signatura. En una recent enquesta a 133 climatòlegs alemanys, només el 37% es subscrivien les tesis de l'IPCC. Aquells científics que es declaren escèptics han estat apartats escandalosament de mitjans divulgatius de masses com la revista "Nature" o de les notícies que apareixen totes les setmanes als mitjans generalistes. Hi ha una pràctica de molts departaments universitaris que és la de "abaixar-se els pantalons". Mossegar-se la llengua si no volen ser desacreditats i apartats dels medis científics més prestigiosos.
   
2. Els polítics. Els mitjans de producció energètica tradicionals estan patint una crisi que fa perillar l'estabilitat econòmica mundial. El petroli està cada vegada més car, en mans de països inestables i, en alguns casos, enemics de les superpotències econòmiques (Iran, Veneçuela, Rússia). La Unió Europea es troba en una posició realment perillosa enfront una possible crisi energètica, ja que és molt depenent de l'exterior en carbó, gas o petroli. Cal buscar noves fonts d'energia segures que garanteixen el futur energètic europeu. Les energies renovables estan molt lluny d'estar en condicions de substituir les fonts tradicionals. L'energia nuclear es presenta com la alternativa idònia. Els principals exportadors d'urani són països amics (Canadà, Austràlia). Les reserves estan augmentant gràcies a l'encariment del mineral, que fa que algunes explotacions passen a ser rentables. Les noves centrals de tercera generació i les de quarta, en un futur no molt llunyà, aprofiten en molt major grau l'urani, eliminen problemes derivats del residus i són més segures. Només queda un problema: l'opinió pública és molt adversa enfront una nova revolució nuclear (al 2005, l'Eurobaròmetre assenyalava que només el 12% de la població donava suport a un futur amb energia nuclear) i alguns països ja havien dit que el seu futur no passava per l'energia nuclear, com el Regne Unit (no més centrals nuclears a partir de 2003), Holanda (tancament de la seua central abans de 2013), Alemanya (tancament de totes les centrals abans de 2024) o Itàlia (sense centrals). No obstant això, aquestos països estan revisant les seues polítiques energètiques, plantejant l'expansió de centrals nuclears al seu territori. Casualment, totes les justificacions tenen la finalitat d'evitar el "desastre climàtic". Aquí us deixe alguns enllaços: Regne Unit(i aquí), Alemanya, Itàlia, Holanda, J. Almunia com a candidat a president del Govern (1999), J. Almunia com a comisari europeu (2007)
   

Presentar l'energia nuclear com un "mal menor" que ens lliurarà de un "mal major" serà l'única manera de que els ciutadans europeus accepten la creació d'una xarxa de centrals nuclears al seu territori. The Economist, la revista més prestigiosa entre els empresaris, deia: "La indústria nuclear ha de persuadir a la gent de que és neta, barata i suficientment segura com per a confiar amb ella sense el suport d'un govern". També hi ha hagut declaracions de l'IPCC en les quals es reclama directament la construcció de centrals nuclears per a frenar el "canvi climàtic". I la perla la deixa George W. Bush, que resumeix tot allò diguent en una frase: "Si realment estan preocupats pels gasos d'efecte hivernacle, aleshores donaran suport a l'energia nuclear". Si Austràlia i els Estats Units no van firmar el protocol de Kioto, va ser per altres raons i interessos diferents que un altre dia explicaré.

Com a conclusió, una xarxa d'interessos econòmics, geopolítics i acadèmics estan darrere de tot allò que envolta a les teories del canvi climàtic d'origen humà. Un sector de científics es beneficia de la elaboració i divulgació d'una sèrie de tesis que preveuen un negre futur com a conseqüència de les accions de ésser humà sobre el clima terrestre. Aquestos informes són utilitzat per alguns estats (sobretot de la Unió Europea) per a crear una opinió pública favorable a un nou boom nuclear que els garanteixa la independència energètica.

Hi ha un perill evident en la difusió d'aquestes teories. El discurs ecologista s'està monopolitzant entorn el canvi climàtic i en una hipotètica enquesta és probable que la major part de la gent establira el canvi climàtic com el principal problema ecològic. Arribarà un dia en el qual s'enfonse aquest mite, quan no vegem l'Horta de València sota la Mediterrània, quan no estiguem amb catàstrofes dia sí dia també o quan (probablement d'aquí a quinze anys) les temperatures baixen bruscament degut al mínim solar que ens afectarà. Llavors, el moviment ecologista patirà un descrèdit absolut i la gent deixarà de banda el respecte pel medi, pensant que tot és un engany més. Ja hi ha editorials filofeixistes com la de Libros libres que publiquen llibres de científics escèptics. La Cope i Libertad Digital aporten nombroses proves dels enganys climàtics. La dreta està tenint una arma perfecta per a atacar a l'esquerra en un dels seus discursos senyers: l'ecologisme. Les paraules de Rajoy sobre el seu cosí no van ser solament una anècdota.

Sóc un ecologista convençut, però al costa de la senyera del meu planeta i dels éssers vius que l'habiten, està la senyera del rigor científic, de la veritat i del seny.

M'han quedat moltes coses a dir, molts detalls que ressenyar, però pense que per hui ja heu tingut prou dosi de canvi climàtic. Algun altre dia no podré aguantar-me i hauré d'escriure alguna cosa més sobre el tema. Gràcies per a arribar fins aquí llegint. Espere no haver cansat a ningú.

Canvi climàtic (II)

Continue amb el comentari de l’article referent al nou fitxatge de l’Al Gore, el físic Antonio Ruiz de Elvira, publicat al diari Público del 28-10-2007 (pàg. 7).

Centrant-nos en l’article, el propi periodista ja ens diu que la seua postura oscil·la entre el rigor científic i l’pessimisme. Jo apostaria més per la segona opció, ja que comença dient que “estamos en un punto muy, muy crítico”.

Ja he parlat abans del tema del gel a Groenlàndia. Però al cos de l’article diu que “el hielo en los polos se está derritiendo a un ritmo mucho mayor del esperado”. Li sobrava el plural, ja que, encara que a l'Àrtic, la banquisa està minvant, la tendència al pol sud és la contrària. (estrany calfament "global").

Al següent pàrraf afirma que la situació serà irreversible en 16 o 17 anys, potser 20. Si fóra així, mai haguerem eixit del clima del fanerozoic, on la concentració de CO2 a l'atmosfera era 25 vegades major que a l'actualitat. A continuació llença una nova profecia apocalíptica dient que mitja Espanya deixarà de viure de allò que ha viscut sempre i l'altra mitja es quedarà sense aigua. Deduïm que ens quedarem sense aigua aquells que no tenim aigua, la indústria basca tancarà perquè augmentarà 5 graus la temperatura o que part de Castella es lliurarà de les gelades i per això no podrà cultivar res. Si no explica millor les argumentacions, no m'entere de res. I després acusa a Rajoy de dir "tonterías". Potser s'entendria millor del què creu amb Rajoy.

Més tard, intenta demostrar que el canvi climàtic ja el tenim damunt, i ho fa posant-lo com a causa de un fenomen tan estrany en aquestes terres com és la "gota freda" a l'octubre. Diu que són conseqüència de que "el Mediterráneo está tan caliente como una olla de vapor". Senyor Ruiz, el fet de què la Mediterrània conserve a l'octubre part de la calor acumulada a l'estiu és una de les causes naturals de la intensificació de les precipitacions relacionades amb les gotes fredes, tal com va ocórrer el més passat a la Marina Alta, el 3/11/1987 a Gandia (720 mm en un dia) o a la capçalera del riu Guadalentín el 15/10/1879 (600 mm en una hora). No és cert que fa tres setmanes la Mediterrània tinguera unes temperatures fora de l'habitual. Fins i tot estava una miqueta més fred del què és normal, com podem veure aquí. Si aquesta tardor ha estat especialment prolífica en l'aparició de gotes fredes a la Mediterrània ibèrica (fins a quatre en un més), és perquè l'anticicló de les Açores ha desobeït les catastrofistes prediccions de l'IPCC i porta des de la primavera sense fer-nos gairebé cap visita, deixant via lliure als despreniment d'aquestes bosses d'aire fred. Recordem que els "experts" del canvi climàtic anuncien des de fa temps el potenciament d'aquest anticicló en la nostra Península. Però clar, encara que s'equivoquen, li donen la volta a la truita i aquestes pluges també són conseqüència del calfament planetari.

D'altra banda, referint-se als incendis de Califòrnia, em causa un dubte: o bé el periodista no ha plasmat correctament el què Ruiz havia dit, o és que el propi Ruiz va entrar en el terreny de l'absurd. Diu que aquestos incendis tenen a veure amb el fet de què Califòrnia depén de l'aigua de les nevades de les Muntanyes Rocoses. És com si diguérem que un incendi a prop de Benidorm té a veure amb que les nostres comarques depenen de les nevades a la Serralada Ibèrica, que envien aigua per al trasvassament Tajo-Segura. A més, arriba a dir de l'aigua de les Rocoses que "se está acabando. De ahí las sequías que sufren". Sembla mentida que un "expert" en clima no sàpiga que són les sequeres les què provoquen que l'aigua s'acabe, no a l'inrevés. I acaba amb una nova profecia apocalíptica: "en 30 o 40 años se van a quedar sin agua para beber. Y en España tenemos una situación muy parecida y nadie ve nada". Señor Ruiz, aclarem les coses:

- Amb els espectaculars progressos dels darrers anys en matèria de dessalament, segurament dins de 30 o 40 anys, a Califòrnia no hauran de preocupar-se de si el riu Colorado porta aigua o no per a beure.

- Aquesta sequera a Califòrnia, encara que ha estat forta, no ha superat a la dels anys 30 (anomenada dustbowl o taça de pols) ni a la dels anys 50.

- Com les rèpliques han d'estar basades en dades, aquí us deixe un mapa de l'1 de març amb els espessors de neu de l'oest dels Estats Units. Encara que es troben en una època de sequera no estan tan allunyats de la mitjana. La major part del territori està entre el 70 i 100% dels valor mitjans, la qual cosa no defineix una situació extrema.

- Els incendis forestals a Califòrnia en octubre són freqüents degut als anomenats "vents de Santa Anna", que són corrents càlides i molt seques que bufen des de l'interior per diferències de pressió en aquestes dates. Enguany, unes pluges a l'hivern van afavorir el creixement del sotbosc i una primavera i estiu molt secs el van convertir en material inflamable de primera qualitat, la qual cosa van agreujar el risc de grans incendis. Una inoportuna plaga d'escarabats negres va debilitar i assecar una mica més el bosc i la manca de pressupostos per a portar a terme una eficaç actuació preventiva van ser els ingredients per a que passara allò que va passar. Però cap d'aquestos factors estan fora de la normalitat climàtica de la regió.

El més greu de les falsedats d'aquest article de Ruiz de Elvira no és que haja pogut errar a l'interpretar dades, cosa que pot ocórrer si desconeixes un tema (un article meu parlant sobre genètica podria ser vertaderament desastrós). Allò que em preocupa és que el senyor Ruiz sap que està mentint. Les dades que he emprat per a desmentir les seues afirmacions segur que les ha de conéixer una persona que, segons diu ell, es dedica a la climatologia. I m'estranya que un físic com ell no conega a la perfecció el procés de formació d'una gota freda, per exemple.

Per què diu tot això, i per què ho fa amb profusió als mitjans de comunicació de masses? Per a no cansar-vos més explicaré la meua hipòtesi al següent article. Per a complementar el tema us deixe amb una entrevista a Manuel Toharia, eminent científic i director del museu de les Ciències Príncep Felip de València.

Canvi climàtic (I)

No us confoneu: les paraules de Rajoy de l’altre dia restant importància a les teories sobre el canvi climàtic no tenien base científica. Només era part de l’estratègia del “si tu dius blanc, jo dic negre”. Per això puc salvar-me en no donar-li la raó al tio Mariano.

I és que cada vegada sóc més escèptic en tot el renou que estan muntant amb el suposat calfament global. Pense que tinc la suficient formació acadèmica universitària com per a poder opinar amb una sòlida base científica sobre el tema. I la notícia que vaig poder llegir ahir al diari Público (pàg. 7), va ser per a arrencar-me els pocs pèls que encara em queden al cap. Era una entrevista feta a Antonio Ruiz de Elvira, físic i assessor científic d’Al Gore El titular ja era suficientment alarmista com per a aventurar-me a la lectura de l’article: “Si Groenlandia se deshiela, el agua inundará Sevilla”. En un principi, aquesta afirmació ja és falsa, ja que la descongelació de tot el gel groenlandès equivaldria a una pujada del nivell de la mar de 7 metres, i Sevilla està a 20 metres sobre aquest nivell. Però bé, imaginem que en comptes de dir “Sevilla” ha dit “Doñana”. En aquest cas no li faltaria la raó, de la mateixa manera que si jo dic que si cau un gran meteorit sobre Elx el palmerar desapareix. Però la qüestió és la següent: es descongelarà Groenlàndia?

Ni en el més pessimista del ja de per sí pessimista informe del IPCC (panell intergovernamental sobre el canvi climàtic) s’arribaria a una temperatura suficient com per a fondre més que una mínima part d’un enorme tros de gel de més de 3.000 metres de profunditat a algunes desenes de graus sota zero. Si alguna cosa s’està discutint en sectors científics seriosos és si davant un hipotètic calfament terrestre, Groenlàndia guanyaria o perdria gel. És cert que l’illa està veient com les glaceres costaneres retrocedeixen des de fa més d’un segle, però també és cert que l’augment de temperatura està provocant a l’interior una major acumulació de gel procedent de l’intensificació de les precipitacions de neu.

En cas de ser negatiu el balanç, l’IPCC pronostica una elevació del nivell de la mar de ¡¡¡ 10 centímetres !!! En el cas de la NASA, aquest augment està xifrat en 4 cm (veure figura). No sé, però crec que es queda un poc per davall del nivell necessari per a inundar “el altar myjor de la Catedral de Sevilla” o “la costa de Huelva, Cádiz, la Huerta de Valencia...”.

I això és només el titular. Per a no cansar-vos més, ho deixe de moment aquí. En el següent article entraré a comentar el cos de l’entrevista. No té desperdici.

Chávez i Alejandro Sanz

“HUGO CHÁVEZ AMORDAZA A ALEJANDRO SANZ”

Aquest era el titular del diari El País que vaig poder trobar el 10/10/2007 a la secció de cultura. Vaig llegir la notícia completa i immediatament l’escepticisme va fer que em posara a investigar si allò que es comentava era cert. I és que segons El País, el dia 1 de novembre estava previst un concert del cantant al Poliedro de Caracas. La vengativitat del president veneçolà ha fet que s’enrecorde d’unes paraules que va pronunciar Alejandro Sanz en 2004 dient que no li agradava Chavez. Per això, ha decidit prohibir l’actuació programada.

Allò que de primeres em va fer sospitar (apart de la ja de per sí odi del Grupo Prisa cap a la revolució bolivariana a Veneçuela) va ser que les acusacions estaven fetes amb poca claritat. “Nadie da una versión oficial de lo sucedido, pero todo el mundo sabe que Hugo Chávez tiene buena memoria” (todo el mundo? És que han fet l’enquesta?) , “La suspensión parece que tiene que ver con estas afirmaciones (referint-se a les paraules de Sanz criticant a Chávez)”, “No sabemos la razón por la que se ha cancelado expresamente solamente la actuación de Sanz (deien els organitzadors, l’empresa Evenpro)”. Malgrat tots aquestos dubtes el titular de la notícia era contundent.

Bé, investigant vaig poder traure aquestes dades importants:

- El Poliedro va passar a titularitat pública el passat mes de setembre, per a destinar-lo a activitats relacionades amb la universitat. També es podrà utilitzar per a actes culturals si el preu de les entrades el fa accessible per a tot el món.

- L’estat del recinte era deficient i per aquesta causa anaven a portar-se a terme obres d’acondicionament. Per aquesta raó es va suspendre un acte el 8 d’octubre i estaven pendents de revisió tres dates més.

- Es respectaven les actuacions que estaven ja contractades, com el concert de Serrat i Sabina del 9 de novembre.

- Malgrat haver venut 8.000 entrades, Evenpro encara no havia firmat un contracte d’arrendament del recinte. A més, va anunciar a la seua pàgina web que el concert no estava suspés, i que estaven negociant un nou lloc per a realitzar l’acte.

- Les crítiques de Alejandro Sanz a les quals es referia el diari deien de Chávez: "No me gusta. A mí, si me dieran tres millones de firmas para que dejara de cantar, dejaría de cantar de inmediato". Donen la impressió de ser suaus per a fer encara més cruel el suposat atac de Chávez a la llibertat d’expressió. No obstant això, ometen unes altres declaracions de Sanz, com les que al diari Clarín manifestaven que Chávez era un assassí i el comparava amb Hitler, Franco o Pinochet. També acusava a l’esquerra llatinoamericana de ser feixista.

- Actualment ja s’ha posat nova dat per al concert d’Alejandro Sanz a Caracas. Serà el proper 14 de febrer i el recinte potser siga l’estadi universitari de beisbol, propietat de la fundació UCV, vinculada a la Universitat Central de Veneçuela. O siga, que és el mateix ministre que “suposadament” va prohibir el recinte el què ara segurament oferirà unes instal·lacions també dependents del Ministeri d’Educació Superior. Sembla una contradicció, no? Però no us preocupeu. Aquesta notícia no serà portada de El País ni de cap diari de gran difusió.

En definitiva, així és com es manipula una notícia amb la finalitat d’oferir un estat d’opinió favorable als interessos de un determinat grup empresarial o polític. Recordem que un dels principals accionistes del grupo PRISA és el Grupo Cisneros, que domina la indústria dels mitjans de comunicació de Veneçuela, i que, per descomptat, és opositora del govern de Chávez.

Llastima que això només ho sapiguem uns pocs. Mentrestant seguirem esperant una altra desinformació sobre Veneçuela. Estarem atents.