Tancats, apartats, separats de tota realitat. S'han inventat un món feliç, irreal. Per a això els serveixen els diners: per a tancar-se. Tenen por, molta por. Estan paranoics. Se senten el centre de totes les mirades quan són fora de la seua gàbia. Tot el món és un possible atracador, lladre o assassí que està preparant l'oportunitat per a atacar-los. No confien en ningú que no siga com ells. Les diferències els fan por. Potser han conegut la llibertat fa alguns anys, però els seus fills i filles no. Han nascut ja dins la burbuixa. La realitat la veuen des de la finestreta del 4x4-tanc o a través d'una televisió en la que també busquen la irrealitat. Són insegurs amb sí mateixos, per això busquen l'admiració de la gent que els envolta amb coses materials, que són les úniques coses amb les quals creuen ser superiors. I ho exploten rodejant-se de tota mena de luxes inútils. La paraula "privat" l'admiren. S'ha convertit en un adjectiu sinònim de "és del nostre món". Són envejats per molta gent, que s’ha vist encisada per la seua abundància i que ha decidit imitar-los. I com no poden permetre’s tant de luxe, viuen en residencials tancades de “sèrie B”, adquireixen els mateixos temors i aparenten. Sobretot aparenten. Però en el fons els rics envegen. Envegen a tota la gent que per a ser feliç no necessita ni un 5% del què ells tenen. A la gent que només amb una bona ombra, un amic i una cervesa barata desprén alegria durant tota una vesprada. L'enveja els surt amb les mirades per damunt el muscle, amb el menyspreu, amb els somriures visiblement satisfets. Envegen la felicitat que dóna la llibertat, i per això odien aquesta paraula. Per què es suïcidaven els milionaris arruinats pel crack de la borsa al 1929? Sense les coses materials ja no eren res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada