Ecuador, Ucraïna, Turquía... Aquesta setmana aquestos són els procesos electorals que s'han produït al món. Els distints mitjans de comunicació així ens ho han fet veure. Un a un, tots els països democràtics passen pels diaris generals quan els ciudatans són convocats a les urnes.
I a Cuba? Segurament la majoria de la gent respondrà que a Cuba no hi ha democràcia. No tenen eleccions perquè és una dictadura on el cap d'estat es perpetua i s'encarrega en tot moment de sometre a la població als seus dessitjos. Si jo no intentara buscar un poc més enllà dels grans mitjans de comunicació de masses, també creuria això.
Però sí. A Cuba hi ha eleccions, descaradament silenciades cada dos anys i mig fora de l'illa. El proper 21 d'octubre tots els cubans majors de 16 anys estan convocats per a triar els seus representants. No caiguem en la tentació de dir: "són una farsa les eleccions perquè només es pot votar al Partit Comunista de Cuba". No, no és un sistema electoral basat en els partits polítics, sinò en les persones. A l'estat espanyol es trien partits. Aquestos nomenen les persones que ocuparan els càrrecs. A Cuba qualsevol pot ser candidat només amb alçar la ma a una assemblea, sense pagar ni un pes i sense necessitat de comptar amb una poderosa maquinària de propaganda electoral. És una democràcia de baix a dalt.
Expliquem-ho: Primerament es convoquen les assemblees de nominació de candidats. Constisteixen en reunions de veïns de cada barri, demarcació o àrea rural, de lliure assistència, en les que trien per majoria a la persona què els representarà entre tots aquells assistents que ho dessitgen. En 2005 van haver més de 41.000 assemblees en les que van participar 8 milions de cubans (el 81% de l'electorat). Quan cada àrea té el seu candidat, s'exposa a nivell de demarcacions electorals les fotos i biografies dels candidats de cada una d'elles. Cada circumscripció electoral ha de tindre entre 2 i 8 delegats sorgits de cada una de les assemblees.
L'elecció dels membres de l'Assemblea Popular té lloc en una data única, i fins el dia de les votacions, les fotos dels candidats i les seues biografies a nivell de mèrits socials són exposades en panells públics. No és necessari que el candidat siga afiliat al PCC. Es tria un diputat per cada 20.000 habitants o fracció major de 10.000 i cada municipi triarà com a mínim a dos diputats. Està prohibida la propaganda electoral. Si en la primera volta cap candidat arriba al 50% dels vots es farà una segona volta una setmana després.
Desde les primeres eleccions, la participació ha estat impresionant (més del 95% a totes les convocatòries). El procés i el reconte és públic i les persones que vigilen les urnes són escolars. Fidel Castro va ser un dels candidats triats a la provincia de Santiago de Cuba.
És convenient dir que l'oposició al règim es va movilitzar demanant el vot en blanc o nul, però en 1998 no van obtindre més d'un 5% de resultats.
Una vegada constituida l'Assemblea Nacional pels diputats triats, s'elegeixen quins d'aquestos formen el Consell d'Estat, que tria al president, que serà cap d'estat i cap de govern.
Sembla ser que per als formadors d'opinió dels nostres indrets, qualsevol cosa que no siga una democràcia representativa basada en partits polítics, no és democràcia. Tot i que el sistema cubà siga, segurament, el què més s'aproxime a la democràcia directa en tot el món. Moltes vegades, el Parlament es traslada a les universitats, a centres industrials o rurals i requereix la participació ciutadana per a analitzar i discutir les iniciatives proposades.
No és un sistema perfecte, però. És millor que el què tenim? Creuriem més en la política si tinguerem més responsabilitat en les decissions que ens afecten?
2 comentaris:
molt interessant perque també sóc víctima d'eixa no-informació.
vaja per davant que cuba no em pareixerà mai una democràcia a la seua forma actual. principalment, perque la democràcia és més que l'acte de votar i comporta també una serie de drets civils que desgraixadament no existeixen encara a cuba.
dit això, també és cert que des de cuba se'n poden traure bones idees per extendre la nostra pròpia democràcia (per supost insuficient): idees com una democràcia més participativa, més directa i més preocupada per l'igualtat económica i social dels seus ciutadans.
(perdó per les faltes que segur n'hauràn)
Bé, des d'aquí no podem saber ben bé el grau de llibertats de l'illa, ja que la desinformació és constant. Per exemple: fa uns pocs any (des)informaven que Castro havia prohibit l'entrada a Cuba de premsa estrangera. El què realment passava era que a l'empresa privada que es dedicava a portar aquesta premsa no li resultava rentable econòmicament aquesta activitat i ho va deixar.
Allò més trist és que els mitjans de comunicació només van donar la notícia errònia.
Està clar que no és un sistema perfecte, però hui per hui ha quedat demostrat que pot ser un sistema molt exitós per als països del tercer món, ja que ha aconseguit un grau d'alfabetització del 100% i una esperança de vida major que la dels EEUU. N'hi ha pobresa, però no hi ha misèria. Ningú mor de fam. La cobertura sanitària és envejable. I no sabem el què passaria si no existira el bloqueig dels Estats Units.
Publica un comentari a l'entrada