N’hi ha obrers que somnien en una societat sense opressors ni oprimits. N’hi ha d’altres que somnien en ser algun dia opressors. Aquest desig es converteix sovint en una obsessió, que provoca que s’intente buscar sempre col·lectius que estiguen per davall a la piràmide social capitalista.
Un dels pitjors terrors que poden tenir és el de sentir-se la darrera merda entre els pàries de la seua terra. Si és menester, provocaran l’aparició de noves classes socials per a alleujar la frustració que els provoca aquesta batofòbia. No és una raresa el trobar-se amb gent així. Només cal anar a un bar de polígon industrial i amb no massa esforç trobareu a un grup de fornits treballadors que, entre somriures satisfets i veus de carajillo, repeteixen (sempre que no parlen de futbol, cotxes o dones) aquestes paraules durant la conversa: LOS MOROS o ELS MOROS. Ho acompanyen sempre amb insults, desqualificacions o improperis, barrejats amb simplificacions màximes, tòpics o mites infundats. Tot això amb la finalitat de creure’s que els altres són persones oprimides i ells no. Ells són una espècie de elit que camina colze a colze amb els patrons i que comparteixen un mateix destí diví dins la societat.
Potser hem de recórrer a una llengua estrangera per a trobar l’adjectiu perfecte per a ells: PARDILLOS.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada