On és la frontera entre l'egoisme i l'altruisme? Sembla una incoherència tractant-se de dos paraules antònimes. Però la realitat humana és de vegades tan complexa que actituds com l'egoisme i l'altruisme són més pròximes del què ens pensem.
Una persona, quan arriba a l'edat adulta, es marca uns objectius a la vida, defineix la seua personalitat i actua segons uns principis que ella considera ètics, correctes o justificats. Si la persona arriba a fer realitat allò que s'ha proposat, arriba a la satisfacció i felicitat personal. Si hom actua buscant inexorablement aquesta satisfacció personal es converteix en egoista. I sota aquest supòsit, tots i totes som egoistes pràcticament a cada moment.
La meua formació m'ha impulsat a comportar-me a la vida d'acord a un principis basats en la justícia, la solidaritat i el respecte. Cada vegada que aporte una quantitat de diners a una organització solidària, compre al comerç just o ajude a una persona o col·lectiu, he complit amb els meus principis. Això em causa una profunda satisfacció personal, cosa que m'impulsa a repetir el comportament en un futur. El meu egoisme s'ha fos amb l'altruisme.
Ayn Rand, magnífica filòsofa d'origen rus, va crear el concepte d'egoisme racional, segons el qual cada individu cercava la satisfacció dels seus projectes racionals com a fi de la seua vida. Això s'havia de fer sense violentar els drets racionals dels demés ni acceptar que es violenten els propis. En contraposició estava el concepte d'egoisme irracional, que entrega l'individu als propis capritxos. A aquestos els anomenava egoistes sense ego.
Generalment solem dir que la societat de hui en dia és cada vegada més egoista. Ens referim en realitat a l'egoisme irracional. Quan els principis d'un individu estan basats en el benefici personal, podem dir que la satisfacció pròpia s'alimenta de la satisfacció pròpia, creant un cercle tancat on tot gira envers un mateix.
Fixem-nos en la publicitat. Comptabilitzem els anuncis que exalcen el col·lectiu i aquells que ho fan amb l'individu o nucli privat. I ara a pensar...
Una persona, quan arriba a l'edat adulta, es marca uns objectius a la vida, defineix la seua personalitat i actua segons uns principis que ella considera ètics, correctes o justificats. Si la persona arriba a fer realitat allò que s'ha proposat, arriba a la satisfacció i felicitat personal. Si hom actua buscant inexorablement aquesta satisfacció personal es converteix en egoista. I sota aquest supòsit, tots i totes som egoistes pràcticament a cada moment.
La meua formació m'ha impulsat a comportar-me a la vida d'acord a un principis basats en la justícia, la solidaritat i el respecte. Cada vegada que aporte una quantitat de diners a una organització solidària, compre al comerç just o ajude a una persona o col·lectiu, he complit amb els meus principis. Això em causa una profunda satisfacció personal, cosa que m'impulsa a repetir el comportament en un futur. El meu egoisme s'ha fos amb l'altruisme.
Ayn Rand, magnífica filòsofa d'origen rus, va crear el concepte d'egoisme racional, segons el qual cada individu cercava la satisfacció dels seus projectes racionals com a fi de la seua vida. Això s'havia de fer sense violentar els drets racionals dels demés ni acceptar que es violenten els propis. En contraposició estava el concepte d'egoisme irracional, que entrega l'individu als propis capritxos. A aquestos els anomenava egoistes sense ego.
Generalment solem dir que la societat de hui en dia és cada vegada més egoista. Ens referim en realitat a l'egoisme irracional. Quan els principis d'un individu estan basats en el benefici personal, podem dir que la satisfacció pròpia s'alimenta de la satisfacció pròpia, creant un cercle tancat on tot gira envers un mateix.
Fixem-nos en la publicitat. Comptabilitzem els anuncis que exalcen el col·lectiu i aquells que ho fan amb l'individu o nucli privat. I ara a pensar...
4 comentaris:
El egoismo es una constante desde la infancia. Los niños sólo se ven a ellos mismos, y el entorno queda reducido a la relación que guarde con ellos mismos. Una de las etapas de la evolución de la persona consiste precisamente en la comprensión del entorno, la percepción y afecto hacia las personas por lo que son y no por lo que esperemos de ellos. El problema viene en algunas personas, que parece que esa etapa no la hayan llegado a superar nunca.
Muy interesante es ese concepto de egoísmo racional a través del cual el hombre busca su bien propio en su propia realización como persona. Me recuerda a la verdadera Ley del mínimo esfuerzo, que supone que las personas realizan su trabajo con antelación y en buena forma, para no sufrir retrasos ni deber realizar repeticiones innecesarias (evitar incremento de esfuerzo y de tiempo indeseados = esfuerzo mínimo).
Ambas actitudes buscan la realización de una actitud negativa, que encauzada racionalmente, provoca resultados positivos (frente al vitalismo, que acaba produciendo nefastos). En sí, el tema que planteas da lugar a bastante reflexión.
Y sobre la televisión, no opino, ya que dejé de verla hará cosa de 2-3 años (si me interesa alguna película o documental me los bajo). Te recomiendo la experiencia: acabas notando que es un trasto innecesario, y tras pasar un rato frente a ella, acabas haciendo caso al impulso de levantarte y hacer otra cosa.
Salud y libertad.
Buenos apuntes los tuyos. Es verdad, este tema da mucho de sí. Lo mejor es que permite mirar hacia nuestro interior y comprender un poco mejor nuestro propio comportamiento. De esa manera conseguimos percibir actitudes negativas que no conocíamos y rectificar, que es una de las cosas más hermosas que puede realizar una persona.
Tampoco puedo decir que sea un televidente. Puedo pasar semanas sin encender la televisión. Sin embargo, de vez en cuando conviene echarle un vistazo porque es uno de los espejos más fieles en el que se refleja la sociedad de masas. Interesante si uno intenta comprender aquellos comportamientos sociales que nos parecen inexplicables. Y poco más.
Salud compañero.
Lamentablemente pienso que nos movemos en un mundo más y más egoista, donde se pierden los valores sociales e incluso los vínculos familiares y con los amigos.
Todo está marcado por el dinero y el consumo y da igual si sabemos que es lo que está estudiando hoy nuestro hijo, o si mi amigo está enfermo,...o a qué se dedica, pero dinero y consumo que no falte.
En fin todavía hay lucecitas en el camino que son faros de vida ante tanta oscuridad.
Un saludo
M'ha semblat molt interessant aquest post. Sempre havia pensat en l'altruisme com una mena d'egoisme perquè, al cap i a la fi, considerava que féiem les coses altruistament perquè ens sentíem bé fent-les, aleshores pensava que l'altruisme no deixava de ser una forma d'egoisme. És un pensament que tenia des de l'adolescència (segur que era un tema d'aquestos que parlàvem en l'assignatura d'ètica a l'institut, hehehe) i no l'havia reflexionat massa després.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada