Corria el minut 95 de partit, el Saragossa anava guanyant-li al Sevilla per 2 a 1. El jugador de l'equip aragonés, Diogo, li xafa la mà a Luiz Fabiano quan disputaven una pilota. Després tot es precipita. Els jugadors s'insulten mutuament i aleshores s'embrollen en una baralla a punyades.
Lamentable. Sobre tot quan aquestos jugadors són les figures a imitar de milers de xiquets. Al dia següent, l'actitud dels informatius va ser també lamentable. En comptes d'ocultar aquesta acció i dedicar-se a allò que encara té de bonic el futbol, semblava que el partit havia estat una espècie d'introducció a l'agressió. No importa que els xiquets-esponja que absorbeixen tot el què veuen pogueren aprendre cadascun dels moviments de boxa dels futbolistes. Allò important era el morbo de la notícia, el què la gent cerca per eixir de la monotonia.
Vaig parar atenció per veure què cosa deien de l'acció. Sí, tot eren paraules de rebuig. Que si aquestes són les coses que mai s'han de veure a un camp de futbol, que si el mal exemple, que si l'esportivitat... Però vaig poder veure la baralla repetida tres vegades. I això va passar en les notícies de tres cadenes diferents.
Estem desaprofitant un mitjà del qual es podrien traure beneficis en matèria d'educació, i han construït un mitjà que contribueix a crear monstres. El què importa són els beneficis econòmics de les empreses. Vol la gent morbo? Donem-li morbo. Tot per l'audiència.
Ara recorde una de les frases que va dir la veu que comentava la "jugada": Aquestes són les coses que mai s'haurien de veure a un camp de futbol. Ni a la televisió, doneu exemple.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada