Violencia de gènere. Un home possessiu i insegur de si mateix paga la seua frustració amb la persona que hi és més a prop d'ell. Moltes vegades es repeteix la mateixa història. Que no acabem assumint-ho com un mal endèmic i inevitable a la nostra societat. 65 victimes mortals portem enguany, segons les estadístiques oficials, moltes denúncies i casos que mai eixiran a la llum.
Però el dia 14 de desembre vaig veure a la premsa un cas, el qual em negue a ficar dins el sac de tots els altres. Un home de 89 anys ofegaba amb un mocador a la seua esposa de 80. Ella portava anys patint una enfermetat als ossos i el fatídic Alzheimer avançat. Gairebé no podia caminar i no recordava res d'allò que l'envoltava. Segons els veïns la parella era modèlica i molt carinyosa. El marit sempre estava pendent d'ella i la cuidava en tot moment.
Potser hauriem de traure aquest succés del debat sobre la violència contra les dones i portar-lo al de l'eutanàsia.Tot sembla indicar que el marit, que estimava a la seua muller tant com a ell mateix, no va poder suportar la seua angúnia. No és fàcil veure a una persona, sempre en plena vitalitat, que de sobte pateix quan no reconeix ni tan sols als seus fills i a més no pot ni caminar. L'amor del marit va decidir, per instint, posar fi al patiment. Tal vegada ja havien parlat del tema alguna en alguna ocassió, "més val estar mort que sense viure", i ell va complir lo promés.
Després de acabar amb la vida de la seua esposa, ell es va penjar.
Cal contabilitzar aquest succés com un assassinat més a la negra llista de la violència contra les dones? Jo crec que no. Tot seria un suïcidi en parella, semblant a molts altres com el de "Romeu i Julieta". Amor, simplement amor.
Però el dia 14 de desembre vaig veure a la premsa un cas, el qual em negue a ficar dins el sac de tots els altres. Un home de 89 anys ofegaba amb un mocador a la seua esposa de 80. Ella portava anys patint una enfermetat als ossos i el fatídic Alzheimer avançat. Gairebé no podia caminar i no recordava res d'allò que l'envoltava. Segons els veïns la parella era modèlica i molt carinyosa. El marit sempre estava pendent d'ella i la cuidava en tot moment.
Potser hauriem de traure aquest succés del debat sobre la violència contra les dones i portar-lo al de l'eutanàsia.Tot sembla indicar que el marit, que estimava a la seua muller tant com a ell mateix, no va poder suportar la seua angúnia. No és fàcil veure a una persona, sempre en plena vitalitat, que de sobte pateix quan no reconeix ni tan sols als seus fills i a més no pot ni caminar. L'amor del marit va decidir, per instint, posar fi al patiment. Tal vegada ja havien parlat del tema alguna en alguna ocassió, "més val estar mort que sense viure", i ell va complir lo promés.
Després de acabar amb la vida de la seua esposa, ell es va penjar.
Cal contabilitzar aquest succés com un assassinat més a la negra llista de la violència contra les dones? Jo crec que no. Tot seria un suïcidi en parella, semblant a molts altres com el de "Romeu i Julieta". Amor, simplement amor.
7 comentaris:
Es una historia que plantea un dilema moral bastante complejo:
-Por un lado está el derecho a una vida digna, y a la eutanasia.
-Pero por el otro, cabe la pregunta de hasta qué punto es moralmente aceptable el aplicar la eutanasia sobre alguien que, aunque supuestamente hubiese querido recibirla, no haya dejado constancia de su deseo expreso.
Ya sé que suena un poco utópico, pero todo esto se resolvería si al igual que hubiese una base de datos de aquellos que voluntariamente firman la donación de sus órganos tras su muerte, hubiese otra de aqeuellos que querrían morir en caso de quedar en estado vegetativo.
En este caso, parece que el hombre actuó de buena fé y no pudiendo soportar el ver a su esposa en ese estado. Veremos cómo se le aplica la justicia y cómo interpreta las leyes el juez en este caso.
Salud.
Evidentemente el caso es como tú lo expones. Es un dilema moral y por eso he querido exponerlo en el blog para poder reflexionar sobre ello.
Debería estar legalizada la eutanasia y que en cada historial clínico estuviese expuesto el deseo a morir dignamente. Esa es mi opinión, aunque acepto que otros tengan la suya. Es difícil el tema.
Por desgracia, el juez ya no tiene nada que decir en este caso. El hombre decidió suicidarse junto a su esposa.
Un saludo.
No sé dónde he leído que para dejar de morir, basta con dejar de vivir.
Lo triste es que a este hombre no le haya quedado más remedio que matar a su mujer.
Ruth, no he encontrado esa frase por ningún lado, pero es muy buena. La guardaré en el cajón de las citas magistrales.
Saludos y un abrazo
Bé, aquest tema està ara contemplat en una llei de voluntats anticipades. El malat, quan encara està bé de facultats mentals, deixa escrit el seu desig sobre el que s'ha de fer amb ell quan s'encontre en mal estat. Davant testimonis o notari, manifesta que no vol que se li allargue la vida, amb mesures cruentes, quan ja no hi ha res a fer i sols té un mal pronòstic. En el cas de la dona, en un món medicalitzat, on tenim apareills que permeten allargar fins al límit la vida, si se'ls hagués informat d'aquesta possibilitat, el marit no figuraria ara com un home més que practica la violència de gènere.
Pense que és un tema sobre el qual hi hauria d'haver molta més informació perquè tots i totes puguerem prendre una decisió acurada i amb tota la informació que ens calga.
Sobre aquest mateix tema, us faig una proposta: la vostra opinió sobre el "Ramón Sampedro" italià. Aquest home sols podia ja menejar les parpelles, i va ser ajudat per un metge per posar fi a la seua vida.
L'esglesia s'ha negat a soterrar-lo catòlicament.
Espere les vostres opinions....
Salutacions i bones festes.
En aquest cas que havia exposat, la dona no era una malalta terminal, i per això només era possible l'eutanasia per a posar fi al seu patiment, cosa que no era legal. Això donava al cas la dificultat que presentava.
Pel que fa al "Ramón Sampedro" italià, jo veig absolutament ètic que si algú demana morir quan la situació és anguniosa com al seu cas, han d'acomplir-se els seus dessitjos. Una cosa és viure i una altra és romandre amb vida.
El què ha fet l'esgléssia em sembla una postura purament mediàtica, perquè, que jo sàpiga, mai se li ha negat el soterrament catòlic a un suïcida. I conec casos propers a mi. El Vaticà pretén ficar por entre els catòlics que defenen aquestos procediments. És com dir-los: "vosaltres feu el què vullgueu, però no anireu al cel com a cristians. Nosaltres ens encarregarem d'això". Però pel que he sentit, no els ha eixit bé la jugada. Dins el temple els feligresos van increpar al retor preguntant-li per què l'esgléssia actuava d'aquesta manera. I com ells milions de cristians més arreu del món.
Bueno, Ravalense, feliz año nuevo.
Con las elecciones nos espera un 2007 movidito...
Publica un comentari a l'entrada