Un dels pocs moments en els quals veig la televisió és en l'estona en què apague el reproductor de DVD després de veure una pel·licula. Això em va passar ahir, i un reportatge em va cridar l'atenció. Parlaven dels tres xiquets que van ser detinguts l'altre dia després de furtar un BMW i conduir-lo a gran velocitat perseguits per la policia. La reportera del programa havia aconseguit entrar al barri on vivien els nens i va conversar amb ells. No vaig poder seguir el reportatge sencer. Va ser només un avanç, però en vaig tindre prou.
Tres xiquets de 8, 10 i 13 anys, habitant infravivendes en la Jungla, un barri marginal de Madrid. Els carrers no estan asfaltats i no cal ser massa llest per a poder intuir problemes com l'atur, drogues, delinqüència, pobresa, exclusió social corrent pels carrers al costat d'aquestos nens. Semblava que només havien trencat un vidre jugant al baló. Era normal agafar un cotxe per a arribar a sa casa perquè feia molt de fred. La policia també era una cosa normal. Havia estat una aventura, i semblaven orgullosos recordant que havien fet el mateix que anys enrere van fer dos dels seus ídols: El Vaquilla i El Torete.
No vull exculpar als tres menors. Sols busque una explicació. Quan no es té res, perdre és molt difícil. Una detenció o una condemna per a qualsevol persona de classe mitjana o alta, suposa una greu taca que ens farà més difícils les nostres aspiracions de futur acomodat. Quan ja has nascut amb la taca, quan veus que el més acomodat del teu barri ho és precisament gràcies a la delinqüència, quan veus probable morir abans dels 40 anys, quan el llarg termini és la setmana vinent, quan els intents d'eixir del cercle viciós només porten a la frustració, quan tot això es junta amb 40 impediments més, ja has perdut.
Si vas a jugar un partit de futbol decisiu, i abans de començar l'arbitre ja ha entregat les actes amb un resultat en contra de huit a zero, ¿qui es pren el partit amb trascendència? No és senzill. N'hi ha qui pren el camí de l'honradesa, però n'hi ha qui no. Estic segur de que no n'hi ha major nombre de persones dolentes a La Jungla que a qualsevol barri acomodat. El què passa és que la manifestació de la maldat és diferent segons el lloc. Un ionqui eixirà a la pàgina de succesos d'un diari per haver furtat 1.000 euros en un atracament a un bar. Un empresari pot haver furtat desenes de milers d'euros a tots defraudant a Hisenda i pot haver explotat a centenars de treballadors. És un delinqüent, però per a molts és un triomfador i molt possiblement mai serà jutjat. Segur que algú de nosaltres ha comprat algun producte malgrat que sapiguera que havia estat fabricat per xiquets en altres països. En aquest cas ni tan sols haurà fet res d'il·legal.
Com buscar sol·lucions per a què casos com els dels xiquets aquestos no es repetixquen? De moment serà complicat. Vivim immersos en un sistema que necessita de les desigualtats. Si uns tenen molt és perquè molts altres no tenen res. I ara, des de que va caure el Mur, el Sistema tampoc ha de demostrar-li a ningú que el capitalisme permet oferir una qualitat de vida òptima als habitants del primer món. Si esperem que la causa del problema sol·lucione el problema, anem apanyats. De moment podem oferir una de les ajudes que millor els vindrà: comprensió i oportunitats. Cal la integració. No és cert allò que diuen de què "no volen integrar-se". Això és causa de un procés històric d'acció-reacció. Si tallem la acció tot serà més fàcil. Però no oblidem que no serà la sol·lució definitiva fins que no tallem de veritat amb la causa-arrel.
Tres xiquets de 8, 10 i 13 anys, habitant infravivendes en la Jungla, un barri marginal de Madrid. Els carrers no estan asfaltats i no cal ser massa llest per a poder intuir problemes com l'atur, drogues, delinqüència, pobresa, exclusió social corrent pels carrers al costat d'aquestos nens. Semblava que només havien trencat un vidre jugant al baló. Era normal agafar un cotxe per a arribar a sa casa perquè feia molt de fred. La policia també era una cosa normal. Havia estat una aventura, i semblaven orgullosos recordant que havien fet el mateix que anys enrere van fer dos dels seus ídols: El Vaquilla i El Torete.
No vull exculpar als tres menors. Sols busque una explicació. Quan no es té res, perdre és molt difícil. Una detenció o una condemna per a qualsevol persona de classe mitjana o alta, suposa una greu taca que ens farà més difícils les nostres aspiracions de futur acomodat. Quan ja has nascut amb la taca, quan veus que el més acomodat del teu barri ho és precisament gràcies a la delinqüència, quan veus probable morir abans dels 40 anys, quan el llarg termini és la setmana vinent, quan els intents d'eixir del cercle viciós només porten a la frustració, quan tot això es junta amb 40 impediments més, ja has perdut.
Si vas a jugar un partit de futbol decisiu, i abans de començar l'arbitre ja ha entregat les actes amb un resultat en contra de huit a zero, ¿qui es pren el partit amb trascendència? No és senzill. N'hi ha qui pren el camí de l'honradesa, però n'hi ha qui no. Estic segur de que no n'hi ha major nombre de persones dolentes a La Jungla que a qualsevol barri acomodat. El què passa és que la manifestació de la maldat és diferent segons el lloc. Un ionqui eixirà a la pàgina de succesos d'un diari per haver furtat 1.000 euros en un atracament a un bar. Un empresari pot haver furtat desenes de milers d'euros a tots defraudant a Hisenda i pot haver explotat a centenars de treballadors. És un delinqüent, però per a molts és un triomfador i molt possiblement mai serà jutjat. Segur que algú de nosaltres ha comprat algun producte malgrat que sapiguera que havia estat fabricat per xiquets en altres països. En aquest cas ni tan sols haurà fet res d'il·legal.
Com buscar sol·lucions per a què casos com els dels xiquets aquestos no es repetixquen? De moment serà complicat. Vivim immersos en un sistema que necessita de les desigualtats. Si uns tenen molt és perquè molts altres no tenen res. I ara, des de que va caure el Mur, el Sistema tampoc ha de demostrar-li a ningú que el capitalisme permet oferir una qualitat de vida òptima als habitants del primer món. Si esperem que la causa del problema sol·lucione el problema, anem apanyats. De moment podem oferir una de les ajudes que millor els vindrà: comprensió i oportunitats. Cal la integració. No és cert allò que diuen de què "no volen integrar-se". Això és causa de un procés històric d'acció-reacció. Si tallem la acció tot serà més fàcil. Però no oblidem que no serà la sol·lució definitiva fins que no tallem de veritat amb la causa-arrel.
4 comentaris:
Para empezar, yo creo que su problema no es haber robado un coche; eso sólo es el síntoma.
Francamente, no creo que tenga arreglo. Todos somos responsables en cierta medida de la pobreza porque ésta no es más que una consecuencia del sistema en el que vivimos.
La solución es cambiar el sistema. Hoy en día eso parece más que complicado. Pero también se decía eso mismo en el medievo con el feudalismo. Torres más altas han caído...
Pero para cambiar la sociedad actual, hace falta que la mayor parte de la sociedad tenga ganas de llevar a cabo ese cambio. Sin embargo, en España ese gran conglomerado está formado por una clase media que, aunque endeudada hasa los 75 para pagarse una casa y un coche, ya creen que el sistema actual es el mejor de los posibles y lo único que se puede hacer es aguantar. Una clase media que sin tener verdaderos motivos para ello, se ha aburguesado desde hace tiempo. No hay ganas de mejora, siquiera de la propia situación personal.
También es imposible que pueda cambiar, pues las altas esferas (Bildeberg, Trilateral...) ya se han preocupado de que las poblaciones de los países desarrollados estén TV-narcotizadas, a la par que con niveles de ocupación (estrés) y preoupación suficientemente altos como para estar adormecidas. En un mundo en que todo lo que no salga en los medios no existe, es por tanto, harto improbable.
Eso es todo por hoy, salud y libertad.
Es una visión muy pesimista, pero parecida a mi punto de vista. No sé quien decía que un pesimista es un optimista bien informado.
Publica un comentari a l'entrada