Quina bona idea va tenir l'alcalde de San Fulgencio ara fa 25 anys. Seduït per Justo Quesada, promotor de Ciudad Quesada a Rojales, va decidir requalificar la major part de la Serra del Molar per a construir un gran nucli residencial de nova planta. Tot semblaven avantatges. Injecció de diners per a l'Ajuntament (i supose que per a algú més) mitjançant les llicencies concedides. Gent enriquida per la venda d'uns terrenys improductius. El nombre d'habitants del municipi augmentaria considerablement, amb la qual cosa el pressupost municipal també seria més gran. Més població significaria més col·locació, més dinamització, atracció per a la indústria, serveis privats, turisme, etc.
Mans a l'obra. Les modestes i barates vivendes construïdes es van publicitar sobretot al Regne Unit, d'on vingueren la major part dels compradors. Vivendes adossades amb jardí, amplis carrers, tranquil·litat. Un autèntic oasi (com el nom d'una de les urbanitzacions què existeixen a la zona).
Ha passat un quart de segle. Una cosa són els desitjos i un altra la realitat. El nombre d'empadronats del municipi ha passat de 1.500 a 10.000, però el nombre real de residents supera els 25.000. El problema és que l'Estat calcula el pressupost d'un municipi a partir del nombre d'empadronats, però el poble ha d'oferir serveis per a tots els residents. A més, la baixa densitat de poblament de la urbanització fa créixer les despeses públiques en aspectes com les infraestructures viaris o la xarxa d'aigua potable. Ja s'han produït protestes de les associacions de residents per la precària situació dels viaris i dels serveis.
L'edat mitjana del residents de La Marina se situa en els 70 anys, cosa que genera un nul interès per part de les indústries que busquen una localització òptima. El sector serveis ho aclapara tot. Una altra conseqüència és que l'avançada edat dels habitants d'aquest i d'altres conjunts residencials del voltant han bloquejat el Hospital comarcal de la Vega Baixa. A la porta d'aquest centre sanitari ja vaig poder veure una pintada que deia: Guiris fuera.
No sols va vindre gent gran a viure aquí. Hi ha gent jove que també es va veure atreta per la idea de viure sota un sol etern, cosa que ha fet que una escola que està pensada per a 200 alumnes en tinga 450. A més, els mestres es veuen amb la dificultat d'educar a xiquets que venen sense saber castellà i que han creat grups separats dels nens autòctons.
La gent del poble creu que les prioritats de l'Ajuntament, pel què fa als serveis, és per als de la urbanització. Segurament tenen raó, però les regidories tenen les mans agafades. Les associacions de residents, davant el seu descontent, ja han amenaçat amb crear un grup polític, el qual es presentaria a les eleccions municipals. Òbviament, les guanyarien, ja que els estrangers representen el 75% de la població de San Fulgencio, el percentatge més alt de tot l'Estat espanyol.
Els diners de les llicències que es van concedir ja s'han acabat. Per a no entrar en un dèficit municipal insostenible, l'Ajuntament ha de concedir noves llicencies, i la urbanització s'està estenent com una gran taca d'oli, cosa que farà que el problema augmente proporcionalment amb el tamany. Quan ja no quede sòl on construir és quan arribarà el col·lapse total. Llavors, l'alcalde de la gloriosa idea potser estiga de vacances a Tahití prenent saborosos còctels.
Quan parle del tema de la urbanització massiva al nostre territori, no em base en supòsits si a 15 km. de la meua ciutat tinc l'exemple de com evolucionaran aquestos atemptats contra la ordenació territorial. Aquí està la realitat. Ara qui vullga reflexionar, que reflexione.
Mans a l'obra. Les modestes i barates vivendes construïdes es van publicitar sobretot al Regne Unit, d'on vingueren la major part dels compradors. Vivendes adossades amb jardí, amplis carrers, tranquil·litat. Un autèntic oasi (com el nom d'una de les urbanitzacions què existeixen a la zona).
Ha passat un quart de segle. Una cosa són els desitjos i un altra la realitat. El nombre d'empadronats del municipi ha passat de 1.500 a 10.000, però el nombre real de residents supera els 25.000. El problema és que l'Estat calcula el pressupost d'un municipi a partir del nombre d'empadronats, però el poble ha d'oferir serveis per a tots els residents. A més, la baixa densitat de poblament de la urbanització fa créixer les despeses públiques en aspectes com les infraestructures viaris o la xarxa d'aigua potable. Ja s'han produït protestes de les associacions de residents per la precària situació dels viaris i dels serveis.
L'edat mitjana del residents de La Marina se situa en els 70 anys, cosa que genera un nul interès per part de les indústries que busquen una localització òptima. El sector serveis ho aclapara tot. Una altra conseqüència és que l'avançada edat dels habitants d'aquest i d'altres conjunts residencials del voltant han bloquejat el Hospital comarcal de la Vega Baixa. A la porta d'aquest centre sanitari ja vaig poder veure una pintada que deia: Guiris fuera.
No sols va vindre gent gran a viure aquí. Hi ha gent jove que també es va veure atreta per la idea de viure sota un sol etern, cosa que ha fet que una escola que està pensada per a 200 alumnes en tinga 450. A més, els mestres es veuen amb la dificultat d'educar a xiquets que venen sense saber castellà i que han creat grups separats dels nens autòctons.
La gent del poble creu que les prioritats de l'Ajuntament, pel què fa als serveis, és per als de la urbanització. Segurament tenen raó, però les regidories tenen les mans agafades. Les associacions de residents, davant el seu descontent, ja han amenaçat amb crear un grup polític, el qual es presentaria a les eleccions municipals. Òbviament, les guanyarien, ja que els estrangers representen el 75% de la població de San Fulgencio, el percentatge més alt de tot l'Estat espanyol.
Els diners de les llicències que es van concedir ja s'han acabat. Per a no entrar en un dèficit municipal insostenible, l'Ajuntament ha de concedir noves llicencies, i la urbanització s'està estenent com una gran taca d'oli, cosa que farà que el problema augmente proporcionalment amb el tamany. Quan ja no quede sòl on construir és quan arribarà el col·lapse total. Llavors, l'alcalde de la gloriosa idea potser estiga de vacances a Tahití prenent saborosos còctels.
Quan parle del tema de la urbanització massiva al nostre territori, no em base en supòsits si a 15 km. de la meua ciutat tinc l'exemple de com evolucionaran aquestos atemptats contra la ordenació territorial. Aquí està la realitat. Ara qui vullga reflexionar, que reflexione.
6 comentaris:
La verdad que en su día se llenarían bien los bolsillos. Al final la pena de todo es que parece que la única solución está en construir...pan para hoy hambre para mañana, dentro de x años volverá a ocurrir el mismo problema, se llenarán los bolsillos los mismos...para entonces puestos a recalificar, se recalificará hasta el mar...y luego en el aire...aunque nosotros ya habremos hipotecado nuestro planeta y habremos llevado nuestra vida a la bancarrota.
Un saludo
Iba a decir que es una pena... pero en realidad es una vergüenza y una desgracia, al igual que los mencionados dirigentes municipales unos sinvergüenzas y unos desgraciados. Sorprende la incapacidad de gobierno y la poca visión de futuro de quienes ocupan cargos de responsabilidad tan altos. Está claro que si nadie en el Consistorio toma el toro por los cuernos, según como describes la situación, las arcas municipales entrarán en la más absoluta de las bancarrotas. Veremos qué solución dan al problema cuando reviente la burbuja inmobiliaria.
Relacionado con el tema, está el problema de la inmigración. Todo los emigrantes del Norte (UK, Alemania...) son gentes que no cotizan, son una carga para la Seguridad Social y además han sido promotores indirectos de la explosión urbanística en los litorales Levantino y Andaluz. Pero como bien indicas, interesan a promotores y constructores.
Salud y libertad.
Y todavía habrá pueblos que pongan el nombre de estos delincuentes a sus calles. Sin ir más lejos, en la urbanización La Marina ya hay una de las calles principales que se llama "Justo Quesada", el promotor.
En fin, a veces dan ganas de largarse a una pequeña isla y olvidarse de los mamones estos. Pero luego pienso que también es mi deber como ciudadano resistir mientras pueda, aunque sea con rabietas.
Salud.
No puc afegir res més del que has dit. Chapeau!!!
Gran entrada. Una fantástica exposición de un futuro cercano.
A grandes urbanizaciones, grandes problemas. Estoy harta de oir que urbanización es sinónimo de prosperidad. La pena es que los ciudadanos se dejan engañar con estas monsergas y permiten que sus ayuntamientos hagan estas barbaridades.
Gràcies pels elogis. Fan que un segueixca tenint il·lusió en deixar al Racó aquelles cosetes que dia a dia se'm passen pel cap.
Gràcies a totes i tots.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada