Lorenzo

Lorenzo era un xic poc espavilat, ja ho deien tots al seu voltant des de que va començar a dir les seues primeres paraules. A l’escola havia d’estudiar diàriament si volia traure un cinc pelat. Però la seua màxima dificultat van ser sempre els idiomes. Era absolutament incapaç de pronunciar una sola paraula en cap llengua que no fóra la de la seua ciutat natal: Valladolid. Es rodejava de desenes de diccionaris per a traduir totes aquelles paraules estrangeres al seu idioma natal. No podia pronunciar ni un simple “Yes”. La gent el mirava com un animal estrany. Quan escoltava música deia als seus amics: “Ponme una canción de los Cantos Rodados”. Un company li responia “Querrás decir de los Rolling Stones”. Ell sempre responia el mateix: “Es que yo no entiendol inglés”. Desenes de riures esclataven al seu voltant. Els xiquets eren cruels amb el seu problema. “¿De quien es esta canción?” “de Miguelito Campoviejo” “Jajaja, que se llama Mike Oldfield, burro” “Es que yo no entiendol inglés”. La història continuava: “que no es Marcos Pantanos. Que ha ganado el Tour Marco Pantani” “Es que yo no entiendo el italiano”.

En clase d’anglés, a l’escola, mai va aconseguir superar el zero de nota. William Shakespeare es transformava, segons ell, en Guillermo Sacudelanza. Sempre el mateix: “Es que yo no entiendo inglés”. Avui dia, als 24 anys, encara no ha tret el graduat escolar. Tots els anys intentant traure’s l’anglés. Impossible. La seua vida és un fracàs. Aquells que no el respecten es riuen a la seua cara amb les seues traduccions. Aquells que es tallen un poquet, s’aguanten el riure o fingixen anar al bany per a esclatar allí. I és clar. Continua solter.

Gràcies a un familiar seu que treballa a TVE, va aconseguir una invitació per a anar al programa “Tengo una pregunta para usted”. Li van haver d’escriure una pregunta perquè a ell només se li ocorregueren algunes com ¿Usted veía La vuelta al mundo de Guillermo Niebla? o ¿Le gusta el helado de todas las frutas?. El seu cunyat va ser l’encarregat de donar-li un paperet amb allò que tenia que llegir-li a Josep Lluís Carod-Rovira. “Todo está controlado, no puede meter la pata”. Però sí, la va ficar. Aquí baix deixe l'enllaç al vídeo amb la seua intervenció.

Tot i que li va ocòrrer el de sempre, aquesta vegada va ser diferent. Al dia següent, a la COPE, el pseudoperiodista Federico Jiménez Losantos y el seu equip van rebre la seua incapacitat amb aplaudiments. Per primera vegada no es va sentir incomprés en aquest món de políglotes.

http://www.youtube.com/watch?v=QNjTZaKj9_s&mode=related&search=

No hi ha democràcia a Cuba?

Ecuador, Ucraïna, Turquía... Aquesta setmana aquestos són els procesos electorals que s'han produït al món. Els distints mitjans de comunicació així ens ho han fet veure. Un a un, tots els països democràtics passen pels diaris generals quan els ciudatans són convocats a les urnes.

I a Cuba? Segurament la majoria de la gent respondrà que a Cuba no hi ha democràcia. No tenen eleccions perquè és una dictadura on el cap d'estat es perpetua i s'encarrega en tot moment de sometre a la població als seus dessitjos. Si jo no intentara buscar un poc més enllà dels grans mitjans de comunicació de masses, també creuria això.

Però sí. A Cuba hi ha eleccions, descaradament silenciades cada dos anys i mig fora de l'illa. El proper 21 d'octubre tots els cubans majors de 16 anys estan convocats per a triar els seus representants. No caiguem en la tentació de dir: "són una farsa les eleccions perquè només es pot votar al Partit Comunista de Cuba". No, no és un sistema electoral basat en els partits polítics, sinò en les persones. A l'estat espanyol es trien partits. Aquestos nomenen les persones que ocuparan els càrrecs. A Cuba qualsevol pot ser candidat només amb alçar la ma a una assemblea, sense pagar ni un pes i sense necessitat de comptar amb una poderosa maquinària de propaganda electoral. És una democràcia de baix a dalt.

Expliquem-ho: Primerament es convoquen les assemblees de nominació de candidats. Constisteixen en reunions de veïns de cada barri, demarcació o àrea rural, de lliure assistència, en les que trien per majoria a la persona què els representarà entre tots aquells assistents que ho dessitgen. En 2005 van haver més de 41.000 assemblees en les que van participar 8 milions de cubans (el 81% de l'electorat). Quan cada àrea té el seu candidat, s'exposa a nivell de demarcacions electorals les fotos i biografies dels candidats de cada una d'elles. Cada circumscripció electoral ha de tindre entre 2 i 8 delegats sorgits de cada una de les assemblees.

L'elecció dels membres de l'Assemblea Popular té lloc en una data única, i fins el dia de les votacions, les fotos dels candidats i les seues biografies a nivell de mèrits socials són exposades en panells públics. No és necessari que el candidat siga afiliat al PCC. Es tria un diputat per cada 20.000 habitants o fracció major de 10.000 i cada municipi triarà com a mínim a dos diputats. Està prohibida la propaganda electoral. Si en la primera volta cap candidat arriba al 50% dels vots es farà una segona volta una setmana després.

Desde les primeres eleccions, la participació ha estat impresionant (més del 95% a totes les convocatòries). El procés i el reconte és públic i les persones que vigilen les urnes són escolars. Fidel Castro va ser un dels candidats triats a la provincia de Santiago de Cuba.

És convenient dir que l'oposició al règim es va movilitzar demanant el vot en blanc o nul, però en 1998 no van obtindre més d'un 5% de resultats.

Una vegada constituida l'Assemblea Nacional pels diputats triats, s'elegeixen quins d'aquestos formen el Consell d'Estat, que tria al president, que serà cap d'estat i cap de govern.

Sembla ser que per als formadors d'opinió dels nostres indrets, qualsevol cosa que no siga una democràcia representativa basada en partits polítics, no és democràcia. Tot i que el sistema cubà siga, segurament, el què més s'aproxime a la democràcia directa en tot el món. Moltes vegades, el Parlament es traslada a les universitats, a centres industrials o rurals i requereix la participació ciutadana per a analitzar i discutir les iniciatives proposades.

No és un sistema perfecte, però. És millor que el què tenim? Creuriem més en la política si tinguerem més responsabilitat en les decissions que ens afecten?

Sobre toponímia

Històricament, quan un poble ha intentat dominar a un altre, una de les humiliacions que patien els dominats era (i encara és) la manipulació de la toponímia. Quan n'hi han destruccions físiques a un territori, aquesta manipulació queda en un segon terme dins de la catàstrofe. Però una vegada portada a terme la reconstrucció, la dominació lingüística continua, i fins i tot pot intensificar-se.

Els noms geogràfics, en la majoria dels casos, han anat adaptant-se al parlar de la gent d'un determinat lloc durant segles. L'evolució d'unes quantes lletres pot tenir plasmada una bona part de la història d'un municipi. De vegades l'aspecte físic o humà més característic d'un poble queda reflexat en el seu topònim. Per això, la imposició d'una traducció a una llengua forastera sense cap rigor històric podriem considerar-la com un delicte cultural de primer ordre.

Un dels casos més tristos ha estat el de la capital de l'Imperi Maia, Cusco, que en quitxua vol dir "centre o melic del món". Quan arribaren els conqueridors, no es van conformar amb destruir una civilització sinò que van passar a anomenar la ciutat "Cuzco", que en castellà vol dir "gos xicotet".

Al País Valencià, les rivalitats entre Castella i la Corona d'Aragó, la posterior dominació d'aquesta després de la Guerra de Successió i la dictadura franquista, ja al segle XX, van significar la traducció indiscrimanada i sense cap rigor de molts dels nostres topònims més representatius, sobretot si sonaven a català. Aquí tenim alguns exemples:

- Col·locació de vocals al final de noms acabats en consonants (Elx > Elche, Alacant > Alicante, Crevillent > Crevillente, Albalat > Albalate).

- En molts topònims acabats en vocal tònica s'afegia una consonant (Castelló > Castellón, Redovà > Redován, El Fondó de les Neus > Hondón de las Nieves).

- La Vila Joiosa significa en castellà La Villa Alegre, però el nom que li van donar va ser Villajoyosa.

- Mutxamel és un topònim d'origen àrab o fins i tot anterior, però aquest poble va haver de patir durant molts anys el nóm de Muchamiel, quan no té res a veure amb la mel ni amb la seua producció.

- La Torre de les Maçanes vol dir la torre dels hospedatges, però en molts mapes encara podem trobar-lo com Torremanzanas. *

És cert que algunes llengües adapten topònims estrangers a la seua fonètica (Zaragoza > Saragossa, Huesca > Osca), però és dolorós quan s'imposa aquesta adaptació com a única denominació oficial a casa dels altres. Actualment, molts municipis han decidit tornar-li la oficialitat exclusiva al topònim propi. En canvi, a ciutats com Alacant, el topònim esta desapareixent de la parla popular i està éssent relegat als camps del folclore i als documents oficials bilingües.

¿Per què al País Basc i a Catalunya ha costat tan poc recuperar la normalitat toponímica i al País Valencià estem encara com estem? Quan un poble no reconeix la llengua com un dels seus patrimonis més valuosos, està condemnat a perdre la part més important de la seua identitat.


* No dispose de proves documentals, però em va comentar una persona de fiabilitat que existia algun mapa o mapes on venia escrit Beniduerme en comptes de Benidorm.

Disculpes

Perdoneu, però degut a una errada de configuració, la possibilitat d'escriure comentaris ha estat temporalment fora de servei. A partir d'ara podeu deixar els vostres comentaris de nou.

Gràcies.

Manipulacions

A l'Estat espanyol portem ja unes quantes reformes educatives, amb canvis de matèries, cicles, edats obligatòries d'escolarització, etc. Els centres educatius, tant se val si són públics o privats, han de cenyir-se als plans corresponents i als continguts, objectius i procediments plasmats a les currícula de cada assignatura. Les conselleries d'educació de cada comunitat autònoma han de vigilar que a cada centre s'acompleixca aquest currículum oficial obligatòriament.

Bé, tot això és perfectament normal i ocorre a la major part de països. No sol ser notícia el sistema educatiu d'un país en les pàgines internacionals. Però si aquest país és Veneçuela i el seu president triat democràticament a les urnes és Hugo Chávez, la cosa canvia. Ahir la notícia més important d'America Llatina era aquesta: "CHÁVEZ AMENAZA CON CERRAR LOS COLEGIOS PRIVADOS QUE RECHACEN LA SUPERVISIÓN ESTATAL" (El Mundo, 18-09-07). El titular, que en sí no és fals, està marcat per aquestes "puntadetes sublimilals" en forma de "amenaçar", "prohibir", "controlar", que rodegen sempre a les notícies relacionades amb Chávez. D'aquesta manera el lector, oient o televident reforça l'opinió de que és un dictador tirànic fet a les velles maneres.

El nou pla d'estudis plasmat en les Escoles Bolivarianes és un ambiciós projecte que persegueix una educació integral del xiquet des dels zero anys (incloent el dinar diari al col·legi) dins d'un esperit crític on els continguts de les matèries es preparen atenent primer a les especifitats locals per a després anar a l'escala regional, nacional, continental i mundial. Intenta donar una òptica nacional veneçolana integrada dins el seu àmbit natural com és América Llatina i no com fins 1998, pràcticament integrada dins els Estats Units. Aquest pla es pot fer possible gràcies a l'increment del presupost educatiu provinent dels ingressos del petroli després de la "criticada" nacionalització dels hidrocarburs. S'està adquirint material informàtic, eines per als tallers, material esportiu i tot el necessari per a formar al xiquet fora de l'entorn de carències que caracteritzava a l'educació pública d'altres etapes. N'hi ha molt més dins aquest pla però seria molt llarg d'explicar degut a l'ambició del projecte. Per a més informació: www.oei.es/quipu/venezuela/Escuelas_Bolivarianas.pdf

Però d'això poc sabrem pels mitjans de comunicació. El què ens queda és la "tirania" de Chávez. Pocs presidents han patit tanta manipulació com aquest. La informació relativa a la no renovació de la llicència de RCTV és un exemple molt clar. En http://www.rctv.net/ podem veure en directe una televisió tancada (¿?) pel tirà, canal que també es pot veure a Veneçuela per cable. Els montatges que es van fer durant la protesta contra el "tancament" van ser espectaculars. Un exemple: http://www.youtube.com/watch?v=f4oTUciyqho .

Per desgràcia, no molta gent desconfia del què li conten els mitjans de comunicació i decideix obtindre un altre punt de vista de les notícies. D'aquesta manera seran dolents aquells que els magnats dels mitjans decideixquen per interessos propis o per qualsevol altra raó. Dubtem, per favor, dubtem sempre.

- El dubte és el principi de la sabiduria. (Aristòtil)

- El dubte: escola de la veritat. (F. Bacon)

- Sense dubte no hi ha progrés. (C. Darwin)

- Es mesura la inteligència d'un individu per la quantitat d'incerteses que és capaç de suportar. (I. Kant)

- Sempre que ensenyes, ensenya a dubtar d'allò que ensenyes. (J. Ortega y Gasset)

Gated communities

Tancats, apartats, separats de tota realitat. S'han inventat un món feliç, irreal. Per a això els serveixen els diners: per a tancar-se. Tenen por, molta por. Estan paranoics. Se senten el centre de totes les mirades quan són fora de la seua gàbia. Tot el món és un possible atracador, lladre o assassí que està preparant l'oportunitat per a atacar-los. No confien en ningú que no siga com ells. Les diferències els fan por. Potser han conegut la llibertat fa alguns anys, però els seus fills i filles no. Han nascut ja dins la burbuixa. La realitat la veuen des de la finestreta del 4x4-tanc o a través d'una televisió en la que també busquen la irrealitat. Són insegurs amb sí mateixos, per això busquen l'admiració de la gent que els envolta amb coses materials, que són les úniques coses amb les quals creuen ser superiors. I ho exploten rodejant-se de tota mena de luxes inútils. La paraula "privat" l'admiren. S'ha convertit en un adjectiu sinònim de "és del nostre món". Són envejats per molta gent, que s’ha vist encisada per la seua abundància i que ha decidit imitar-los. I com no poden permetre’s tant de luxe, viuen en residencials tancades de “sèrie B”, adquireixen els mateixos temors i aparenten. Sobretot aparenten. Però en el fons els rics envegen. Envegen a tota la gent que per a ser feliç no necessita ni un 5% del què ells tenen. A la gent que només amb una bona ombra, un amic i una cervesa barata desprén alegria durant tota una vesprada. L'enveja els surt amb les mirades per damunt el muscle, amb el menyspreu, amb els somriures visiblement satisfets. Envegen la felicitat que dóna la llibertat, i per això odien aquesta paraula. Per què es suïcidaven els milionaris arruinats pel crack de la borsa al 1929? Sense les coses materials ja no eren res.

Tanqueu-vos. Tanqueu-vos a les vostres "gated communities". Jo no vull entrar. Preferisc passejar tranquilament pel meu barri. Em quede amb el poble que hem fet entre totes i tots des de fa segles. Preferisc ser poble.

Meduses mediàtiques

Vam tindre ocasió de comprovar a principi de l'estiu com milions i milions de meduses envaïen les aigües de la Mediterrània, sobretot a Andalusia. Com qualsevol altra notícia relacionada amb la natura, allí estaven preparats els mitjans de comunicació per a oferir causes i conseqüències catastrofistes per a aquest fenomen.

Com que a notícia de moda als darrers anys és el calfament global del planeta, no podia faltar aquest tema quan es parlava de les meduses. Al diari electrònic "20 minutos" del 8 d'agost venia escrit en titulars: "LA PLAGA DE MEDUSAS SE DEBE AL CAMBIO CLIMÁTICO, QUE HA PROVOCADO UN SOBRECALENTAMIENTO DEL AGUA". I llavors, la gent del carrer acumula una nova prova per a afirmar que se'ns ve damunt alguna cosa pareguda a les set plagues d'Egipte.

Però no parlem per parlar. Anem a veure què passava a la mar Mediterrànea a la primavera, que és quan es va avançar l'aparició d'aquestos animalets, ja que, segons ells, l'aigua estava bollint:

Aquesta és una imatge de la anomalia tèrmica de l'aigua marina del 23 d'abril de 2007. No sé si s'aprecia bé, però la temperatura de la Mediterrània a les costes andaluses era inferior a l'habitual (entre 0,5 i 1 Cº). ¡Però Miquelet! Que té truc la cosa. El Viceconseller de Medi Ambient de Melilla ha dit que el cicle de creixement de les meduses és de dos anys, i que el bolliment de l'aigua va ser en 2005. Comprovem-ho:

¡Ostis, tu! Que la Mediterrània estava encara més freda el 23 d'abril de 2005 que enguany. Jo crec que les meduses van eixir de la banyera calfada de les cases d'aquestos individus.

Per favor: o deixem de propagar bestieses o la gent deixarà de prendre-se seriosament els problemes ambientals. Als anys 70 el planeta s'apropava a una nova era glacial i ara estem a prop de ser un planeta de foc. I mentrestant, seguim matant la Mediterrània amb la sobrepesca, la contaminació i la regulació dels rius, cosa que elimina els depredadors naturals de les meduses.

Cada vegada tinc més clar que el capitalisme ha trobat un tresor en l'ecologisme com a arma per a portar a terme els seus interessos amb el vist i blau de la majoria de la població.

Encara viu

Bé, com si no haguera passat res, aquí estic de nou. Potser n'hi haja gent que no faça mai un acomiadament d'aquest tipus. No sóc així sempre, però és que tampoc sóc massa amic dels adéus. Simplement, degut a les circumstàncies, no em vaig trobar en condicions de continuar amb l'atenció necessària aquest blog ni el de les meues/meus amigues/cs virtuals.

Ara, quan les vacances ja esgoten les darreres estones d'oci total, m'apeteix tornar. Així, com resa la simple i acertada frase dels Negu Gorriak: "Així és la vida: fes el què degues".

I d'aquesta manera, sense protocols, políticament incorrecte, com me'n vaig anar, vinc. No tinc res més a dir. Almenys en aquesta entrada.

Una fortíssima abraçada a totes i tots.

Prostitució (2ª part)

On són els límits de la prostitució? Ja vaig apuntar una definició a l'anterior article publicat. Prostitució és qualsevol tipus de comerç sexual basat en la venda del propi cos amb la finalitat d'aconseguir un benefici a canvi de proporcionar plaer sexual a un client. Però n'hi ha casos que, sense formar part del nostre imaginari particular sobre aquestes pràctiques, també poden incloure's en elles, almenys en la teoria.

Anem a posar un cas particular. Cadascun que reflexione sobre en quina mesura podem incorporar el fet en la generalitat de les pràctiques "prostitutives":
Tenim a un jugador de futbol famós. El xic no té una gran bellesa ni una personalitat que el facen admirar. En definitiva, que si treballara a una fàbrica seria un home "normalet". Aquest futbolista té una xicona que, segons els cànons actuals de bellesa femenina, podríem dir que és físicament impressionant. Això sí, quan parla ens recorda a les protagonistes dels típics acudits sobre rosses.

Evidentment cap la possibilitat de que siguen personalitats complementàries i de que aquestes siguen dues persones profundament enamorades que vulguen passar la resta de la seua vida junts. Però (i que tot quede entre nosaltres), ¿cregueu que el xic hauria triat a la xica si aquesta tinguera un físic normalet-tirant a baix però molt més intel·ligent? ¿La xica hauria triat al xic si en la seua nòmina cobrara mil euros al mes, però fóra més guapo i intel·ligent?

Si a les dos preguntes heu respost que no, cas que hauríem de qualificar com a possible, aquestes serien les meus conclusions:

- A ell el que més l'importa és posseir aquest cos d'infart.

- Ella es deixa posseir si es posen a la seua disposició un bon grapat d'euros per a satisfer els seus capritxos o aconseguir una fama que li repercutirà encara més diners.

Si això és d'aquesta manera, una de les diferències amb la típica prostitució de clubs o carrer és el tipus de contracte acordat. Un seria un contracte verbal temporal i l'altre seria un contracte fixe amb indemnitzacions en cas de matrimoni.

P.D. El què el ric siga home i la maca siga ella, pot ser canviat si ho preferiu. No afecta a les conclusions. Ho he posat així només perquè potser siga un dels supòsits més visibles i més típics.

Prostitució (1ª part)

Segons la viquipèdia, la prostitució fa referència a qualsevol tipus de comerç sexual basat en la venda del propi cos amb la finalitat d'aconseguir un benefici a canvi de proporcionar plaer sexual a un client.

A partir d'aquí la polèmica està servida tinguem l'opinió que tinguem. I moltes de les postures al respecte tenen alguna part de raó. De primeres caldria separar la prostitució obligada de la voluntària. Aleshores ja tenim una part en la qual, pràcticament tot el món es mostra favorable a la total persecució.

Pel que fa a la prostitució voluntària podríem dir que és un dels màxims exponents dels principis de l'economia capitalista, en la qual tot, absolutament tot, pot passar a ser una mercaderia, fins i tot el cos com a objecte sexual. La persona que es prostitueix amb la mediació de proxenetes tindria una certa semblança amb un treballador/a què ven la seua força de treball a un patró que li facilita feina i s'emporta la major part dels beneficis produïts. Qui es prostitueix pel seu propi compte se semblaria a un treballador/a autònom/a.

La prostitució és un dels treballs que suposen un major grau d'humiliació a nivell humà. La persona prostituïda i el client/a trauen el seu costat més animal, on els sentiments humans es deixen de banda. Els instints més primitius són els protagonistes. Una educació i unes relacions socials basades en la igualtat ajudarien molt a fer disminuir aquestes pràctiques, però és una utopia la eradicació total. Mentre n'hi haja persones amb dificultats per a mantindre relacions sexuals mitjançant el desig mutu, seguirà existint la prostitució. Ningú es pot lliurar del factor biològic humà i no totes les persones són tan fortes per a poder controlar els seus instints.

Aleshores, per a qui crega realment que aquestes pràctiques sempre existiran, veurà necessari establir alguna regulació per tal de protegir a aquelles persones que, voluntària i lliurement, decideixen vendre el seu cos com a objecte sexual. A més, seria una manera efectiva de lluitar contra les xarxes i màfies que segresten i esclavitzen a éssers humans per a vendre'ls com si fóra ramat per al gaudiment de Neo-neanderthals.

Paula, que treballa en la prostitució, en una entrevista que li van fer deia que "Si es persegueixen les companyes que treballen al carrer, aniran a refugiar-se als clubs. Els amos dels clubs s’enriquiran i els polítics que els ajudin també. Això és una màfia. També és molt important dir que quan es parla de prostitució es diu que moltes prostitutes ho fan per obligació. A l’hora de la veritat, la majoria de les que treballem al carrer no estem obligades, realment ho fem en plena consciència. No tinguem una posició victimista, és millor tenir una posició de lluita. Lluitem per les companyes que prenen la decisió de prostituir-se, no per les que estan esclavitzades. Justament al tenir uns drets, podríem denunciar la situació de les companyes que estan esclavitzades."

No li faltarà una bona part de raó a aquelles i aquells que defensen una posició diferent a la meua en aquest tema. Jo tinc molt clar que la situació ideal seria aquella en la qual no hi haguera cap persona que tinguera la necessitat de prostituir-se ni cap persona que tinguera la necessitat de contractar aquestos "serveis". Supose que arribar a tal situació seria més fàcil quan ningú tinguera la necessitat de ser explotat per cap altra persona, en allò que es diu "capitalisme", "liberalisme" o qualsevol altre eufemisme que es vulga emprar. Però en un món on tot es compra i es ven, i on l'afecte i l'estima passen per un dels moments més febles de la història, la prostitució segueix estant present a la nostra societat cada vegada amb més força.

Deixe el tema així d'obert. Espere les vostres opinions per al debat.

Gràcies per anticipat i salut.

Espais naturals i espais artificials

Sempre m'han agradat aquestes coses de la vida que són paradoxals. Aquestes coses que semblen bones però que tenen el seu costat dolent, i viceversa. Un es dona compte que aquest món pot ser de tot, menys simple. És allí on un avança en el seu camí cap a l'objectivitat, dins de la enorme subjectivitat que és la nostra personalitat.

Seguint amb la temàtica ambiental dels passats articles posaré dos exemples que ens trenquen amb la frontera que separa allò natural i allò artificial:

Un és el cas del Delta de l'Ebre. Pocs s'atrevirien a dir que aquest és un espai creat en bona part per l'acció de l'home. Si mirem un mapa antic, posem del segle XVII, podem comprovar que el Delta poc s'assembla al dels mapes de l'actualitat. La seua superfície és molt menor a la d'avui. Fins i tot n'hi ha torres a Amposta que es trobaven a voramar, i que ara romanen a alguns quilòmetres cap endins. Per aquella època, la Corona de Castella va deforestar milers de quilòmetres quadrats de bosc als Pirineus i de les serralades Ibèriques amb la finalitat de proveir a les drassanes de fusta per a construir vaixells de la seua Armada. Degut la manca d'arbres del sòl, l'erosió va començar a actuar de manera massiva en aquestes àrees. Aquestos materials van ser transportats pel riu Ebre i s'acumularen amb rapidesa a la seua desembocadura. Les terres van començar aleshores a guanyar terreny a la mar Mediterrània i formaren la imatge actual del Delta del Ebre. Com podem veure, una acció tan negativa com la destrucció de milers de hectàrees de bosc, va servir per a que sorgira un dels espais amb més riquesa ecològica de la Península Ibèrica. El què ha passat després ja se sap: regulació de la conca del riu amb presses, que retenen els sediments i sustracció d'aigua per a reg i abastiment urbà. D'aquesta manera és gairebé inevitable que el delta torne a patir una regressió important els pròxims anys.

Per altra banda cal parlar del cas del Fondo d'Elx-Crevillent. Fa cent anys era un espai ocupat per un ecosistema de saladar, on no hi havia aigua superficial, pero si al subsol a pocs centímetres de la superfície i amb una forta salinitat. En 1923 la companyia "Riegos de Levante S.A." va començar a excavar aquest paratge i rodejar-lo amb murs amb la finalitat de fer-lo servir com a embassament regulador de les aigües elevades del riu Segura i dels assarps de la Vega Baixa. En 1942 van acabar les obres del segon embassament amb una capacitat total de 16 hm2. Des d'aleshores,e la zona ha canviat radicalment. La riquesa faunística és espectacular i el paratge, paradoxalment ha estat declarat “Parc natural”, quan en realitat és un medi artificialitzat.

El Fondó acaba d’eixir de la major sequera dels darrers huit anys i la làmina d’aigua havia desaparegut. El Parc havia recuperat el seu aspecte primitiu, natural, però tots i totes desitjavem que tornara la mà de l’home i què ens permetera gaudir de la bellesa artificial d’aquesta joia.

Per desgràcia, aquestos dos casos són excepcions, i les accions humanes gairebé sempre són altament destructives. Però l’ésser humà no és un càncer per al planeta, sinò que ho son les conseqüències dolentes de les pràctiques d’alguns (molts) dones i homes a la Terra. No sent vergonya de ser humà, sinò que sent ràbia i indignació per aquells que han fet mal amb algun acte i tornen a actuar de la mateixa manera.

Incendis forestals i repoblacions

Què bonic és veure després d'un incendi a centenars de joves repoblant el bosc cremat. Amb plançons de pi a la ma donant-los un nou lloc per a viure i tornant a la natura aquesta verdor que la caracteritza. Però sense saber-ho, acaben de deixar a la muntanya el primer piròman.

Des dels temps de la llei sobre Patrimoni Forestal de l'Estat de 1941 a la de la nova llei de monts de 2003, s'han promogut les repoblacions forestals. Però com ha passat des de sempre, els encarregats de dur a terme aquestes accions volen veure els resultats de les seues accions a curt termini. A les terres mediterrànies de la Península Ibèrica l'espècie estel·lar per a repoblar les muntanyes ha estat el pi blanc. L'avantatge es recolza en què en pocs anys els terrenys cremats tornen a vestir-se de verd, donant a les institucions i persones que han col·laborat en les plantacions la satisfacció de complaure's en la feina ben feta. No vull negar la seua bona fe, però no puc dir que facen el millor possible per a l'ecosistema idoni.

El pi blanc (Pinus halepensis) és una espècie que necessita del foc. Un autèntic piròman. I no dubta en expandir les flames per a colonitzar un terreny i el·liminar competidors. L'interior del pi es composa d'una resina altament inflamable (un tronc de pi és una bomba incendiària) i asseca freqüentment els seus fulls aciculars per a formar un mantell propagador de foc als peus de l'arbre. Ho deixa tot ben llest per a que siga realment difícil apagar un incendi a una pineda. Quan el foc ha actuat, les llavors del pi, preparades per a aguantar altes temperatures, germinen plàcidament sobre un sòl net de competidors. A més, el pi blanc augmenta l'acidesa de sòl i impedeix la formació d'un sotabosc. No es tracta de extingir aquesta espècie, però si de limitar la seua presència i portar-la només als seus àmbits específics.

En la majoria d'ocasions el més recomanable és no repoblar, ja que el bosc és regenera per sí mateix. Si l'erosió amenaça amb emportar-se part del sòl d'un aiguavessant, convé primerament sembrar el terreny amb espècies arbustives autòctones, les quals creixen ràpidament i agarren els materials fèrtils. Si es pretén recuperar el bosc autòcton és aconsellable escampar llavors en comptes de realitzar plantacions. La biodiversitat d'un carrascar o de la garriga mediterrània és la primera mesura preventiva per a evitar incendis desastrosos. Un gran nombre d'espècies vegetals suposa diferents velocitats de combustió, amb la qual cosa es dificulta la propagació del foc.

Hem de recuperar, per tant els nostres espais de vegetació autòctona, encara que no arribem a veure les formacions vegetals totalment desenvolupades. No vulguem donar-li a la natura una escala de temps adaptada a la vida d'un humà. Cada ésser viu té el seu propi rellotge vital, i cal respectar-lo.

Però sobretot, com a conclusió, evitem la repoblació més desastrosa que pot existir. Les plantacions de rajoles, formigó i asfalt. Plantacions de diners. Plantacions de mort.

Complexitats

Si es calfa el planeta, a l'Antàrtida augmentarà la quantitat de gel acumulada.

No, no estic boig ni estic jugant al joc dels absurds.Quan l'aire és més càlid, la quantitat de vapor d'aigua que pot contindre és major. Per tant, a l'Antàrtida, si l'aire es calfa, augmentarà la quantitat de neu caiguda en major volum del que aquesta pujada de temperatures fora capaç de derretir als límits exteriors. A més, l'amortiguació dels contrastos de temperatura amb masses d'aire més calides de latituds més baixes faria que la penetració de perturbacions es fera més fàcil a l'interior del continent antàrtic.

Qui sap això? Només els qui tinguem coneixements científics suficients en aquesta matèria, en el meu cas en el món acadèmic de la Geografia. Però si la primera frase d'aquest article la sent qualsevol persona no formada en la matèria, no em creurà. Això passarà perquè ha aplicat la seua lògica empírica pròpia (si fa calor, es derreteix el gel) i ha estat bombardejat amb notícies pseudocientífiques als mitjans de comunicació de masses (si es calfa el planeta es derretiran tots els gels i ens ofegarem).

No vull donar una classe de climatologia, el què pretenc és extrapolar el cas a altres camps que no siguen els científics. Al terreny purament humà, la realitat social o política no és tan simplista com molts creuen o volen fer creure, de la mateixa manera que l'atmosfera té mecanismes de funcionament molt més complexos del què la majoria de la gent pensa. Si reduim el món a una divisió entre bons i dolents (els qui ho diuen són sempre els bons) els nostres punts de vista queden reduïts a una lògica absurda i maniqueista que ens allunya de qualsevol cosa que se semble a la realitat.

Aquesta és la logica d'"idiotitzament" que ens imposa George W. Bush a nivell planetari o Jiménez Losantos a nivell estatal (ETA és dolenta, els moros són dolents, per tant és completament lògic que els dolents col·laboren per a fer mal als bons, com va passar a l'11-M de Madrid). No són aquestos els únics casos mediàtics. Pràcticament tots els mitjans de comunicació estan clarament ideologitzats. Intentaran simplificar la realitat per a arrimar el major nombre de persones al seu camp de pensament. Quan un pensa de manera que trenca la lògica acceptada per la majoria, automàticament serà rebutjat. Torne a repetir la pregunta que em vaig plantejar en un altre article: Què pensaria la gent si jo dic que sóc un radical?

Moltes reflexions més poden sorgir a partir d'aquí, però ja ho deixe per a qui vullga deixar els seus comentaris aquí. Però pensem que no sempre 2+2=4, això només ocorre matemàticament a partir de base 5.

Reflexions sobre l'egoisme

On és la frontera entre l'egoisme i l'altruisme? Sembla una incoherència tractant-se de dos paraules antònimes. Però la realitat humana és de vegades tan complexa que actituds com l'egoisme i l'altruisme són més pròximes del què ens pensem.

Una persona, quan arriba a l'edat adulta, es marca uns objectius a la vida, defineix la seua personalitat i actua segons uns principis que ella considera ètics, correctes o justificats. Si la persona arriba a fer realitat allò que s'ha proposat, arriba a la satisfacció i felicitat personal. Si hom actua buscant inexorablement aquesta satisfacció personal es converteix en egoista. I sota aquest supòsit, tots i totes som egoistes pràcticament a cada moment.

La meua formació m'ha impulsat a comportar-me a la vida d'acord a un principis basats en la justícia, la solidaritat i el respecte. Cada vegada que aporte una quantitat de diners a una organització solidària, compre al comerç just o ajude a una persona o col·lectiu, he complit amb els meus principis. Això em causa una profunda satisfacció personal, cosa que m'impulsa a repetir el comportament en un futur. El meu egoisme s'ha fos amb l'altruisme.

Ayn Rand, magnífica filòsofa d'origen rus, va crear el concepte d'egoisme racional, segons el qual cada individu cercava la satisfacció dels seus projectes racionals com a fi de la seua vida. Això s'havia de fer sense violentar els drets racionals dels demés ni acceptar que es violenten els propis. En contraposició estava el concepte d'egoisme irracional, que entrega l'individu als propis capritxos. A aquestos els anomenava egoistes sense ego.

Generalment solem dir que la societat de hui en dia és cada vegada més egoista. Ens referim en realitat a l'egoisme irracional. Quan els principis d'un individu estan basats en el benefici personal, podem dir que la satisfacció pròpia s'alimenta de la satisfacció pròpia, creant un cercle tancat on tot gira envers un mateix.

Fixem-nos en la publicitat. Comptabilitzem els anuncis que exalcen el col·lectiu i aquells que ho fan amb l'individu o nucli privat. I ara a pensar...

San Fulgencio, un exemple per a no caure en errades.

Quina bona idea va tenir l'alcalde de San Fulgencio ara fa 25 anys. Seduït per Justo Quesada, promotor de Ciudad Quesada a Rojales, va decidir requalificar la major part de la Serra del Molar per a construir un gran nucli residencial de nova planta. Tot semblaven avantatges. Injecció de diners per a l'Ajuntament (i supose que per a algú més) mitjançant les llicencies concedides. Gent enriquida per la venda d'uns terrenys improductius. El nombre d'habitants del municipi augmentaria considerablement, amb la qual cosa el pressupost municipal també seria més gran. Més població significaria més col·locació, més dinamització, atracció per a la indústria, serveis privats, turisme, etc.

Mans a l'obra. Les modestes i barates vivendes construïdes es van publicitar sobretot al Regne Unit, d'on vingueren la major part dels compradors. Vivendes adossades amb jardí, amplis carrers, tranquil·litat. Un autèntic oasi (com el nom d'una de les urbanitzacions què existeixen a la zona).

Ha passat un quart de segle. Una cosa són els desitjos i un altra la realitat. El nombre d'empadronats del municipi ha passat de 1.500 a 10.000, però el nombre real de residents supera els 25.000. El problema és que l'Estat calcula el pressupost d'un municipi a partir del nombre d'empadronats, però el poble ha d'oferir serveis per a tots els residents. A més, la baixa densitat de poblament de la urbanització fa créixer les despeses públiques en aspectes com les infraestructures viaris o la xarxa d'aigua potable. Ja s'han produït protestes de les associacions de residents per la precària situació dels viaris i dels serveis.

L'edat mitjana del residents de La Marina se situa en els 70 anys, cosa que genera un nul interès per part de les indústries que busquen una localització òptima. El sector serveis ho aclapara tot. Una altra conseqüència és que l'avançada edat dels habitants d'aquest i d'altres conjunts residencials del voltant han bloquejat el Hospital comarcal de la Vega Baixa. A la porta d'aquest centre sanitari ja vaig poder veure una pintada que deia: Guiris fuera.

No sols va vindre gent gran a viure aquí. Hi ha gent jove que també es va veure atreta per la idea de viure sota un sol etern, cosa que ha fet que una escola que està pensada per a 200 alumnes en tinga 450. A més, els mestres es veuen amb la dificultat d'educar a xiquets que venen sense saber castellà i que han creat grups separats dels nens autòctons.

La gent del poble creu que les prioritats de l'Ajuntament, pel què fa als serveis, és per als de la urbanització. Segurament tenen raó, però les regidories tenen les mans agafades. Les associacions de residents, davant el seu descontent, ja han amenaçat amb crear un grup polític, el qual es presentaria a les eleccions municipals. Òbviament, les guanyarien, ja que els estrangers representen el 75% de la població de San Fulgencio, el percentatge més alt de tot l'Estat espanyol.

Els diners de les llicències que es van concedir ja s'han acabat. Per a no entrar en un dèficit municipal insostenible, l'Ajuntament ha de concedir noves llicencies, i la urbanització s'està estenent com una gran taca d'oli, cosa que farà que el problema augmente proporcionalment amb el tamany. Quan ja no quede sòl on construir és quan arribarà el col·lapse total. Llavors, l'alcalde de la gloriosa idea potser estiga de vacances a Tahití prenent saborosos còctels.

Quan parle del tema de la urbanització massiva al nostre territori, no em base en supòsits si a 15 km. de la meua ciutat tinc l'exemple de com evolucionaran aquestos atemptats contra la ordenació territorial. Aquí està la realitat. Ara qui vullga reflexionar, que reflexione.

El Vaquilla i El Torete

Un dels pocs moments en els quals veig la televisió és en l'estona en què apague el reproductor de DVD després de veure una pel·licula. Això em va passar ahir, i un reportatge em va cridar l'atenció. Parlaven dels tres xiquets que van ser detinguts l'altre dia després de furtar un BMW i conduir-lo a gran velocitat perseguits per la policia. La reportera del programa havia aconseguit entrar al barri on vivien els nens i va conversar amb ells. No vaig poder seguir el reportatge sencer. Va ser només un avanç, però en vaig tindre prou.

Tres xiquets de 8, 10 i 13 anys, habitant infravivendes en la Jungla, un barri marginal de Madrid. Els carrers no estan asfaltats i no cal ser massa llest per a poder intuir problemes com l'atur, drogues, delinqüència, pobresa, exclusió social corrent pels carrers al costat d'aquestos nens. Semblava que només havien trencat un vidre jugant al baló. Era normal agafar un cotxe per a arribar a sa casa perquè feia molt de fred. La policia també era una cosa normal. Havia estat una aventura, i semblaven orgullosos recordant que havien fet el mateix que anys enrere van fer dos dels seus ídols: El Vaquilla i El Torete.

No vull exculpar als tres menors. Sols busque una explicació. Quan no es té res, perdre és molt difícil. Una detenció o una condemna per a qualsevol persona de classe mitjana o alta, suposa una greu taca que ens farà més difícils les nostres aspiracions de futur acomodat. Quan ja has nascut amb la taca, quan veus que el més acomodat del teu barri ho és precisament gràcies a la delinqüència, quan veus probable morir abans dels 40 anys, quan el llarg termini és la setmana vinent, quan els intents d'eixir del cercle viciós només porten a la frustració, quan tot això es junta amb 40 impediments més, ja has perdut.

Si vas a jugar un partit de futbol decisiu, i abans de començar l'arbitre ja ha entregat les actes amb un resultat en contra de huit a zero, ¿qui es pren el partit amb trascendència? No és senzill. N'hi ha qui pren el camí de l'honradesa, però n'hi ha qui no. Estic segur de que no n'hi ha major nombre de persones dolentes a La Jungla que a qualsevol barri acomodat. El què passa és que la manifestació de la maldat és diferent segons el lloc. Un ionqui eixirà a la pàgina de succesos d'un diari per haver furtat 1.000 euros en un atracament a un bar. Un empresari pot haver furtat desenes de milers d'euros a tots defraudant a Hisenda i pot haver explotat a centenars de treballadors. És un delinqüent, però per a molts és un triomfador i molt possiblement mai serà jutjat. Segur que algú de nosaltres ha comprat algun producte malgrat que sapiguera que havia estat fabricat per xiquets en altres països. En aquest cas ni tan sols haurà fet res d'il·legal.

Com buscar sol·lucions per a què casos com els dels xiquets aquestos no es repetixquen? De moment serà complicat. Vivim immersos en un sistema que necessita de les desigualtats. Si uns tenen molt és perquè molts altres no tenen res. I ara, des de que va caure el Mur, el Sistema tampoc ha de demostrar-li a ningú que el capitalisme permet oferir una qualitat de vida òptima als habitants del primer món. Si esperem que la causa del problema sol·lucione el problema, anem apanyats. De moment podem oferir una de les ajudes que millor els vindrà: comprensió i oportunitats. Cal la integració. No és cert allò que diuen de què "no volen integrar-se". Això és causa de un procés històric d'acció-reacció. Si tallem la acció tot serà més fàcil. Però no oblidem que no serà la sol·lució definitiva fins que no tallem de veritat amb la causa-arrel.

La grip

Les dones aguanten el dolor molt millor que els homes, per regla general. Era una cosa que ja sabia, però aquest matí ho he pogut confirmar una altra vegada. He agafat una petita grip. La febra no ha passat de 38º, però quan he despertat he començat a planificar el meu enterrament. Tenia ganes de tenir a algú al meu costat per a queixar-me sense parar. Em prenia la temperatura cada 5 minuts, i no he trucat a una ambulància perquè he comprés que hauria fet el ridícul.

Aquesta setmana la meua germana va agafar la mateixa grip, però un poc més forta. Quan la vaig veure, només per la veu ronca es percebia que no estava sana del tot. Simplement s'ha cuidat amb medicines i ha reposat. S'ho ha prés com allò que és: una grip sense importància.

I aquí estic jo, pensant que hauria de fer ja el meu testament perquè potser no ixca d'aquesta.

Coses de futbol

Corria el minut 95 de partit, el Saragossa anava guanyant-li al Sevilla per 2 a 1. El jugador de l'equip aragonés, Diogo, li xafa la mà a Luiz Fabiano quan disputaven una pilota. Després tot es precipita. Els jugadors s'insulten mutuament i aleshores s'embrollen en una baralla a punyades.

Lamentable. Sobre tot quan aquestos jugadors són les figures a imitar de milers de xiquets. Al dia següent, l'actitud dels informatius va ser també lamentable. En comptes d'ocultar aquesta acció i dedicar-se a allò que encara té de bonic el futbol, semblava que el partit havia estat una espècie d'introducció a l'agressió. No importa que els xiquets-esponja que absorbeixen tot el què veuen pogueren aprendre cadascun dels moviments de boxa dels futbolistes. Allò important era el morbo de la notícia, el què la gent cerca per eixir de la monotonia.

Vaig parar atenció per veure què cosa deien de l'acció. Sí, tot eren paraules de rebuig. Que si aquestes són les coses que mai s'han de veure a un camp de futbol, que si el mal exemple, que si l'esportivitat... Però vaig poder veure la baralla repetida tres vegades. I això va passar en les notícies de tres cadenes diferents.

Estem desaprofitant un mitjà del qual es podrien traure beneficis en matèria d'educació, i han construït un mitjà que contribueix a crear monstres. El què importa són els beneficis econòmics de les empreses. Vol la gent morbo? Donem-li morbo. Tot per l'audiència.

Ara recorde una de les frases que va dir la veu que comentava la "jugada": Aquestes són les coses que mai s'haurien de veure a un camp de futbol. Ni a la televisió, doneu exemple.

$m$ per a començar l'any

Qui no ha rebut un missatge al mòbil aquest cap d'any? Qui no n'ha enviat cap? Crec que poques persones podran alçar la ma. És un mètode fàcil, senzill i que permet felicitar a molta gent en poc de temps. 100 milions d'ells es van enviar en poc més de 8 hores, entre el 31 de desembre i l'1 de gener. Jo mateix vaig participar d'aquesta mena de nova tradició.

Però com sempre, m'agrada ficar el dit dins de l'ull i analitzar certs comportaments socials i les seues conseqüències.

La moda no és nova, però enguany hem vist més missatges predissenyats que mai. Sms "de conya" (una conya molt relativa, per cert) amb crítica política llençats per grups dretans contra Zapatero, altres amb humor negre (el de Saddam), verds (el nostre endarreriment social fa que encara facen molta gràcia aquestos) o de qualsevol altre tipus.

Però estaven també els sms que semblava que se sinceraven amb la persona que els rebia. Destacaven amb admiració les seues qualitats, el gran valor de l'amistat. Tot allò que tenia d'especial la persona "missatgeada". I he vist gent emocionar-se al veure-l's.

Allò em va semblar una expressió més de la societat mecanitzada i estàndard en la qual estem immersos. Sentiments estàndard, paraules unflades, molt boniques però buides de contingut. Algú rep un missatge d'aquestos, tira de noms d'agenda, reenvia i ja té una llista d'amics especials. Saben que és així, però necessiten creure-ho i així ho creuen sincerament.

Arriba un moment en el qual tot allò que es valora ja és dissenyat. L'amor no és una mirada sincera, un petó o una estona fonent-se en una càlida abraçada. La millor demostració d'amor ara és un regal. Més amor quan més car siga el regal. Una nit a un hotel luxós, una joia, un sopar amb caviar... Cada vegada que es passa la targeta de crèdit s'estima més. Altres dissenyen l'amor, tu tries, pagues, estimes i ets estimat. Els sentiments rebaixats a la categoria de mercaderia.

No cal esforç. Els operadors telefònics dissenyen amor i amistat. Tu tries la què t'agrada, pagues i estimes. Sense esforços. Per pocs euros. Una societat acomodada refuig l'esforç innecesari (sota la seua percepció) o que no siga divertit. Refuig el temps que es perd informant-se, participant social i políticament, siguent ciutadà. I amb l'acomodament, la democràcia mor. Queden els pastors i les cabres.

Més sobre violència masclista

El passat 26 de setembre un succés va commocionar a la localitat andalusa de Pulpí. Una dona va aparéixer morta a ganivetades a sa casa amb evidències d'haver estat violada. La notícia aparegué a Diario de Córdoba de la següent manera:

La Guardia Civil halló a las 6.50 horas de ayer en la cocina de su domicilio de Pulpí (Almería) el cuerpo de María Dolores P.F., una mujer de 36 años que habría sido presuntamente asesinada por su cuñado, detenido horas después de que tuviera lugar el presunto homicidio.

Més tard, el diari afirmava:

En un principio el perfil de la víctima, mujer proveniente de familia de clase baja y recientemente separada de su marido, hizo que se barajase la posibilidad de un nuevo caso de violencia de género, algo que fue descartado tanto por el Instituto Armado como por los propios vecinos de la mujer, que señalaron que la pareja "mantenía una relación ejemplar" desde su separación y que Dolores "nunca tuvo ninguna queja sobre él".

Qué passa? Que quan un masclista projecta la seua frustració violentament contra una dona no és violència de gènere perquè no eren parella? Aleshores qué és? Haguera violat aquest porc a qualsevol que vullguera matar? Fins i tot al seu veí Pascual?

La violència contra les dones, psicològica o física, no sols ocorre a l'interior de les parelles sentimentals (trencades o no). Aquestos masclistes violenten a les dones per la educació dolenta que han rebut o pels seus desequilibris mentals. Si un d'aquestos cabrons té parella i aquesta té mala sort, serà víctima. Si no és així, la que corre perill és qualsevol dona que passe pel seu davant. I totes les agressions han de contar com a violència contra les dones. I totes han de ser erradicades de la mateixa manera. Amb un profund camvi social. Molt més profund del què moltes persones es pensen.

No es tracta de que ara contabilitzem 100 mortes en comptes de 70 cada any. Això no serveix per a res. Es tracta, en definitiva, de posar-los a tots dins el mateix sac. Cal intentar, quan es puga, de reeducar a aquestos monstres i prevenir l'aparició de futurs monstres educant correctament, en tots els àmbits, als nostres fills i filles.

I un darrer apunt. Si llegiu el segon pàrraf de la notícia cal preguntar-se: per què per ser de classe baixa un home ha de ser més violent? clar que n'hi ha més agressions en famílies de classe baixa, però és perque som molts més els oprimits que els opressors. Això també és violència.